Inici

 

 

EDITORIAL

Fa pocs anys que un personatge va dir que si l'òpera no es modernitzava, el públic deixaria d'assistir-hi. La pregunta és: Com es pot "modernitzar" una òpera? Sobretot els títols que ja han passat a la Història de la Música. Qui s'atreviria a modernitzar la música de Mozart o de Verdi o de qualsevol altre autor? I com que en aquest cas la música està íntimament lligada amb el text, resulta que el llibret també és intocable. Només faltaria!!! Aleshores l'única cosa que pot fer-se és caviar la trama argumental i situar-la en època diferent i el mateix text, cosa que fa que algunes vegades resulti absurd. Tot plegat sembla una cursa per veure qui la fa més grossa. Per exemple: Com es pot entendre muntar la cambra nupcial de Lohengrin en mig dels pupitres d'una aula d'una escola? Com pot ser normal que Mario Cavaradossi pregunti al sagristà (que ara passa a ser el guardià d'un teatre) cosa fai i la resposta és recito l'Angelus i en el mateix teatre es canti el "Te Deum". No anem bé per aquest camí. Senyors, l'escenografia és un art i amb els recursos tècnics de que disposen actualment els teatres d'òpera no té sentit aquest estalvi d'elements. En Otello una única escena serveix per a tota l'òpera. Dues tàpies inclinades amb una perspectiva absurda. El sòl en un desnivell exagerat on és difícil aguantar-s'hi dret i no diguem haver d fer-hi tota l'escena. L'únic element canviable era una creu blanca que tan aviat estava dreta com per terra o bé trencada. resultava un xic irreverent. Desdemona canta la pregària d'anarse'n al llit, però en aquest cas dorm al carrer, i allí mor a mans d'Otello. les incongruències són tantes que no acabaríem mai de comentar-les. Millor acabar aquí.

 

 

LA MÚSICA: UNA APROXIMACIÓ A LA SEVA EVOLUCIÓ EL BARROC (72)

EL BARROC MUSICAL ESPANYOL (32è)

Anem seguint amb alguns nous Compositors del barroc espanyol, i, pel que sembla, encara en queden bastants.

251) Pedro CIFUENTES (Madrid,? -Santiago de Compostela, v. 1768). Tot i les poques notícies que hi ha d'ell, sabem que vers l'any 1734 fou Organista de la Capella Reial de Madrid fins el 1745, quan fou nomenat Mestre de Capella de la Catedral de Santiago, càrrec que mantingué fins la seva mort. Es conserven d'ell a aquella Catedral, unes 17 Composicions, principalment Motets i Lamentacions.

252) Antoni LITERES MONTALVO (+ 1768). Es creu que era fill d'Antoni LITERES CARRIÓN (v, nº 77). L'únic càrrec que he trobat d'ell és que fou Organista de la Capella Reial de Madrid, succeint a José de NEBRA (v, nº 91). Una "Obertura" amb el nom d'Antoni LITERES que s'ha trobat a Navarra, i que d'entrada s'atribuí al pare, ara és cada vegada més gran la probabilitat de que sigui del fill de qui parlem.

253) Francesc VILAR (?, - Barcelona, 1770). Sabem que fou Compositor i Organista, exercí aquest càrrec en diverses esglésies de la Ciutat Comtal, tals com Sta. Maria del Pi, a Sant Pere de les Puel·les des del 1726, i a St. Just i Pastor de 1745 fins a la seva mort. Les seves obres que es conserven s'han localitzat en llocs diferents, com és a Montserrat, Astorga i Barcelona. El seu estil deixa entreveure uns canvis pròxims.

254) Fr. Benet VALLS (Sabadell, 1717 - Montserrat, 1782). Fou Monjo de Montserrat, exercint d'Organista gairebé durant tota la seva vida. Coincidint amb Antoni SOLER (v. nº 107) quan aquest era escolà.

255) Joaquim de OXÍNAGA (Bilbao, 26-X-1719 - Madrid, 24-X-1789). En el 1740 ja era Organista de la Catedral de Burgos, passant a Bilbao amb la mateixa feina l'any 1742. A més, en el 1743 va anar de tercer Organista a la Capella Reial de Madrid, si bé des del 1750 ho fou de la Catedral de Toledo. Després de la renúncia del càrrec l'any 1754, pràcticament es desconeix tot el que fou de la seva vida posterior. Les poques obres d'aquest autor conservades són per a Orgue: Sonates, Minuets, Pasos, Fugas i Intentos, però els crítics estan d'acord en situar-les entre la millor producció organística del segle XVIII espanyol. Altra vegada ho hem de deixar. Cal dir, emperò, que la llista no s'ha acabat, tot i que el que ara vindrà no serà amb gaire abundància de dades, ja que de la majoria de Compositors que resten, només he trobat els segles en que van viure, o poca cosa més.

Joan ÚBEDA i COMAS.

 

CENTENARIS DEL MES D'ABRIL DEL 2006

(Codis: * Naixement; + Defunció; Op = Obra)

5 .
 1606, + Nikolaus SALES, Stuttgart, Compositor
  1906, * Fernando GERMANI, Roma, Organista
8.
 1906, Vincenzo TOMMASINI estrena al Teatro Verdi de Trieste, l'Òpera "Medea"
9.
 1906, * Antal DORATI, Budapest, Director d'Orquestra i Compositor
10.
 1806, Ludwig van BEETHOVEN acaba la representació de l seva Òpera "Léonore, ou L'Amour conjugal" al Theater an der Wien, represa el 29 de març
1906, El Compositor Baró Frederic d'ERLANGER estrena a Nàpols, l'Òpera "Tess", amb text de Thomas Hardy
13.
1906, * "Bud" (Lawrence) FREEMAN, Chicago, Saxofonista Tenor
14.
 1806, Friedrich Heirich HIMMEL estrena a Berlín, l'Òpera "Die Sylphen"
  1906, Louis Gaston GANNE estrena a Montecarlo, l'Opereta "Hans le joueur de flûte", el seu èxit més gran
  1906, * Hunter JOHNSON, Benson (Carolina del Nord) Compositor
15.
 1906, * Wilhelm BRÜCKNER-RÜGGEBERG, Stuttgart, Director d'orquestra
  1906, Alick NACLEAN (noms reals: Alexander Morvaren) estrena a Mayence, l'Òpera "Die Liebesgeige"
16.
1906, * Jacob GIMPEL, Lemberg, Pianista i Professor
  1906, + Maurits (Leonard) HAGEMAN, Nimega, Violinista i Compositor
18.
 1806, * Ludwuig SCHUBERTH, Magdeburg, Director d'Orquestra i Compositor
20.
 1806, * Carl LEDEBURG, Schildesche, Musicògraf
22.
 1906, * Eric (William) FENBY, Scarborough, Compositor
23.
 1906, * Philip Lieson MILLER, Woodland (Nova York), Musicòleg i Bibliotecari
24.
 1706, * Giovanni Battista MARTINI, conegut com el "P. Martini", Bolonya, Professor, Comnpositor i Musicògraf
25.
 1906, + John Knowies PAINE, Cambridge (Massachusets), Compositor i Professor
26.
 1806, * (Karl) Ludwig Friedrich HETSCH, Stuttgart, Director d'Orquestra
  1906, * Leopold SPINNER, Lemberg (A), Compositor
28.
 1806, François-Adrien BOIELDIEU estrena a St. Petersgurg, l'Òpera "Un tour desoubrette"
  1806, James HOOK estrena a Londres, l'obra "The Invisible Girl"
29.
 1906, A l'Hipòdrom de San Franciscoes fa un Concert amb Orquetra, dirigida per Victor (August) HERBERT, en benefici de les víctimes del terratremol que hi havia hagut
  1906, + Florence Edith SUTRO, nascuda Clinton, Nova York, Professora

Joan ÚBEDA i COMAS

 

PARTICULARITATS de la MÚSICA de WOLFGANG AMADEUS MOZART 1)

Les SIMFONIES (3)

7a) Simfonia en Sol Major (K 45a, abans Supl. 221). Aquesta Simfonia fou descoberta l'any 1923 per Wilhelm Fischer al Convent benedictí de Lambach, junt amb altres obres manuscrites de MOZART i del seu pare, amb aquesta indicació: "Dono Authoris 4-I-1769". Una de les obres és aquesta Simfonia, que té la següent referència: "Simfonia a 2 Violini, 2 Oboe, 2 Corni, Viola e Basso del Signore Wolfgango Mozart", i per aquest motiu és coneguda com la "Simfonia Vella Lambach", havent estat composada anteriorment, i deixada allà com a record del seu pas per aquell lloc. Pels indicis que proporciona la data que hi ha, i per altres anotacions, es sap que la família MOZART: Pare, Mare, Filla i Fill, havien marxat de Melk on havien passat uns dies, el 29 de desembre de 1768 en un carruatge de quatre cavalls, arribant a Lambach el 31 de desembre següent, on celebraren el Cap d'Any amb molta alegria ambiental, i, segons sembla, hi foren interpretades algunes obres. Aquest Monestir es troba a mig camí entre Salzburg i Linz, i en ell s'hi feia molta música. Era molt fàcil allà formar una Orquestra, i també interpretar-hi alguna de les dotze Simfonies de Leopold que allà hi deixaren. Amb referència a la data de composició tan possible és que l'hagués escrit abans d'arribar a Lambach, i això justifica que pugui ser de 1766, o que l'hagués composat el 1768; en qualsevol dels dos casos, fou composada a Viena. El fet de que tingui Minuet, fa pensar que encara s'hi reflexa la forma de fer del període londinenc.

7b) Simfonia en Sol Major. Aquesta Simfonia també fou trobada a Lambach, i per això es coneix com la "Nova Lambach", i s'incloeix en la numeració anterior. Té la mateixa Orquestra que l'anterior, i té també Minuet. Algú, fiant-se de les anotacions que havien arribat, fruit d'un error del copista del Convent, suggerí que podia ser de Leopold, però estudis més recents han retornat aquesta Simfonia al fill; és el que es coneix com la "recerca policial Lambach".

8) Simfonia en Si bemoll Major [55] (45b, abans Supl. 214). Fou escrita a Viena, a principis de 1768, i respon d'alguna manera a la difícil situació ambiental que allà es vivia, demostrant ser un "terrible competidor dels companys envejosos" que sorgien arreu, segons escriví Leopold. L'Orquestra té Corda, 2 Oboès i 2 Trompes, amb quatre Moviments, inclòs el Minuet.

9) Simfonia en Re Major [8] (K 48), i fou composada a Viena el 13 de desembre de 1768. Té Orquestra de Corda, i 2 Oboès, 2 Trompes, 2 Trompetes i Percussió. El primer Moviment, Allegro, comença amb un tema descendent, canviant ràpidament de fort a piano, tenint en conjunt només 26 compassos. El segon Moviment, Andante en Sol Major, només és interpretat per la Corda, el Minuet i Trio és en Sol Major, i el darrer Moviment, Allegro, té un marcat caràcter de Tarantel.la. Tres Simfonies, potser de la tardor de 1769, s'han perdut. Segurament foren escrites a Salzburg, i eren: en Re Major (K 66c, abans Supl. 215); en Si bemoll Major (K 66d, abans Supl. 217); i en Si bemoll Major (K 66e, abans Supl. 218).

10) Simfonia en Do Major [9] (K 73). Fou escrita a Salzburg l'any 1769, molt poc abans d'anar a Itàlia, i és la primera escrita en aquesta Tonalitat. Té Orquestra de Corda, 2 Flautes, 2 d'Oboès, 2 Trompes, 2 Trompetes i Percussió. Té quatre Moviments: Allegro - Andante en Fa menor - Minuet i Trio en Fa menor - Allegro molto. El fet que les Flautes substitueixin els Oboès, com a reforç dels Violíns, donen a l'Andante una sonoritat molt peculiar. L'"Allegro molto", en forma de Rondó, exigeix un gran virtuosisme, obtenint un efecte sorprenent.

11) Simfonia en Sol Major [10] (K 74). Té Orquestra de Corda, 2 Oboès i 2 Trompes. Fou començada a Bolonya, durant el temps en que rebé lliçons del P. Martini, essent acabada a Milà, entre octubre i desembre de 1770, quan era allà per estrenar i dirigir l'Òpera "Mitrídate, re di Ponto" (K 87, ara K 74a). Té tres Moviments: Allegro - enllaçat amb l'Andante - Allegro amb tres fragments. Molts crítics coincideixen en dir que aquesta Simfonia podria haver estat la primera versió de l'Obertura de l'Òpera, pel seu estil molt italianitzant, sobre tot degut a l'episodi que anomenen "exòtic", pel seu ritme "alla turca" i ser en To menor.

12) Simfonia en Re Major [44] (ara K 73l, abans K 81). Fou escrita a Roma, i té la data d'acabament del 25 d'abril de 1770. L'Orquestra és amb Corda, 2 Oboès i 2 Trompes, i és amb tres Moviments: Allegro - Andante en Sol Major - Allegro molto, i pertany al grup de Simfonies "italianes" pel seu lloc d'origen, i amb la particularitat de ser totes en Re Major. Durant molt anys fou atribuïda a Leopold, si bé finalment de manera definitiva al fill. Una de les frases més contundents defensant aquesta autoria és d'Alfred Einstein, qui diu que "és una de les Simfonies italianes més delicioses i ingènues". Com a nota curiosa, cal esmentar un fragment d'una carta de Leopold als seus familiars de Salzburg, del 25 d'abril de 1700: "Hem anat a unes cerimònies religioses, i hem vist el Papa en persona. Els nostres elegants vestits, el fet de parlar alemany, i l'autoritat amb que jo, en alemany, manava al meu servidor que ens obrís pas, ens ajudaren a anar on volíem. Alguns cregueren que Wolfgang era un cavaller germànic, i altres pensaren que era un príncep, A mi em prengueren pel seu majordom". També soparen amb el cardenal Pallavicini, secretari d'Estat, qui es convertí en un dels millors i cordials valedors.

13) Simfonia en Re Major [47] (ara K 73m, abans K 97). MOZART la composà a Roma, en el mes d'abril de 1770. L'Orquestra té Corda, 2 Oboès, 2 Trompes, 2 Trompetes i Percussió. És amb quatre Moviments: Allegro - Andante en Sol Major - Minuet i trio en Sol Major - Presto. El Minuet que té actualment, segons alguns crítics, li afegí més tard. El crític Saint-Foix diu que "Aquesta obra de gran interès resumeix la dualitat que hi ha en MOZART: la seva educació musical alemanya i l'art dels simfonistes italians". Com anècdota, els MOZART passaren els mesos d'abril i maig fent un viatge a Nàpols, Pompeia i Herculano, on feren amistat amb els Compositors Niccolò Jommelli, Giovanni Paisiello i Francesco di Majo, a més de Cantants, admirant tots la figura d'aquell noi de 14 anys. De retorn, anaren amb un carruatge del servei urgent, que tardà 27 hores per arribar a Roma. El dia 8 de juliol foren rebuts pel Papa Climent XVI, qui concedí a Wolfgang la Creu de Cavaller de l'Esperó d'Or.

14) Simfonia en Re Major [45] (ara K 73n, abans K 95). També fou composada a Roma, a l'abril de 1770. L'Orquestra, amb tot, és més reduïda, sense trompes ni Percussió, i amb aquest format: Corda, 2 Flautes o 2 Oboès i 2 Trompetes. Té quatre Moviments, amb Minuet inclòs: Allegro - Andante en Sol Major, amb un tema de la Sonata en Sol (K 9) que composà a París - Minuet i Trio en Re menor - Allegro . És una Simfonia més del temps passat a Itàlia.

15) Simfonia en Re Major [11] (ara K 73q, abans K 84). Tot fa pensar que fou començada a Milà, en el febrer de 1770, i acabada durant l'estada a Bolonya, en el juliol del mateix any, quan rebia classes del P. Martini. Té tres Moviments: Allegro - Andante en La Major - Allegro, i l'Orquestra és amb Corda, 2 Oboès i 2 Trompes. El lloc de residència en aquesta ciutat fou a casa del mariscal Pallavicini, situada als afores, donant lloc aquesta situació a una gran amistat amb el fill del Mariscal, de la mateixa edat que Wolfgang. És aquí on també composà l'Òpera "Mitrídate, re di Ponto" (K 73v, abans K 86). Leopold no surt del seu astorament, al veure que en aquesta casa senyorial tot era de plata, fins els objectes més vulgars, segons escriví en el seu Quadern de notes.

Joan ÚBEDA i COMAS

 

A L'OMBRA DE... BENEDETTO MARCELLO

Els Marcello eren una família benestant de Venècia. El pare, Agostino Marcello, era advocat senador de la República de Venècia i, a més a més, violinista afeccionat, i la mare, Paolina Capello, era coneguda en l'alta societat per la seva obra pictòrica i plàstica i la seva tasca com a poetessa.
Van tenir tres fills: Girolamo fou poeta i escriptor i els altres dos, Alessandro i Benedetto van esdevenir famosos com a " Nobile Veneto musici dilletantti di contrappunto" , tal com ells signaven les seves partitures. Es a dir, nobles músics venecians que escrivien per plaer. Benedetto, el tercer, va néixer al Palau de la Maddalena de Venècia l'1 d'agost de 1686. Igual que el seu germà Alessandro, dos anys més gran que ell, començà a estudiar violí amb el seu pare als 6 anys, però molt aviat s'inclinà cap al cant i el contrapunt. Per això, més tard, estudià violí amb Giuseppe Tartinni, i composició amb Antonio Lotti i Francesco Gasparini.
La mort del seu pare, el 1707, l'afligí profundament ja que s'hi havia sentit molt identificat perquè seguí la mateixa carrera de lleis i els estudis de violí.
El trienni 1708-1711 lligà els dos germans, Alessandro i Benedetto, a la Família Borghese de Roma. Alessandro va escriure una cantata per a la Princesa Paolina sota el nom d'Eterio Stinfalico, mentre que Benedetto l'honorà amb el seu segon oratori. El seu primer oratori, La Giuditta, amb text propi, va ser publicat el 1705, i s'estrenà el novembre de 1709 a la casa de Livia Spinola Borghese.
El 1708 aparegué la seva primera publicació musical: un recull de dotze Concerti a cinque amb violí i violoncel obligat.
Dedicà la seva Missa Canònica a quatro al Papa Climent XI. Aquest fet li valgué l'entrada a l'Acadèmia Filharmònica de Bolonya.
Estudià lleis com a jurista i acabà sent advocat el 1711. El 1716 fou nomenat membre electe de la Quarantia o Consell dels Quaranta, dit així per estar format per quaranta lletrats elegits d'entre els més prestigiosos.
El 1712 fou nomenat membre de l'Acadèmia Filharmònica de Bolonya i publicà les Sonates per a clavecí i baix continuo i les Sonates per a flauta i baix continuo.
El 1718 entrà a l'Arcàdia de Roma amb el sobrenom de Driante Sacreo. També deixà una obra literària força interessant com Lettera famigliare publicada el 1705 i Il teatro alla moda del 1720, on explica d'una manera satírica la vida teatral d'aquell temps, els costums i els mals hàbits del llibretistes, compositors, mestres de capella, cantants, actrius i tot el seu entorn. També aprofita per criticar les postes en escena i les representacions de les òperes barroques.
D'aquella època són els seus famosos Cinque concerti per a flauta i per a oboè, transcrits més tard per a clavecí per Johann Sebastian Bach.
Però fou en les obres vocals, tant religioses (oratoris) com profanes (cantates), on demostrà la seva vàlua i es fonamentà la seva reputació com a teòric i compositor contrapuntístic barroc. La seva posició econòmica féu que no hagués d'estar pendent del públic o la crítica a l'hora de compondre i no se sotmetés a les modes de l'època. Així doncs, la seva música és original, algunes vegades fins i tot excèntrica i transgressora per la gent de la seva època. La seva fama s'estengué per tota Europa amb la publicació de la seva obra vocal més important, Estro poético e armónico, l'any 1724. És un conjunt de cinquanta salms recopilats en vuit volums que venien precedits per una introducció feta per músics cèlebres dels seu temps com Bononcini, Mattheson o el mateix Telemann que comentaven i lloaven l'obra. Quan va passar la moda del baix xifrat al segle XIX, fou una de les primeres obres que es publicaren amb un acompanyament de piano.
A Roma, el Cardenal Ottobom decretà que es comencessin sempre els seus oficis amb un dels salms de Marcello.
Cal destacar també la seva producció coral amb diversos Madrigalli a quattro e a cinque i la producció escènica, sobretot les òperes Dorinna i, amb menys valor, Arianna i l'oratori Il trionfo de la poesia e della musica, així com la pastoral Calisto in Orsa.
Marcello fou també un professor notable i entre els seus alumnes cal destacar Baltasare Galuppi. Però l'alumna que més marcà Benedetto Marcello fou Rosanna Scalfi, cantant i compositora veneciana a qui va conèixer el 1723.
Explica una llegenda que Marcello, mentre feia classe de cant a una altra alumna per qui també se sentia captivat, Faustina Bordoni, obrí les finestres de casa seva mentre ella cantava, i sentí la veu de Rosanna des de l'altre banda del gran Canal de Venècia. Rosanna fou coneguda per les seves àries de Balletto, cançons d'estrofes simples que es cantaven des de les góndoles. Faustina es casà després amb el compositor Johann Adolf Hasse.
El 20 de maig de 1728 Benedetto i Rosanna es van casar en secret de la família d'ell en una cerimònia religiosa realitzada pel gran patriarca de Venècia. Les lleis de la República de Venècia prohibien els casaments entre patricis i plebeus. Per això, com que no hi hagué cerimònia civil, l'Estat va considerar nul aquell casament.
El mes d'agost d'aquell mateix any, mentre Marcello presenciava un ofici a l'església dels Sants Apòstols, passà damunt d'una tomba, s'obrí la roca, caigué a la fossa i sortí il·lès de l'incident. A partir d'aleshores visqué sempre amb el presagi de la mort i decidí dedicar tota la resta de la seva obra a l'Església.
Havent complert el seu servei a la Quarantia, marxà a Pola com a administrador de la ciutat, on residí amb la seva esposa des de 1730 fins a 1737.
El 1737 Benedetto emmalaltí, i els metges li aconsellaren que el clima de Pola no afavoriria la seva recuperació. Llavors es traslladaren a Venècia per una temporada.
Durant uns anys sembla ser que Marcello abandonà la composició, tret d'algunes ocasions especials, però als darrers anys de la seva vida la reprengué amb obres tant o més brillants que les del primer període.
El maig de 1738 s'instal·laren a Bréscia on Benedetto passà a ocupar el càrrec de camarlenc de la cambra del Dux i la Dogaresa.
El llegat musical més important que Rosanna ens va deixar és un grup de dotze cantates per a contralt i baix continu, algunes d'elles també amb textos propis. Si bé aquestes cantates són senzilles i estan lluny de la complexitat de les nombroses cantates de Benedetto, demostren un bon domini de la tècnica de la composició. Aquest fet avala que, actualment, s'estigui considerant la possibilitat que algunes de les composicions atribuïdes a Benedetto, haguessin estat escrites per Rosanna a causa de la seva similitud en la manera de fer. Part de la seva obra es conserva al Conservatori de Brussel·les.
Benedetto Marcello morí a Bréscia el 24 de juliol de 1739, víctima d'una epidèmia de tuberculosi. Rosanna no fou nomenada principal beneficiària dels béns de Benedetto per no estar reconegut el casament, havent de passar els seus darrers anys en la més trista misèria. Sabem que l'1 de febrer de 1742 ella va pledejar contra Alessandro, germà de Benedetto, per reclamar una subvenció financera. Aquell mateix any, Rosanna aparegué en el paper d'Arbace en l'òpera Artaserse de Paganelli del compositor S. Salvatore, durant la festa de l'Ascensió, el qual, encara que no estava considerat com un compositor culte i digne de la reputació de la família Marcello, va facilitar a Rosanna guanyar uns diners per poder subsistir fins a la seva mort, aquell mateix any.

Xavier Vilajosana

 

ELS NOSTRES CONCERTS

El passat mes de març vam tenir l'actuació del Grup de Cambra Quintet AULOS format per Josep Mª Brotons (flauta, director i que en fa els arranjaments), Robert Julià (oboè), Alfons Reverté (clarinet), Àngel Resa (viola) i Eduard Bazaco (fagot).
No descobrirem ara la gran qualitat d'aquests instrumentistes reconeguda al llarg de molts anys de professió, tan sols afegirem que ens van obsequiar amb un extens i variat programa que feu la delícia del públic que assistí al concert que premià als intèrprets amb grans aplaudiments en totes les obres.
El segon concert va estar a càrrec de la jove pianista Marina Pelfort (sols 16 anys) però amb un esperançador futur per davant. Aquesta intèrpret, nascuda i resident a Castellbisbal va mostrar un molt bona preparació tècnica i una fina intuïció musical, especialment en les interpretacions de Chopin, Albéniz i Beethoven.
Els assistents agraïren el seu treball amb vives mostres d complaença. L'encoratgem a seguir pel bon camí marcat que la pot portar a un lloc destacat entre els intèrprets del nostre país.

Jordi Gargallo

 

PERSONATGES IL·LUSTRES DE LA NOSTRA MÚSICA

Aquest any el personatge escollit per l'Associació per recordar (en un aniversari assenyalat) és la figura de Josep Mª Roma i Roig al complir-se els 25 anys del seu traspàs.
El mestre Roma és un d'aquells personatges que, per la seva modèstia i bonhomia, no compta entre els noms fulgurants de la nostra música, però si observem el seu treball tant pedagògic, interpretatiu i creador, el podem col·locar en un lloc molt destacat de la història musical del nostre país; excel·lent pianista, destacà àmpliament com a organista, tot i que ell deia que no era el seu instrument, acurat director i sensible i expert compositor i orquestrador; de la seva mà sorgí la instrumentació de l'òpera espanyola que s'ha considerat com la més antiga conservada amb música a la història musical d'Espanya (Celos aun del aire matan, estrenada el 5 de desembre de 1660), de Juan de Hidalgo , tot i que La púrpura de la rosa, del mateix autor s'havia estrenat el gener d'aquell mateix any però que encara no s'havia trobat la seva partitura.
Autor de la música de la Passió d'Olesa de Montserrat, ve passar bastant desapercebut pels obscurs anys de la postguerra que tantes creacions va fer emmudir . És important recuperar les obres i els treballs d'aquells músics que, avui massa oblidats, van mantenir viva la flama de la inspiració perquè en un futur més falaguer poguessin les seves obres ocupar el lloc que realment els pertoca.
En l'apartat Biogrefies podeu trobar les dades més significatives d'aquest artista i el catàleg de la seva producció que es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de Catalunya