EDITORIAL
Encetem un nou any i amb ell el butlletí número 150, una xifra
prou bonica per fer-nos reflexionar, penseu el treball, gratificant això si,
però complexa i feixuc preparar treballs i articles mes rera mes perquè us
arribin a les vostres llars el més puntualment que sigui possible?, són 400
exemplars mensuals que distribuïm entre els nostres socis , col·laboradors,
centres docents, institucions i públic amant de la música per tal de donar-nos
a conèixer, però necessitem més socis, més gent que col·labori a mantenir
aquest projecte.
Com sabeu altres dels projectes que manté puntualment l'Associació és l'audició
de concerts en els que els nostres professionals i joves en plena formació
de la seva carrera de músics ens ofereixen el seu art. En aquest sentit ocupen
un lloc preeminent els homenatges a músics de la nostra terra amb l'afany
de redescobrir-los i fer-los justícia doncs sovint els seus treballs estan
massa oblidats i en molts casos desconeguts.
Aquest mes de gener us oferim dos d'aquestos homenatges, en el primer tractem
de recuperar la música i la figura d'un músic molt important que hagué de
viure una època fosca i dura de la nostra història, Josep Mª Roma del
que ja preparàvem aquest acte l'any passat i que vam haver d'ajornar, la seva
biografia us la vam presentar ja en el nostre butlletí número 143 (abril 2006),
i la seva producció compositiva la trobareu a la nostre web, a l'apartat biografies.
L'altre homenatge es el que dedicarem a un entranyable amic en el segon aniversari
de la seva mort, l'Antoni Pérez Simó, el que fou director al llarg
de 50 anys, de l'Orfeó Gracienc.
LA MÚSICA: UNA APROXIMACIÓ A LA SEVA EVOLUCIÓ. (12è any)
EL BARROC( 79 )
EL BARROC MUSICAL ESPANYOL (39)
Continuem amb altres Orgueners de la mateixa família amb que acabàrem la última tramesa.
307) Hans BREBOS. (+ Copenhaguen, 1603). No hi
ha dubte que és parent de l'anterior Juan BREBOS (v. nº 306), encara
que no és clar el grau de parentiu que tenia. Era nebot o era cosí. També
algú l'ha identificat amb ell, ja que el nom de Hans és la traducció
danesa de Joan, degut a la feina que allà va fer durant uns anys fins
a la seva mort. A ell s'atribueix l'Orgue del Monestir de Sta. Maria del
Àngels de Madrid, i també havia treballat amb Juan BREBOS a
Valdemoro.
308) Juan BREBOS HITA. (* ? 1597). Era fill de Juan BREBOS (v.
nº 306). Són poques les dades que hi ha d'ell, desconeixent els llocs de naixement
i de mort. L'any de naixement es coneix per que el seu pare morí quan ell
tenia 12 anys. Va fer els Orgues d'esglésies de Madrid entre 1621 i
1623, i de St. Miquel de Segòvia l'any 1628, junt amb Pablo de Villafaño.
No parlarem d'altres membres anteriors d'aquesta família per que són anteriors
al Barroc, que és del que aquí parlem.
309) Diego BRICEÑA [o BRICEÑO o BRUCEÑA] (+ Zamora,
20-I-1623). Mestre de Capella. La primera complicació ja vé amb la imprecisió
del seu cognom; les altres les anireu trobant en el resum de la seva vida
que segueix. Abans de 1583 era Mestre de Capella d'Ourense; des d'aquest
any ho fou d'Oviedo. El 22 d'octubre de 1601 és nomenat amb el mateix
càrrec a Burgos, però segons sembla, i és molt probable que sigui així,
hi va arribar venint de Zamora, on després el tornaren a reclamar,
com també ho feren des de Granada. Aquestes peticions van fer que el
milloressin en el sou i en les condicions de treball, puix se li reconeixien
unes qualitats extraordinàries tal com consta a les Actes Capitulars de
Burgos. En un moment demana llicència al Capítol, que li fou concedida,
per anar a fer oposicions a Toledo que no les guanyà, i tornà a Burgos.
L'any 1606 torna a demanar per anar a fer oposicions a Sigüenza, però
el Capítol li va negar. Al gener de 1607 altre vegada demana per anar a passar
oposicions a Zamora, però també li fou denegat ja que havia firmat
un contracte fins l'any 1608. El Capítol reconeix en les Actes que tenia una
áspera condición, i arriba a acordar que si vol marxar que marxi. Finalment
l'acomiaden el 3 de març de 1608, encara que al cap de molt poc temps se li
torna a oferir la continuïtat si ell ho vol, però a condició de fer-ho en
un termini de temps molt concret, que no compleix. El 27 d'abril de 1607 és
rebut a Zamora com a Mestre de Capella, essent-li reconegut que fins
aleshores havia estat Canonge Mestre de Capella de Burgos. Tenía el
sou normal del càrrec, més 10.000 maravedís d'augment. Amb l'acord obtingut,
que començava a tenir efecte el 30 de setembre de 1608, es comprometia a composar
uns Villancicos pel Nadal de 1607, havent d'anar-hi un mes abans per a fer-ne
l'assaig. Amb tot, per indicis que hi ha, sembla que va iniciar l'exercici
del seu càrrec el mes de març de 1608, obtenint en el següent mes d'agost
un augment de sou, cosa que també va tenir lloc en mesos posteriors. Quan
la cosa ja semblava tancada de manera definitiva, l'any 1612 el Capítol de
Santiago de Compostela va insistir en que anés allà a exercir la seva
tasca, però es va deixar de banda la petició feta amb un altre augment de
sou. Aquest fet es tornà a repetir quan la Catedral de Burgos el volia
tornar a tenir, com anys abans havia estat. Finalment morí a Zamora el
20 de gener de 1623. Hi ha notícia de que a l'any 1621 havia fet imprimir
un llibre de música, del que es diu que n'havia enviat exemplars a vàries
Catedrals, però actualment en cap lloc se n'han trobat exemplars. Només es
conserven d'ell dues obres corals: De profundis i Lauda
Jerusalem, totes dues a vuit veus.
Així acabem la narració d'aquest personatge, amb tantes anades i vingudes.
Joan ÚBEDA i COMA
CENTENARIS DEL MES DE GENER DE L'ANY 2006.
(Codis: * Naixement; + Defunció; Op. = Obra)
|
1.
|
1907, + Cyrill KISTLER, Bad Kissinger (D),
Compositor. 1907, * Erich SCHIMD, Balsthal, Director d'Orquestra. |
|
2.
|
1907, * Salvador LEY, Guatemala, Pianista i Compositor. |
|
3.
|
1907, + Joseph FÖRSTER, Praga, Organista, Professor i Compositor. |
|
4.
|
1807, * Baltasar SALDONI, Barcelona, Compositor
i Lexicògraf. 1907, * Thrasybulos GEORGIADES, Atenes, Musicòleg. |
|
5.
|
1907, Franz LÉHAR estrena a Viena, l'Opereta "Mstislaw der Moderne". |
|
6.
|
1807, * Ludwig (Christian) ERK, Wetzlar, Musicòleg i Professor. |
|
7.
|
1907, * Gardner JENCKS, Nova York, Pianista
i Compositor. 1907, + Anton URSPRUCH, Francfort, Pianista i Compositor. 1907, * Nicanor ZABALETA, Sant Sebastià, Arpista. |
|
10.
|
1907, * Peter LOHMANN, Leipzig, Poeta i Musicògraf. 1907. + Angelo SOLERTI, Massa Carrara, Filòleg i Musicògraf. |
|
11.
|
1907. Ferruccio (Dante Michelangelo Benvenuto) BUSONI estrena a Berlín, la revisió de l'obra per a Orquestra "Lutspielouvertüre". |
|
12.
|
1807, Catterino CAVOS estrena a St. Petersburg, l'Òpera "Ilia Bogatyr". |
|
14.
|
1807, Josef Antoni Franciszek ELSNER estrena a Varsòvia,
l'Òpera "Andromeda". 1907, + Hans SCHMITT, Viena, Professor de Piano. |
|
15.
|
1907, + Marie Félice Clémence de Reiset GRANDVAL, Saint-Remy-des-Monts (F), Compositora i Operista. |
|
16.
|
1807, * Josef NERUDA, Mohelmo (Moràvia), Organista i Professor. |
|
17.
|
1907, * Henk BADINGS, Bandung (Indonèsia), Compositor. |
|
18.
|
1907, * Janos FERENCSIK, Budapest, Director d'Orquestra. |
|
19.
|
1907, + Beniamino CESI, Nàpols, Pianista
i Professor. 1907, Giacomo OREFICE estrena a Venècia, l'Òpera "Il pane d'altrui". |
|
20.
|
1807, Jean-François LE SUEUR estrena a París, la Cantata profana "L'inauguration du temple de la victorie". |
|
22.
|
1707, Bateig de Jean-Esprit ISNARD, Bedarrides
(F), Constructor d'Orgues. 1807, Charles-Simon CATEL estrena a París, l'Òpera "Les Artistes par occasion". 1907, Richard STRAUSS fa la primera representació americana de l'Òpera "Salomé" al Metropolitan Opera House de Nova York, en la que hi fa el rol principal la Soprano Olive FREMSTAD. |
|
25.
|
1907, * Peter KLEIN, Zündorf, prop de Colònia, Tenor, Cantant d'Òpera. |
|
27.
|
1807, Franz (Ignaz) DANZI estrna a
Munic, l'Òpera "Ifrigènia in Aulide". 1807, Josef WÖLFL estrena a Londres, el ballet "Alzira". 1907, * Leo PREGER, Ajaccio, Compositor. |
|
28.
|
1907, * Lev GUINSBOURG, Moguilev, Musicòleg i Violoncel·lista. |
|
29.
|
1907, Engelbert HUMPERDINCK estrena a Munic, la música d'escena de "Romeu i Julieta". |
|
31.
|
1907, + Anton KRAUS, Dresden, Pianista, Director d'Orquestra i Compositor. |
Joan ÚBEDA i COMAS
VIROLI, VIROLAY, BIROLAY ..... REALITAT I MITE
El Virolai és més que un cant pensat pels romeus que pujaven a Montserrat durant la darreria del segle XX.
(Article publicat a la Revista Musical Catalana nùm. 266 (Desembre 2006)
La composició de Josep Rodoreda sobre text de Jacint
Verdaguer ha transcendit des de la fe, passant per la renovació catòlica
empresa pel grup de Vic, el sentiment nacionalista català, fins a esdevenir
un símbol d'identificació incontestable. El Virolay, o Birolay
com era escrit al segle XIX, consistia en una baula més del conjunt d'actes
que havien de festivar el mil·lenari de la "invenció" de la Verge,
és a dir, la pretesa trobada de la imatge de la Moreneta. La data de
1880 era suposada per l'abat Muntadas en el llibre Montserrat.
Su pasado, su presente y su porvenir ó lo que fue hasta su destrucción en
el año 1811... (Manresa, 1867). Muntadas cercava de donar una
embranzida decisiva a la reconstrucció del monestir, en un estat lamentable
després de la Guerra del Francès i dels repetits abandonaments del
1820 i el 1835. De fet, el 1861 trobem una Junta de Restauració Artística
encapçalada pel mateix Muntadas i per Víctor Balaguer, l'autor
de tants símbols de la Renaixença catalana. A la darreria de 1879,
el canonge Collell, el bisbe de Barcelona - José Urquinaona
- , Jacint Verdaguer i l'integrista redactor de la "Revista Popular"
Fèlix Sardà, es reuniren per plantejar-ne els actes. La diada central,
a semblança dels Jocs Florals de la renaixença, havia de ser la celebració
d'un certamen literari i musical el mateix 25 d'abril de 1880, dia en què
s'esqueia el mil·lenari de la troballa de la imatge.
El certamen literari havia d'atorgar del premis: un a la millor oda a la Verge
de Montserrat; el guanyador n'obtenia una arpa d'or i argent - igual com
en els Jocs Florals -, i a la millor llegenda sobre tema montserratí,
que guanyà Verdaguer. El certamen musical, per la seva banda, era anunciat
de "La Veu del Montserrat" el 25 de febrer de 1880 amb la publicació
del Birolay de Verdaguer. Es convocava un premi a "la
millor melodía popular á una sola veu, pera que puga ésser cantada pels rumeus
que vajan á visitar á la Santíssima Verge en son poétich Santuari".
1 El guardó va consistir en un "fluviol d'or
amb esmalts".
S'ha de fer una justificació.Com molt bé resumí Collell, en aquells
moments "Montserrat és lo cor de Catalunya. La fe santa n'ha
fet un maravellós temple i l'amor de pàtria n'ha fet símbol de sa grandesa."
La qüestió principal rau en la nova definició de Catalunya que en aquells
moments estava portant a terme Collell des de "La Veu de Montserrat",
i la coincidència amb la necessitat de desactivar el vessant ultraconservador
del catolicisme militant. Les peregrinacions a la muntanya sovintejaven ja
en aquelles dates; entre els cants que entonaven els romeus dominaven textos
com: "Ruja el infierno/ brame Satán,/ la fe en España/ no
morirá", tot traspuant un caire reaccionari i bel·ligerant allunyat
de les directrius marcades per Lleó XIII. Cal recordar que Verdaguer
al cap de poc, i en col·laboració amb Càndid Candi, creà un
nou repertori musical devot amb els seus Càntics, per substituir
peces cantades en castellà, algunes dels claretians, i altres de regust ranci.
Per què Verdaguer emprà el terme "virolai" en aquella composició?
Novament apareix aquí la mà de Collell en suggerir d'emprar una hipotètica
composició trobadoresca, el "Rosa plasent", que havia estat
copiada i transmesa per J. Villanueva a la darreria del segle XVIII.
La peça forma part del Llibre vermell, manuscrit que el 1880
estava perdut - no aparegué fins al 1885, i encara no enquadernat d'aquell
color. - El vincle trobadores era decisiu per a Collell: "L'únich
que en Catalunya, hont tants se'n farian en temps dels trovadors, ha
sobreviscut á la ofegadora torrentada de les vehines literatures amb altres
cansons llatines y catalanes, per malaventura perdudes, que devien cantar
los pelegrins en ses vetllades fervoroses dintre'l temple de Montserrat."
Abans, però, Víctor Balaguer havia escrit a A la verge
de Montserrat: "que els catalans anaven a la glòria/ cantant
el virolai de Montserrat."2
Al certamen es presentaren prop d'una setantena d'obres, totes encapçalades
per un lema;3 en sobre apart, hi constaven els
autors. Aquesta llista d'autors s'ha perdut. El jurat estava integrat per
Marià Obiols - director del Conservatori del Liceu -, Josep
Marraco i Ferrer - mestre de capella de la Catedral de Barcelona
- i Joan Casamitjana - fundador de la Societat de Concerts Clàssics.-
Josep Rodoreda i Santigós, que havia presentat l'obra amb el lema "En
terra y mar, oiu á qui us implora", va veure com l'obra es rebia amb diversitat
de parers a la premsa de l'època.4 Al cap de
poc aparegué un full volander, titulat Ecos del Milenario, que
reproduïa els exemplars núm. 70, 32 i 31: "Para que se tenga una idea de
la farsa que cobijan la mayor parte de certámenes musicales verificados por
la simple vista y á cencerros tapados, presentamos una comparaciónentre el
Birolay premiado y tres no premiados." El Virolai presentat
per Nicolau Manent va obtenir un accèsit. Entre d'altres, es presentaren
tres exemplars en occità, dos provivents d'Avinyó i un de Bordeus,
i dos en castellà. Feta la lectura de tots, és comprensible el capteniment
davant el guanyador Rodoreda.
De primer, Rodoreda era poc conegut: fins al 1883 no va accedir a la
direcció de la Banda Municipal de Barcelona - el 25 d'abril de 1880,
però el Virolai s'interpretà dues vegades, un cop cantat i un
altre per una banda -; havia escrit el 1875 Les set paraules,
i un Poema fantàstic. Però no encara la suggerent La nit
al bosc (1883). Dirigia des del 1876 la societat coral claveriana
Euterpe. Rodoreda estava segons Apel·les Mestres "empapat
de música moderna, wagnerià fins al moll dels ossos."5
El seu Virolai, en comparar-se amb la resta dels aspirants,
és insòlit: una bona part són escrits a ritme de marxa, alguns harmonitzats
en terceres - un tipus de solució que imitava el procedir popular de cantar
a veus -, d'altres fins i tot tenen un regust a mélodie francesa. Tornant
al testimoni de Mestres, Rodoreda sostenia una opinió contrària envers
la música fàcilment cantable; deia Rodoreda: "La música popular
vol dir música dolenta. La bona música no pot fer-se popular, no pot entrar
de ple en el poble ni arribar a ésser del seu domini."6
D'aquí que el libel Ecos del Milenario preferís les versions
de Manent, de Palau o el de B. Frigola.
L'esdevenidor del Virolai els anys següents indicava que aquest
no arribaria a arrelar. Només s'interpretava en diades assenyalades, però
no pas diàriament. Posteriorment, n'escrigueren altres versions Lluís Romeu,
A. Rodamilans, A. Ferrer, Càndid Candi, Lluís Ginestà,
Joan Llongueras, D. Mas i Serracant, A. Massna,
M. Mayral, R. Escofet, entre d'altres. Però només ha romàs el
de Rodoreda. La crida radiofònica a les armes del 6 d'octubre de 1934
es va fer sobre el fons musical de La Santa Espina i del Virolai. Des del
1880 s'havia "inventat una tradició", indestriable com diu el pare Massot
de catalanitat, de romanitat, conservadurisme moderat i vitalitat.
FRANCESC CORTÉS
NOTES:
1. "La Veu de Montserrat", any
III. 25 de febrer de 1880.
2. La poesia es publicà per primera vegada el 1857 a les pàgines d'El
Conceller. Aquella poesia li valgué el pseudònim e "Lo trobador
de Montserrat" com assenyala Marina Cuccu.
3. Actualment es troben a l'arxiu de Música del Monestir de Montserrat
uns 44 manuscrits més unes copies tardanes, entre elles la de l'obra guanyadora
de Rodoreda. La resta no s'hi conserven. D'alguns d'aquests de n'ha
fet recentment un enregistrament. I el Virolais; recuperació de Virolais
presentats al concurs el 1880. Barcelona, Federació de Cors de Clavé, CL 2002.
4. La majoria de les fonts així ho apunten, fins Maur M. Boix a la
"Corona poètica", "Serra d'Or", núm. 259, abril
de 1981, pàg. 39-43.
5. Mestres, Apeles. Volves musicals. Barcelona:
Salvador Bonavía, 1927, pàg. 75.
6. Ib. Ibid. pàg. 80-81.
**********************
ASSOCIACIÓ MUSICAL DE MESTRES DIRECTORS
HOMENATGE A JOSEP Mª ROMA i ROIG (1902 - 1981)
FRANCESC ROMA (Presentació)
ANNA Mª ROMA (Soprano)
CARLES PUIG (Piano)
Centre Sant Pere Apòstol
(Sant Pere més Alt 25)
Dilluns 15 de gener de 2007 a les vuit del vespre
ENTRADA LLIURE
***************
UN RECORD BEN MERESCUT
Cor de cambra Francesc Valls. Obres de J.
Cererols, N. Casanova, A. Ferrer, V. Goicoechea,
I. Segarra i R. Murillo. Organista: David Malet. Director:
Pere Lluís Biosca i Soler. Catedral de Barcelona. 18 de novembre
de 2006.
Amb motiu del primer aniversari de la mort del pare Ireneu Segarra,
va tenir lloc aquest concert, constituït per dues parts ben diferenciades:
la primera s'encetava amb dos dels autors més destacats de l'escola montserratina,
com són Joan Cererols i Narcís Casanovas, dels segles XVII i
XVIII, respectivament; prosseguia amb un compositor que havia estat mestre
del pare Ireneu (Anselm Ferrer) i acabava amb l'esplèndid Ave
Maria d'un seu coetani, el basc Vicente Goicoechea. El segon
bloc era format per quatre composicions del mateix Ireneu Segarra i
acabava amb una versió de la nadala popular La Mare de Déu,
feta per Rafael Murillo en homenatge al pare Ireneu.
Entre aquestes dues parts, es van adreçar al públic el mateix Rafael Murillo,
director artístic del Cor de Cambra Francesc Valls; Victòria Palma,
musicòloga i locutora de Catalunya Música; Xavier Cervera, professor
de la Universitat de Barcelona i director de l'Agrupació Polifònica
de Vilafranca; Manuel Gasch, Prefecte de l'Escolania de Montserrat
i Mn. Josep Antoni Arenas, Canonge Prefecte de Litúrgia de la Catedral
de Barcelona. Tots ells, en uns breus parlaments, van compondre una semblança
del pare Ireneu com un home que va voler mantenir en primer terme la
seva condició de monjo, però això no li va ser obstacle per esdevenir un compositor
fecund i un pedagog rigorós.
El Cor de Cambra Francesc Valls --brillant encert el de posar a la
formació el nom de qui va ser un dels músics més destacats del barroc català--
va respondre satisfactòriament al repte d'un repertori que anava de la música
antiga a la contemporània, oferint una interpretació acurada que posa de manifest
el bon nivell tècnic d'aquests joves intèrprets. Tot plegat, un acte entranyable
i emotiu, emmarcat, això sí, en un escenari com el de la Seu barcelonina,
absolutament adient des del punt de vista simbòlic, però decididament fred
i distant per a una recepció correcta de la música. Tant de bo que, de cara
al futur, no calgui cap excusa en forma d'aniversari per mantenir ben viva
i present l'obra d'Ireneu Segarra, un nom de referència dins del panorama
de la música catalana del segle XX.
MIQUEL-LLUÍS MUNTANÉ
*************
ASSOCIACIÓ MUSICA DE MESTRES DIRECTORS
ANTONI PÉREZ i SIMÓ EN EL RECORD
DOS ANYS QUE ENS VA DEIXAR
COR D'ANTICS CANTAIRES DE L'ORFEÓ GRACIENC
Direcció:
ESTER PALACIOS
Centre Sant Pere Apòstol
(Sant Pere més Alt, 25)
Dilluns 29 de gener de 2007 a les vuit del vespre
ENTRADA LLIURE
*************
A L'OMBRA DE….. BEDRICH SMETANA
La vida de Bedrich Smetana és un anar i venir entre el
no res i el reconeixement popular. Entre la sort i la més trista desgràcia.
El trist final de Smetana demostra com una malaltia morfològica pot
evolucionar cap a una altra de psicològica. Crec que podem afirmar que no
hi ha pitjor mal per a un músic que la sordesa absoluta. Han estat bastants
els compositors que han hagut de patir diferents graus de pèrdua d'oïda, però
no sempre en el grau de sordesa absoluta. En el cas de Smetana, fou
tal el sofriment que patí, que va haver de ser ingressat en un centre de salut
mental perquè embogí en no poder suportar la situació de sentir-se aïllat
de la resta del món i en haver d'apel·lar a la imaginació per poder fer-se
una idea de com era la música de les seves creacions.
Bedrich Smetana nasqué a la ciutat de Litomysl el 2 de març de
1824 fruit del tercer matrimoni de Frantisek Smetana, un cerveser al
servei del compte de Waldstein, i de Bàrbara Linkova. Bedrich
fou l'únic dels 18 fills que tingué la parella que arribà a l'edat adulta.
La resta moriren tots.
Els Smetana eren una gent benestant. Frantisek, era un violinista
afeccionat però amb talent i organitzava concerts a casa seva totes les setmanes.
Bedrich fou un nen prodigi per la música. Posseïa oïda absoluta i als
5 anys tocava en un quartet de corda, i als 6 es presentà en públic fent un
concert com a pianista.
D'altra banda, com a estudiant era un desastre. Descuidat i distret, els seus
fracassos escolars eren un seguit.
La família es traslladà de ciutat vàries vegades i així estudià a Jindrichuv,
Hradec, Jihlava, Havlickuv, Brod, Praga
i Pilsen.
Enamoradís, empaitava les noies sense èxit. Als 16 anys s'enamorà, sense ser
correspost, de la seva cosina Louise a qui dedicà algunes de les seves
primeres composicions com ("Polca Louise", "Polca de les
dàlies" i "La vida estudiantil"), demostrant ja el seu
talent en la composició.
Als 18 anys i amb problemes acabà el batxillerat i, en contra de la voluntat
del seu pare, no volgué continuar la carrera de dret, com aquell havia previst
perquè portés els assumptes familiars, sinó que manifestà que es volia dedicar
a la música completament i marxà de casa sense cap mena de recursos econòmics.
Atabalat per diversos problemes i enamorat d'una noia que no li feia cas,
intentà suïcidar-se i el salvà el poder fer de mestre de música als cinc fills
del compte Leopold de Thun.
El 1846 conegué Hèctor Berlioz, un dels seus ídols i models, i amb
qui feren una forta amistat.
Als 19 anys, va participar amb el grup revolucionari com a guerriller a l'aixecament
nacionalista de Praga de 1847.
Començà a treballar amb Josef Proksch, l'únic mestre que tingué. A
casa seva conegué una deixeble seva, la pianista Katerina Kolarova amb
qui ben aviat es farien amics i, més tard, es prometeren.
En acabar els seus estudis, fundà l'acadèmia privada de piano de Praga
amb l'ajuda de Robert i Clara Schumann en oposició a l'ensenyament
oficial que es donava.
El 1848, declarant-se nacionalista convençut, deixà de parlar alemany, que
havia sigut la seva llengua fins al moment, i començà a aprendre la llengua
txeca com a forma reaccionària de resistència.
Aquest mateix any dedicà a Listz les "Sis composicions característiques"
per a piano sol com a agraïment per l'interès que havia mostrat per la seva
obra i per l'ajuda financera que li havia proporcionat durant els seus inicis
quan no tenia cap feina.
Es casà amb Katerina l'any següent i, en pocs anys, tingueren 4 filles.
Molt aviat començà la seva desgracia quan poc temps després, entre 1854 i
1856, moriren tres d'elles deixant-los en un gran buit, sobretot per la pèrdua
de la petita Bedriska que ja havia demostrat grans dots musicals. En
el seu record Smetana va escriure el "Trio en sol menor"
(1855), considerada la primera peça de cambra de l'escola nacionalista moderna
txeca.
Acceptà el càrrec de director de la Societat Filharmònica de Gotteburg
a Suècia el 1859 i marxà allí. Durant aquest temps orquestrà les seves
composicions per a piano.
Aquell any mateix, Katerina emmalaltí de la tuberculosi i els obligà
a tornar a Bohèmia però, en arribar a Dresde, va morir. La seva
pèrdua, inspirà a Bedrich "Ricard III", basat en l'obra
de Shakespeare, el seu primer gran poema simfònic. La seva amistat
i reconeixement amb l'obra de Franz Listz el van portar aprofundir
en aquesta forma musical component, seguidament, "El campament de Wallestein"
i "Haakon Yarl".
Es casà amb Bettina Ferdinandova el 1860, setze anys més jove que ell
i qui li faria la vida impossible fins que dos anys després del naixement
de la seva segona filla trencaria la seva relació amb ell.
El 1861 deixà Suècia i tornà a Praga definitivament i començà
a treballar en la seva primera òpera "Els brademburguesos a Bohèmia"
, la qual s'estrenà amb un èxit aclaparador el gener de 1866 sota la direcció
del mateix compositor. Ja al final del primer acte, el públic esclatà en aplaudiments
emocionat davant el naixement d'aquella portentosa i inèdita música. Poc temps
després va escriure la seva òpera més coneguda, "La núvia venuda",
la qual s'estrenà aquell mateix mes de maig. Aquell dia, la sala estava mig
buida a causa del temor ciutadà per l'eminent esclat de la guerra austro-prussiana.
Durant la guerra s'amagà a la ciutat de Beroun per por que no l'afusellessin
a causa de les seves conviccions polítiques nacionalistes. Allí va tenir temps
per pensar i reelaborar de nou "La núvia venuda ", en la seva
versió definitiva, la qual reestrenà el 1870 amb un èxit rotund.
Amb l'èxit de l'estrena el 1866 de "Els brademburguesos a Bohèmia",
fou nomenat director del Teatre provisional de l'Òpera de Praga. Allí
conegué un jove que tocava la viola a l'orquestra i que despuntava també en
la composició: Antonín Dvoráck. L'amistat i l'avinença
política entre els dos homes durà durant tota la seva vida.
Entre 1866 i 1874 va escriure 42 òperes més. Entre elles "Dalibor",
sobre un tema heroic nacional, "Libuse" i "Les dues vídues".
El juliol de 1874, començà a tenir úlceres a la pell i problemes al coll,
mals de cap i molèsties a l'oïda. El 20 d'octubre, després d'un empitjorament,
li vingué una sordesa total. Tot fa pensar en un diagnòstic de sífilis.
El patiment que li provocava el no sentir-hi, el portà a tenir diverses crisis
nervioses i, finalment, a la demència. Sord i tot, començà el seu projecte
més antic per lloar la pàtria, el cicle de poemes simfònics "Ma pàtria",
el qual inclou el quadre evocatiu sobre el riu Moldava.
El 1876 va escriure el "Quartet de la meva vida" a tall d'autobiografia
on, a l'últim moviment, evoca el patiment que sent per haver de treballar
en condicions tan dures.
Per manca de recursos econòmics, es veié obligat a abandonar l'apartament
que tenia a Praga per anar a viure a Jabkenice amb la seva filla
Zofie i el seu marit, Josef Swartz, que en tingueren cura i
s'encarregaren d'ell fins que el 23 d'abril de 1883 va haver de ser ingressat
al centre mental per repetits intents de suïcidi.
A Jabkenice escrigué encara dues òperes més: "El secret"
i "La paret del diable".
Morí el 12 de maig de 1884 al l'hospital mental. En aquells moments estava
treballant en la seva última òpera, una adaptació de "La nit de reis"
de Shakespeare titulada "Viola".
Les seves despulles foren enterrades al cementiri Vysehrad de Praga
amb els més grans honor.
Xavier Vilajosana
ELS NOSTRES CONCERTS
El passat mes de desembre vam poder gaudir d'un extens recital
de música de cant d'obres romàntiques de compositors russos amb la veu d'alumnes
de la pianista Olga Kharatinova.
Magnífica vetllada en al que les i els cantants Lorena Medina, Lena
Leon, Vanesa Villanueva, Jonaina Salvador, Daniela Sarmiento,
Delia Agundez, Claudia Coral, Meritxell Mallol,
Arantxa Calvo, Jorge C. Tello i Xavier Aguilar, ens van
poder demostrar les seves aptituds vocals i la gran sensibilitat tramesa per
la Olga Kharitonina en el coneixement i interpretació de la música
de la seva pàtria.
Molt bones veus i amb el sentit de la interpretació ben adquirit es fusionaren
amb l'excel·lent acompanyament al piano de la mateixa Olga que aportava
la responsabilitat de la direcció artística i que comptà amb la brillant col·laboració
de la Cristina Escolà que ens introduí als textos i ambient de cada
cançó.
En definitiva una audició que ens va aportar el coneixement i descoberta d'unes
obres poc habituals en els concerts dels nostres dies pel que va ser una vertadera
jornada pedagògica en aquest sentit.
AUDICIÓ D'UNA NOVA ÒPERA D'AUTOR CATALÀ
No és pas freqüent l'estrena d'una nova òpera (no és ben be
el cas doncs ja es va representar a mitjans d'any i a la que no vaig poder
assistir), i encara menys si l'autor es un jove músic de casa nostre.
Aquest és el cas, aquest mes de desembre es va representar al Teatre La
Salle de Gràcia (Barcelona) l'òpera en dos actes amb llibret de
Marta Luna i Sanjuan i música d'en Daniel Antolí i Plaza,
basada amb el llibre "La bona sort" d'Àlex Rovira i Fernando
Trías de Bes.
El nom de l'obra és "SORT!" i es un compte amb tema artúric
i un rerafons humanista i ecològic ben present.
Però anem per parts; la música, ben treballada en la seva elaboració melòdica
i instrumental, està formada per temes que aprofiten estils molt diversos,
des de passatges bàsicament clàssics passant per ritmes molt més moderns;
plens d'una atmosfera sovint fresca i alegre, i tenebrosa en les que la situació
ho requereix i que serveixen molt be a un tema quasi infantil. Respecte a
la interpretació va estar una vetllada agradable i més si tenim en compte
que la major part dels solistes són força joves i estan en els inicis de la
seva carrera, si a això afegim que l'acústica de la sala no era la més propicia
doncs tot i que es podien escoltar perfectament tots els detalls musicals
els grans cortinatges enfosquien el volum de les veus i dels timbres de l'orquestra
i del cor i per tant representava un doble esforç d'interpretació podem dir
que se'n van sortir força bé.
Tot això va estar acompanyat per una posta en escena senzilla però ben pensada
i treballada per l'Elisenda Pineda, amb un original vestuari de l'Albert
de Andrés Álvarez i una il·luminació (amb algunes improvisacions) d'en
Joan Cisa.
La interpretació va estar a càrrec de l'Eugènia Montenegro, Mireia
Rossich, Natàlia Casasús, Carme Murio, Pablo López,
Xavier Matínez, Daniel Morales, Alexandre Sòria i Xavier
Martínez, amb ells els components de la Coral L'Amistat de Premià de
Mar, el Cor de Cambra Impromptu i l'Orquestra de Cambra
"I Dilettanti", tots sota la sòbria, elegant i eficaç direcció
de l'autor de l'obra Daniel Antolí i Plaza.
Cal celebrar aquest esdeveniment que be a enriquir el fons musical del nostre
país i que esperem que no succeeixi com moltes de les obres dels nostres autors
que, a desgrat de la seva qualitat, resten dormin les seves partitures en
arxius i armaris i lluny del seu lloc natural, els escenaris.
Jordi Gargallo
ANIVERSARIS DE MÚSICS DELS PAÏSOS CATALANS, ANY 2007
NAIXEMENTS
| Fa 25 anys | Fa 50 anys |
| Coral Olesa de la Passió | Teodor Roure (director coral) |
| Fa 75anys | |
| Rosa Maria Caminal (pianista) | Capella Clàssica de Mallorca |
| Francesc Lázaro (tenor) | Eugeni M. Marco i Seseras (compositor, crític musical) |
| Fa 100 anys | |
| Biblioteca de l'Institut d'estudis Catalans | Eduard Bocquet (violinista) |
| Esbart de Dansaires | Mercè García i Trobat (soprano) |
| Josep Grivé i Salom (compositor) | Lluís Moreno Pallí (compositor) |
| Domènec Moner i Basat (compositor) | Ricard Mayral (tenor) |
| Abel Mus (violinista) | Maria Teresa Pelegrí (compositora) |
| Vicent Pérez i Jorge (compositor i musicòleg) | Josep Trota (violoncelista) |
| Maria Teresa Vernet (musicòloga) | Joaquim Serra i Corominas (compositor) |
| Fa 125 anys | |
| Joan Balcells i García (director i compositor) | Tomás Buxó i Pujadas (compositor i pedagog) |
| Onia Farga i Pellicer (violinsta i compositora) | Anselm Ferrer i Bargalló (compositor i director) |
| Lluís Ferrer i Domènec (mestre de capella a Toledo) | Daniel Fortea i Guimerà (guitarrista) |
| Dolors Frau i Julià (contralt) | Concordi Gelabert i Alart (compositor) |
| S.C. Lo Llobregat de les Flors (Prat de Llobregat) | Assumpció Paricio i Corbella (cantatriu) |
| Miquel Puri i González (director d'orquestra) | Pilar Roa (soprano) |
| Josep Sabater i Sust (director d'orquestra) | Josep Subirà i Puig (musicòleg) |
| Miquel Rovira i Serrabassa (mestre de capella) | Carme Tòrtola i Valencia (ballarina) |
| Manuel Viscasillas (violinista) | |
| Fa 150 anys | |
| Francesc Xavier Blasco i Medina (compositor) | Miquel Casals (compositor) |
| Josep Cumellas i Ribó (compositor, director) | Jardins Euterpe |
| Francesc Laporta i Mercader (compositor) | Josep Plans i Baguès (mestre de capella) |
| S.C Euterpe | Joaquim Mª Vehils i Fuchs (compositor) |
| Fa 175 anys | |
| Gabriel Baille (violinista) | Ramon Bartomeus i Mola (compositor, director) |
| Joan Calvet i Tauè (mestre de capella) | Salvador Giner i Vidal (compositor) |
| Fa 200 anys | |
| Francesc Frontera la Serra (director) | Gaietà Gil i Llagostera (flautista, compositor) |
| Baltasar Saldoni i Remedo (compositor i lexicògraf) | |
| Fa 250 anys | |
| Bernat Ràfols i Fernández (musicòleg) | |
| Fa 350 anys | |
| Joan Baptista Comes (mestre de capella a València) | Joan Marc (compositor) |
| Joan Marquès (mestre de capella a Montserrat) |
Els aniversaris de la mort continuaran en el proper butlletí.