EDITORIAL
Un gran amic ens ha deixat, en Manel Vilasaló i Galí ha pres un camí
que un dia o altre tots hem de seguir ; no obstant se llei de vida, ens deixa
una gran buit . En Manel ha estat sempre un gran col·laborador d'aquesta Associació,
acompanyant-nos amb el seu suport, assidu en els nostres concerts fins el
seu trasllat de residència que li feia més difícil assistir-hi, ha nodrit
el nostre arxiu amb les seves composicions i a estat sempre amb nosaltres
amb el seu escalf i els seu consells i opinions; de tracte afable i engrescador,
sempre positiu, tot i la greu malaltia que havia aparegut en aquests últims
temps, seguia fent projectes i fent música. Manel et tindrem dintre nostre,
les teves encertades indicacions seran una guia pel nostre futur. També hem
rebut la comunicació del traspàs d'un altre soci nostre, l'Enric Escobar
i Sotés ocorregut el febrer del 2004 i que no ens ho havien comunicat
fins ara. Un altre entranyable acte, del que parlem més concretament en un
altre espai d'aquest butlletí es l'acte d'homenatge, per part de l'Orfeó
Gracienc, a l'Antoni Pérez Simó en el primer any de la seva mort,
molt vinculat a nosaltres.
LA MÚSICA: UNA APROXIMACIÓ A LA SEVA EVOLUCIÓ
(10è any) E L B A R R O C (71) E L B A R R O C M U S I
C A L E S P A N Y O L (31)
Encara que al fer el comiat de la anterior tramesa vaig dir
que la present seria de Compositors dels que només es coneix el segle en que
visqueren, o el de la seva mort, haig de rectificar i dir que continuarem
amb músics dels qui encara es saben alguns detalls dels anys en que van viure.
Aquesta rectificació ha estat deguda a troballes d'última hora, que han proporcionat
nous noms d'alguns Compositors, tot i que d'alguns d'ells les dades són mínimes,
encara que fiables.
241) Francesco SALVAT (+ 1720). Les úniques dades d'ell són aquestes.
Fou Mestre de Capella de la Catedral de Tarragona, on es conserven
algunes obres seves. El que no he trobat és el lloc i la data de naixement,
i només l'any de la mort. Altres coses hi ha que no sé, però que he posat
tal com les he trobat: és el seu nom escrit en italià, i a més que era, com
es diu, un Compositor català, sense adduir altres detalls.
242) Vicente PANTOJA GALÁN (+ Oviedo, 1722). Només he trobat
d'ell que, entre els anys 1680 i 1722, fou Mestre de Capella de les Catedrals
de Ciudad Rodrigo i d'Oviedo, morint en aquesta última ciutat.
No hi ha referències de composicions seves.
243) Gaspar de ÚBEDA (+ Sevilla, 1724). No és parla del seu
lloc de naixement. Des del 1710 fou Mestre de Capella de la Catedral de
Sevilla, succeïnt a José Diego de SALAZAR (v. nº 224). En aquesta
ciutat esmentada es conserven d'ell Salms i Antífones a 5 i 6 Veus,
amb Baix xifrat i acompanyament d'Orgue.
244) Domingo AGUIRRE (+ Sevilla, 1725). Fou frare franciscà
i Orguener. Construí els Orgues de les següents esglésies: el de Santiago
de Bilbao (1710), el de la Catedral de Palència (1714 - 1715),
el del Convent de St. Francesc de Sevilla (1718), i començà el de la
Catedral d'aquesta última ciutat.
245) Fray José SAN JUAN (+ Madrid, 1747). Va ser frare dominic,
i tingué el càrrec de Mestre de Capella de Sigüenza, passant després
amb la mateixa feina al Convent de las Descalzas Reales de Madrid.
Es conserven un gran nombre d'obres seves, disperses per diferents llocs de
la Península i de Mèxic. Dues Cantates seves, Eurotas i Diana,
foren editades el segle passat per Miquel Querol i Gavaldà. També va
escriure el llibre Arte del Canto Llano que s'incloï al Ceremonial
Dominicano de 1694.
246) Joan SALÓ (+ ?, 1748). Desenvolupà la tasca d'Organista, primer
a Sta. Maria del Mar de Barcelona fins el 1706, anant després amb el
mateix càrrec a la Catedral barcelonina. Fou autor d'obres per a Orgue, conservant-se
la majoria a Astorga.
247) José REZÁBAL (Orduña [Viscaia], ? - Antequera,
1750). Des del 1704 havia estat Mestre de Capella d'Antequera, fins
que hi morí. Fou autor de nombrosos Villancicos.
248) Francisco ALFAYATE (+ Àvila, 1753). Fou Arpista de la Catedral
d'Àvila des del 1735. Allà es conserven d'ell: 2 Misses, 5 Villancicos
i 1 Parce Domine.
249) Riccardo BROSCHI (Nàpols, 1698 - Madrid, 1756).
Només sabem d'ell que fou Compositor i Director d'Òperes a Würtenberg,
Stuttgart i Nàpols, anant a residir a Madrid des de l'any
1740 on morí. Era el germà gran del Castrat conegut com Carlo Farinelli,
encara que els noms reals d'ell eren Carlo BROSCHI. Aquest també havia
actuat a Madrid, suposadament ajudat per Riccardo.
Com heu pogut comprovar, les dades són mínimes però, ni que sigui així, tenim
constància de músics majoritàriament desconeguts. Continuarem.
Joan ÚBEDA i COMAS
CENTENARIS del mes de MARÇ de 2006
(Codis: * Naixement; + Defunció; Op. = Opus (Obra)
| 1 .- 1906 | Roman STATKOWSKI estrena a Varsòvia, l'Òpera "Maria". |
| 3 .- 1906 | * "BARNEY" pseudònim d'Alban Leon Bigard, La Nouvelle Orleans, Clarinetista. |
|
1906
|
(Achille-)Claude DEBUSSY estrena a París, la primera sèrie de l'obra "Imatges: Reflexes de l'aigua, Homenatge a Rameau, Moviment", fent de Solista al Piano Ricard Viñes. |
| 4 .- 1806 | Daniel Gottlieb STEIBELT estrena a l'Òpera de París, l'Intermezzo festiu "La Festa de Març", per a celebrar la victòria de Napoleó a Austerlitz. |
|
1906
|
* Avery (Robert) FISHER, Nova York, Pioner de l'Audiovisual i Mecenes de Música. |
| 5 .- 1706 | Pietro TORRI estrena a Brussel·les, l'Oratori "La Vanità del mondo". |
|
1806
|
Michael UMLAUF estrena a Viena, el Ballet "Paul und Rosette oder Die Winzer". |
|
1906
|
La Soprano dramàtica Olive FREMSTAD triomfa al Metropolitan Opera House de Nova York, fent el rol de Carmen a l'Òpera homònima de Georges Bizet, i actuant amb el Tenor Enrico Caruso. |
| 7 .- 1806 | Joseph (Anton Franciskus) ELSNER estrena a Varsòvia, l'Òpera "L'Endevinaire Urzella, o Allò que plau a les dones". |
|
1906
|
* Alejandro GARCÍA CATURLA, Remedios (Cuba), Compositor. |
|
1906
|
Ernö (Ernst von) DOHNANYI estrena a Budapest, l'obra "Konzertstück" per a Violoncel i Orquestra. |
| 9 .- 1706 | Enterrament de Johann PACHELBEL, Nuremberg, Compositor. |
|
1906
|
(Alexande-César-Leopold-) Georges BIZET estrena a Monte-Carlo, l'Òpera bufa italiana en dos actes "Don Procopio". |
|
1906
|
Henry F(ranklin Belknap) GILBERT estrena a Nova York, amb l'Orquestra Simfònica russa, i la Soprano Elise Stevens, l'obra per a Soprano i Orquestra "Salammbo's Invocation to Tänith". |
|
1906
|
* Napoleone MORIANI, Florència, Tenor, Cantant d'Òpera. |
|
1906
|
Oscar STRAUS estrena a Viena, l'Opereta "Hugdietrichs Brautfahrt". |
| 11.-1906 | * Hasan Ferit ALNAR, Constantinopla, Compositor. |
|
1906
|
Alexandre (Konstantinovitx) GLAZUNOV estrena a Sant Petersburg, la "Fantasia russa". |
| 14.-1906 | * Ulvi Cemal ERKIN, Istambul, Compositor. |
| 18.-1906 | * Julio ESTEBAN, Xangai, Pianista i Professor. |
| 19.-1706 | Marco Antonio ZIANI estrena a Viena, l'Òpera "L'Ercole vincitore dell'invidia". |
|
1906
|
* Normand LOCKWOOD, Nova York, Compositor. |
|
1906
|
Ermanno WOLF-FERRARI estrena al Hoftheater de Munic, l'Òpera "I quatro Rusteghi, o Die vier Grobiane". |
| 22.-1906 | + Martin WEGELIUS, Helsinki, Compositor i Professor. |
| 23.-1806 | + George Frederick PINTO, Chelsea, Violinista, Pianista i Compositor. |
|
1906
|
Gabriel (-Urbain) FAURÉ estrena a Brussel·les, el "Quintet amb Piano nº 1", Op. 89. |
| 26.-1806 | * Josef SLAVIK, Jince, Violinista i Compositor. |
|
1906
|
* Boris SCHWARZ, St. Petersburg, Violinista, Director d'Orquestra, Musicòleg, Musicògraf i Professor. |
|
1906
|
John Philip SOUSA estrena a Springfield (Massachusets), l'Opereta "The Free Lance". |
| 27.-1906 | Camille ERLANGER estrena a París, l'Òpera "Aphrodite". |
|
1906
|
* Homer ULRICH, Chicago, Musicòleg. |
|
28.-1906
|
* Murray ADASKIN, Toronto, Violinista i Compositor. |
| 29.-1806 | Ludwig van BEETHOVEN torna a programar la seva Òpera "Leonore, ou l'Amour conjugale" al Theater an der Wien de Viena, fins el dia 10 d'abril, amb l'Obertura "Leonora 3", Op. 72 b. |
|
1906
|
* E(dward George) Power BIGGS, Westcliff (Anglaterra), Organista. |
|
1906
|
Alberto FRANCHETTI estrena a Milà, l'Òpera "La figlia di Jorio". |
| 31.-1906 | * Lauri SAIKKOLA, Vyborg (Finlàndia), Violinista i Compositor. |
|
Joan ÚBEDA i COMAS
|
PARTICULARITATS de la MÚISICA de WOLFGANG AMADEUS MOZART
1) Les SIMFONIES (2)
3)Simfonia en Si bemoll Major [5] (K 22). Aquesta Simfonia
fou escrita a La Haia, durant el viatge de Londres a Salzburg,
en el mes de Desembre de 1765. Té l'Orquestra que era habitual en les Simfonies
anteriors: Corda, 2 Oboès i 2 Trompes, i igualment tres Moviments: Allegro
- Andante en Sol menor - Allegro molto. Es sol dir que aquesta Simfonia la
va composar trobant-se al llit. Primer la seva germana Nannerl, i després
ell van estar malalts, amb símptomes d'una certa gravetat, possiblement fou
un tifus. Al refer-se, encara que molt lentament, MOZART aconseguí
estrenar aquesta obra a La Haia el 26 de febrer de 1766 en un Concert
degudament autoritzat, ja que allà els Concerts eren prohibits durant la Quaresma.
La intenció era donar a conèixer l'obra d'aquell nen de deu anys.
4) Simfonia en Fa Major, [43] (ara K 42a, abans K 76). La primera classificació
fou el resultat d'un error. S'havia situat a principis de 1771, any d'un viatge
a Itàlia, quan en veritat, MOZART la va escriure a la tardor
de 1767, residint a Viena, o més concretament a Olmütz, tot
fugint d'una epidèmia de verola. És amb Corda, 2 Oboès, 2 Fagots i 2 Trompes,
i té quatre Moviments: Allegro maestoso - Andante en Si bemoll major- Minuet
i Trio en Re menor - Allegro. En aquesta Simfonia hi inclou per primera vegada
un Minuet, com a tercer Moviment. Els crítics hi han trobat clares influències
vieneses. El tema del darrer Moviment és una Gavota d' "El Temple de la
Glòria" de Jean-Philippe Rameau, que MOZART posà en homenatge
a aquest Compositor.
5) Simfonia en Fa Major [6] (K 43), escrita a Viena, o a Olmütz,
la tardor de 1767. Aquí la instrumentació és amb: Corda amb 2 Violíns, 2 Violes
i Contrabaix, 2 Oboès, 2 Flautes i 2 Trompes, i l'obra és amb quatre Moviments:
Allegro - Andante en Do Major - Minuet i Trio en Si bemoll Major - Allegro.
L'anada a Viena era justificada per les Noces del rei Ferran II
de Nàpols, encara que no es pogueren celebrar per la mort de la núvia
d'una epidèmia de verola. Amb la finalitat d'evitar riscos innecessaris, la
família MOZART es trasllada a Olmütz, prop de Viena,
i és aquí on composà aquesta Simfonia, i també hi havia composat l'anterior
(K 42a), tal com consta. Tal Simfonia és coneguda també amb el sobrenom de
"Vienesa", no només pel fet d'haver-la escrit prop d'aquesta ciutat,
si no també per les característiques ben definides que té, i que són pròpies
del sinfonisme vienès. Amb altres paraules, es pot dir que MOZART ha
deixat gairebé del tot, la forma de fer de l'estil londinenc. A la mateixa
Simfonia utilitza en l'Andante, una melodia del seu Interludi musical "Apollo
et Hiacynthus" (K 35). També es diu que en la seva estada a Olmütz,
els dos germans, Nannerl i Wolfgang, tingueren la verola, i
de resultes d'això MOZART quedà nou dies sense visió, entretenint-se
aleshores jugant a les cartes que ja havia practicat abans. La novetat és
que aquí fou on aprengué l'art de l'esgrima.
6) Simfonia en Re major [7] (K 45). Té la data de: 17 de gener de 1768,
i fou escrita a Viena. Aquí l'Orquestra és amb: Corda, 2 Oboès, 2 Trompes,
2 Trompetes i Percussió, té quatre Moviments: Allegro - Andante en Sol Major
- Minuet i Trio en Sol Major - Finale. L'estada dels MOZART a Viena
no els resultava ni fàcil ni feliç, ja que a més de la verola que patiren
els fills, hi havia una animadversió bastant generalitzada contra aquell "nen
prodigi de saló". Per això, Leopold deixa aquest testimoni: "La consigna
d'aquesta gent és evitar, costi el que costi, trobar-se amb nosaltres, per
no haver de reconèixer el talent de Wolfgang. Així podran dir que no
l'han sentit, i pot ser que el que es diu no sigui veritat". Al cap de sis
mesos, MOZART adoptarà aquesta Simfonia com Obertura de l'Òpera "La
finta semplice" (K 51), amb un reajustament de l'Andante, i eliminant
el Minuet.
Joan ÚBEDA i COMAS
A L'OMBRA DE... GEORGES BIZET
El 25 d'octubre de 1838 naixia a la Rue du Jardinet del Quartier
Latin de París un nen de pell molt blanca, rodanxó, amb el cabell molt
negre i ple de rínxols, a qui a l'hora d'inscriure'l a registre civil, li
posaren els noms d'Alexander-César-Leopold, però dies més tard, quan
el batejaren, no podent recordar tots els noms, decidiren posar-li, simplement,
Georges. Va ser l'únic fill d'Adolphe Armand Bizet i Aimée
Marie Louise Leopoldine Josephine Delsarte.
Podríem dir que tres fets són els que van marcar la vida d'aquest geni de
la música: la inseguretat del seu caràcter, la manca de maduresa del públic
francès i una crisi cardíaca, que fou la que el precipità definitivament a
la mort.
Tant el pare, com l'oncle - el germà de la seva mare, François Delsarte
- eren professors de cant. Aquest fet va desenvolupar la seva oïda des de
petit, i de més gran, l'inclinà cap als camins de l'òpera.
La mare era pianista i procedia també, com hem vist, d'una família de músics,
i fou amb ella amb qui començà els estudis musicals als quatre anys
Malgrat que presentava grans aptituds cap al terreny de la música, de nen
es decantà més per la literatura i llegia, a tota hora, històries romàntiques
de Balzac, Dumas, Victor Hugo, Merimée, Stendhal
… Històries que, anys més tard, tornarien a la seva memòria i influirien en
els arguments de les seves obres.
Començà al Conservatori de París el 1847, ja que a casa seva no hi
havia manera que li ensenyessin res, però era massa jove- 9 anys - per poder-hi
ingressar i va ser necessari que un membre del Comitè d'Estudis del Conservatori
li fes una prova especial per poder demostrar la seva especial aptitud. Ingressà
el 1848 per treballar amb François Marmontel. Aquest, després de guanyar
el premi de solfeig Zimmermann, ja retirat, li proposà de treballar
plegats i va ser el petit Georges qui explicava al vell professor les
lliçons de contrapunt i fuga i acabà per substituir-lo en algunes classes.
En aquelles substitucions es trobava, sovint, que discutia temes musicals
amb altres músics que eren mestres seus. Així conegué Charles Gounod
amb qui l'uní una amistat al llarg de tota la vida, i qui també l'influencià
en alguna de les seves primeres obres com la Simfonia en Do Major de
1855, escrita en menys d'un mes, i que no fou estrenada fins el 1935.
El 1851 començà a estudiar a orgue amb Benoist i composició amb Halévy.
Als 14 anys rebé elogis de Listz i Berlioz pel seu virtuosisme
al piano. Tota la seva formació musical va estar acompanyada de premis.
Compongué un recull de Cançons per a veus femenines, on pertany la
peça La rose et l'abeille, el 1854, i el Gran vals de concert el
1855 . Contradient el consell del seu mestre Jacques Halévy, aquell
any no es presentà al "Premi de Roma" i esperà al 1856 on guanyà el
segon premi que, si bé no li permetia anar a Roma, sí que li donava
dret a entrar gratuïtament a tots els teatres de París. Aquest fet
enriquí molt les seves idees creatives.
Es presentà a un concurs organitzat per Offenbach per revalorar el
valor de l'opereta francesa, i presentà Le Doctor Miracle. Era la primera
vegada que mostrà interès per la música escènica i li valgué el primer premi
"ex aequo".
El 1857 guanyà el Gran Premi de Roma amb Clovis et Clotilde.
Es desplaçà a la "Villa Medici" de Roma com corresponia als
premiats i allí va escriure Don Procopio. Va viatjar per tota Itàlia
i, estant a Nàpols, caigué malalt d'un estrany mal de coll que, juntament
amb el reumatisme i una crisi cardíaca foren les causes de la seva mort anys
més tard.
En aquesta època començà molts treballs que no acabaria a causa de la seva
inseguretat davant dels dubtes estètics que se li plantejaven i el seu caràcter
dubitatiu que necessitava d'algú que li donés suport.
Estant a Venècia, rebé la noticia de la greu malaltia de la seva mare,
i va haver de tornar a París ràpidament. La mare morí el 8 d'octubre
de 1861, i ell quedà tan desolat que no es veié en cor d'abandonar el país
de nou. Trobà consol en la cambrera que havia tingut cura de la seva mare,
Marie Reiter, amb qui l'any següent tingueren un fill.
No obstant, per acabar el seu deute amb l'Acadèmia Francesa, qui li havia
atorgat el "Gran Premi de Roma" el 1862, va escriure dos temps per
a una simfonia i una òpera: La gusla de l'emir.
Lliure del compromís amb l'Acadèmia, s'abocà al teatre. Conegué l'empresari
Carvalho que, a partir d'aquell moment, estaria lligat a totes les
estrenes de Bizet. Carvalho li oferí Ivan IV, llibret
que havia començat a treballar Gounod i havia abandonat. La major part
d'aquesta peça acabaria aprofitada en la seva obra Les pecheurs
de perles el 1863. L'èxit fou moderat i la crítica va estar molt dura
i tractà la peça "d'orgia sonora" i només trobà el suport en els comentaris
de Berlioz.
Mentre treballava en aquesta obra, intimà amb l'actriu Céleste Mogador,
qui li serví d'inspiració, anys més tard, per modelar el personatge de Carmen,
i en el fet que l'òpera es plantegés sense recitatius musicats, sinó amb diàlegs
parlats.
Durant el setge de París de la guerra franco-prusiana, serví dins la
Guàrdia Nacional mentre treballava en dues òperes que restarien inacabades:
Clarissa Harlowe i Grisélidis . Compromès des de feia temps amb Geneviève
Halévy - filla del seu mestre - el 1866 hagué de trencar el compromís
de casament a causa de la gran quantitat de feina que tenia i també dels escàndols
socials en que es veié embolicat per participar en festes dissolutes.
L'èxit no li arribà ni amb La jolie fille de Perth, el 1867, ni amb
Djamile" ni amb l'Arlesiene el 1872. D'aquesta darrera més tard
en faria dues suites que esdevindrien famoses.
El 1869 es casà amb Geneviève Halévy. Aquest fet li suposà haver d'acabar
Noé, l'òpera pòstuma de Hálevy, mort el 1862. Tot fa pensar
que l'admiració que sentia pel seu mestre li féu pensar que es podria entendre
amb la seva filla, però no fou així, i passaren tota la vida en un seguit
de crisis i mals entesos que només serviren per desestabilitzar el caràcter
dubitatiu i insegur de Bizet. Malgrat tot, el 1872 tingueren un fill
que es digué Jacques, com l'avi.
El matí del dia 3 de març de 1875, Bizet va rebre la Legió d'Honor,
màxima condecoració del govern francès. Aquell mateix dia, al vespre, estrenà
l'òpera Carmen amb Célestine Galli Marié com a protagonista,
una mezzo capriciosa que, segons el poble, era l'amant de Georges en
aquell moment i que posà entrebancs a cantar part de la partitura, com l'ària
original escrita per al primer acte, pel que l'autor es veié obligat a recórrer
a l'havanera de Sebastián Iradier El arreglito, d'on sortiria la famosa
havanera que coneixem i que dóna popularitat a aquest obra.
L'òpera tornà a topar amb el gust del públic de l'època, encara molt lluny
de l'estètica de Bizet. Abatut pel fracàs, emmalaltí i marxà al camp.
Allí es llençà al Sena, imprudentment, i patí un col·lapse. Pocs dies
després patí un seguit d'atacs de cor que acabaren definitivament amb la seva
vida. Morí el 3 de juny de 1875 als 38 anys a Bougival, illa de
França.
Poc després, Carmen assolí un gran èxit a Viena, el qual consolidà
l'òpera i la vàlua de Bizet.
Xavier Vilajosana
PARLEM DE CONCERTS ... per Jordi Gargallo
UN ACTE ENTRANYABLE
El passat 29 de gener es va realitzar, a l'església de Santa
Maria de Gràcia, Barcelona, un emotiu homenatge al Mestre Antoni
Pérez Simó amb motiu del primer aniversari de la seva mort. A l'acte van
acudir un nombrós públic entre el que destacaven diverses personalitats de
la cultura i de les institucions catalanes. El record del seu llarg magisteri
al front de l'Orfeó Gracienc , així com d'altres entitats, es va reflectir
en unes imatges que anaven mostrant la seva gran tasca al llarg de més de
cinquanta anys fent Música.
L'homenatge comptà amb la participació dels diversos grups de l'Orfeó, des
dels més petits fins a l'actual formació així com amb el Cor dels Antics
Cantaires que també ell va dirigir després de la seva jubilació.
Tot el concert va estar format per obres del Mestre, inclosa la seva última
composició "Cantata Nadalenca" per a cor, solistes i instruments que
va poder estrenar poc abans de la seva mort.
UN CONCERT SINGULAR
A finals de gener la Casa de Guitarres Luthier, a Barcelona,
en va oferir, a la seva intima sala d'audicions, un molt interessant concert
a càrrec del guitarrista Sergi Vicente, acompanyat al clave per l'excel·lent
Olga Kharitonina i amb la eficaç col·laboració de l'Arantxa Regué
amb les castanyoles. Deliciosa actuació, com ja ens tenen acostumats, d'aquests
magnífics instrumentistes que ens van oferir obres d'Antoni Soler,
Mateo Albéniz, Luis de Narvaez, Vivaldi, Beehtoven
(una obra de joventut originàriament escrita per clave i mandolina), Casteluovo-Tedesco,
Alfred Schnittke i Luigi Boccherini. Els arranjaments eren del
mateix Sergi Vicente.
Tots ells, de reconeguda qualitat, ens van fer oblidar l'intens fred que feia
a Barcelona i també a tota Catalunya, amb pluja, vent i neu
arreu del país, fent-nos passar una vetllada inoblidable.
LE VILLI
A mitjans de febrer el Teatre - Auditori Sant Cugat va
oferir l'òpera Le Villi (Les fades, o La dona d'aigua) de Giacomo
Puccini en versió concert, el divendres 17 complerta i el diumenge 19
en versió reduïda. Aquesta obra és la primera òpera escrita per Puccini,
utilitzà el llibret de Ferdinand Fontana, aconseguit a bon preu, el
mateix que aportaria la part literària de la segona obra del músic de Lucca,
Edgar.
Puccini, amb Le Villi, seguí la tradició de les òperes-ballet de tradició
francesa, i el seu guió està més concretament extret del ballet Giselle
ou Les Willis, d'Adolf Adams. l'estrena de La Villi es va
estrenar el maig de 1884 al Teatre dal Verme de Milà, i no va tenir
gaire èxit, tal com succeí amb Edgard, degut a la feblesa del text
literari, Puccini no va treballar més amb Fontana.
Musicalment aquesta obra és d'una riquesa lírica-dramàtica molt interessant
en la que s'aprecien algunes tendències d'altre compositors en breus passatges
que ens recorden a Mascagni, Ponchielli, el seu mestre, i Verdi,
o en moments en els que s'intueixen obres posteriors del mateix Puccini
com Manon Lescaut, o La rondine. Encara que una obra petita,
i segons alguns autors, amb un llibret teatralment prou feble, té una música
intensa i de gran força, en la que el cor té més importància que en la majoria
de les obres puccinianes, si deixem apart el Te Deum de la Tosca, o
les parts corals del Turandot, i gaudeix d'uns passatges de gran força
dramàtica i d'importants dificultats vocals.
La interpretació que en feu l'Orquestra Simfònica de Sant Cugat, dirigida
magistralment per Josep Ferré, fou excel·lent i comptà amb un molt
bon treball interpretatiu de la Joanna Samaniego (soprano), Daniel
Alfonso (tenor), Toni Marsol (baríton) i els Cors Aulos
i Dyapason, molt ben preparats pels seus directors Jordi Piccorelli
i Teo Roura.
És un deure fer una menció apart a la idea de presentació d'aquests concerts;
tot i que La Villi era representada en forma de concert podem dir que
era una posta en escena sense decorats, perquè els cantants actuaven escènicament,
en Joan Berlanga preparava amb una acurada narració al públic assistent
amb parts explicatives perfectament col·locades entre l'obra i amb l'actuació
del Grup de dansa Laura Esteve que enriquia la vistositat de la representació.
Magnífic el treball d'en Josep Ferré oferint de manera exquisida aquestes
audicions d'obres poc representades que ens mostren la línia de treball dels
compositors i que ens fan comprendre millor els seus èxits posteriors. No
cal dir que la resposta del públic va ser entusiasta per a tots els participants
donada la gran qualitat mostrada per tots ells.
ELS NOSTRES CONCERTS
Aquest febrer hem tingut dues actuacions; la primera va estar
a càrrec de la soprano alemanya, resident a Barcelona, Sophie Klingele
que, acompanyada al piano per Montse Pujol-Dhame, ens va oferir un
recital amb obres de Mozart, Schubert, Schumann, Guridi
i García Lorca.
Sophie Klingele és una cantatriu de veu clara i transparent, amb una
bona dicció i recursos expressius, el color de la seva veu és potser més adient
per Mozart i Schubert que per Schumann que precisa de
més pes, però al que va abordar amb decisió i temperament. Amb la Montserrat
Pujol-Dhame ens trobem davant d'una pianista excel·lent que domina perfectament
el difícil art de l'acompanyament, interpreta amb gran sensibilitat, vivint
amb devoció el músic que interpreta però estan plenament al servei de l'artista
al que acompanya.
El segon concert d'aquest mes va córrer a càrrec del duet de guitarres que
formen la Maite Rubio i la Miriam March, excel·lent actuació
la que ens oferiren aquestes joves artistes, amb una tècnica molt depurada
i amb una gran sensibilitat feren front a obres de gran dificultat com si
fossin ben fàcils amb una senzillesa i una conjunció de molt alta valoració.
Mercès a l'excel·lent sonoritat de l'Auditori Cullell i Fabra vam poder
gaudir d'uns pianissimo que emocionaven, com els de l'obra de Gismonti,
o el virtuosisme ple de gràcia del Souvenir de Rússia de Ferran
Sor, o les Danses Rumanes de Béla Bartók i l'aire alegre
de la Suite italiana de Gangi, per no citar la força i embruixament
de Falla o les difícils interpretacions de Gaspar Sanz,
Brower i Takemitsu. En definitiva, en aquest segon concert que
ofereixen al nostre públic van corroborar la seva gran qualitat.
LLUÍS SINTES i MERCADAL
Lluís Sintes és un jove i bon amic que és dedica a cantar,
però no simplement a cantar, és cantant d'òpera, concretament baríton líric.
Va iniciar els seus primers passos a la seva illa nadiua, Menorca,
i concretament a l'Orfeó Maonès i Els Amics de l'Òpera de Maó,
com que l'illa se li quedà petita vingué a Barcelona a perfeccionar-se
amb el mestre Jaume F. Puig. Les seves facultats i el seu esforç aviat
es veuen recompensats doncs reconeguts directors artístics es fixen en ell
perquè a més de bon cantant també és bon actor, i això ja se sap que en el
teatre operístic d'avui te molta importància, així és que el mític Lindsay
Kemp el convida a interpretar el Papageno de La Flauta Màgica,
de Mozart, al Festival Castell de Perelada, després tot un seguit
d'èxits amb obres ben diverses.
Ha cantat per tota Catalunya i la resta de l'Estat Espanyol,
ha estat requerit per teatres internacionals de fama mundial, d'Amsterdam,
Nova York, Tokio, Caracas, Niça, Shangahi,
i un llarg etc. És assidu intèrpret al Gran Teatre del Liceu al costat
de grans figures mundials on ha intervingut en més de cent òperes.
També té més d'una dotzena de Cds enregistrats amb obres de diverses, òpera,
sarsuela, cançó popular menorquina, estrena de l'Oda a Verdaguer, de
Salvador Brotons, Contranit, de Guinovart, i un DVD al
costat de la Natalie Dessay amb l'òpera d'Ambros Thomas Hamlet.
Però una cosa ens atreu especialment d'aquest gran artista, el seu amor a
la terra i a la nostra música, recuperant obres dels nostres autors i estrenant
noves composicions d'autors catalans i menorquins.
Deixem aquí el seu propi pensament del que és la música: La música és la més
gran expressió de pau, en un món imperfecte.
Jordi Gargallo
EFEMÈRIDES LES DONES EN LA MÚSICA
En el món de la música sempre ha estat present la personalitat
de gran nombre de intèrprets femenines, potser més en el camp de les cantatrius
i les instrumentistes però també en el de a composició i fins i tot en el
de la direcció. Avui recordarem algunes d'elles de les que aquest any es celebra
algun aniversari. Tenim un gran deute amb elles perquè, fora algunes excepcions,
han estat mol poc tractades per la historiografia musical catalana.
Maria Espinalt i Font (Barcelona 1915 - 8 d'octubre de 1981),
25 anys de la seva mort. Soprano de gran fama que estudià amb Mariano Beut
i Martínez, ampliant la seva formació al Conservatori del Liceu,
debutà al Gran Teatre del Liceu a la temporada 1931-32 amb el paper
de "Gilda" del "Rigoletto" de Verdi; a Madrid
intervingué amb "La bohème" i la "Manon" al costat de Lauri
Volpi. Va simultanejar l'òpera amb la sarsuela obtenint grans èxits per
tot l'estat espanyol.
Isabel Güell i López (marquesa de Castelldosrius) Nascuda a
Barcelona el 1872 - 1956), 50 anys de la seva mort. Filla d'Eusebi
Güell Bacigalupi. estudià composició amb Josep García Robles, i
a París, amb l'organista Eugène Gigout. És autora de música
religiosa, i cançons com les que pertanyen a la Col·lecció de cançons
d'estil popular amb textos de Mn. Cinto Verdaguer, així com un
Te Deum (1898) i un Stabat Mater de 1917. La seva germana Mª
Lluïsa també va compondre obres per a piano i orgue. De la Isabel Güell
disposem de diverses partitures en el nostre arxiu.
Fa 100 anys (22 de novembre de 1906) del naixement de Cecília Gubert i
Rafanell, soprano que va estudiar amb Scampini a l'Escola Municipal
de Música de Barcelona amb Lluís Millet. Debutà al Teatre
Nou de Barcelona al 1930 amb l'opera "Marina" d'Arrieta;
Tingué un gran èxit amb obres com "Rigoletto", "El barbero
de Sevilla" i també en el camp de la sarsuela com "Dón Gil de Alcalá",
"Luisa Fernanda" o "Doña Francisquita" que cantà al Gran
Teatre del Liceu amb Miguel Fleta, i actuant amb l'Obrera de
Concerts de Pau Casals.
Rosa Rodès, nascuda fa cent anys a Barcelona (1906). Guitarrista
que va ser deixeble de M. Mas, D. Prat i M. Llobet. Donà
molts recitals per espanya i Europa, sent molt reconeguda a Alemanya.
Sara Llorens i Carreres (125 anys del naixement) Va néixer a Lobos
(Buenos Aires 1881 i va morir a Perpinyà en 1954) Estudià a
Barcelona, a l'Escola Normal i a Llotja, es de dedicà
a la recerca de la cançó popular; fou deixeble de Rossend Serra i Pagès
i el seu treball més important és "El cançoner de Pineda" (1931)