EDITORIAL

A finals de gener es va emetre per Televisió de Catalunya (Canal 33) el programa Nydia amb un monogràfic sobre els mestres Ricard Viladesau i, molt especialment, Jaume Pahissa, al que nosaltres vam retre homenatge el passat mes d'octubre recordant els 125 anys del seu naixement; volem agrair públicament en aquestes pàgines l'excel·lent treball del seu director Jordi Lara i el seu realitzador Pep Hernández i que fem extensiu a tot l'equip del programa. Certament hem trobat una realització i tractament amb molt de gust, coherència i bona documentació, tant sols hem trobat a faltar una mostra de cant de les produccions del mestre, sinó operístic, doncs avui dissortadament no es canten les seves òperes si almenys alguna de les seves cançons que estan més a l'abast, amb tot repetim que ha estat una satisfacció veure aquest programa.
Tot i que l'any de l'aniversari ja ha passat, no creiem que tot hagi de quedar amb això, la música dels grans compositors no tenen anyada, són universals i es poden degustar sempre, des d'aquí seguim disposats a col·laborar amb tot aquell músics que vulgui interpretar les seves obres i posem a la seva disposició les que nosaltres tenim i les que trobareu informació en la nostra web, en l'apartat Aniversaris, així com en el d'Arxiu.
El més passat ens fèiem ressò dels programes de concert que en Josep Ferré, amb El Pessebre, Joan Pàmies amb els Mestres catalans a la Catedral de Toledo, o l'estrena de El bres de Nadal , per part de la Coral Sant Jordi. Avui us volem parlar d'una altra iniciativa en aquesta mateixa direcció, la d'enaltir els nostres compositors, tan antics com actuals, aquest és el programa que va presentar en Josep Olivella amb el II Cicle de Cant Coral Nadal al Vallès, amb la Coral Polifònica Els Emprius, de Sant Llorenç Savall i la Coral Collserola, de Cerdanyola del Vallès, programa en el que figuraven noms tan atraients com Mateo Fletxa "el Vell", Bartomeu Càrceres, Narcís Casanoves, Àngel Rodamilans, Joaquim Rialp, Frederic Mompou, Ernest Cervera, Matilde Salvador, F. Taverna-Bech, J.L. Guzmàn i Francesc Vila.
Celebrem aquesta iniciativa i desitgem que molts d'altres segueixin aquest exemple.

 

LA MÚSICA: UNA APROXIMACIÓ A LA SEVA EVOLUCIÓ (10è any)

EL BARROC (70)

EL BARROC MUSICAL ESPANYOL (30)

La feina començada es deixa un cop acabada. El refrany s'ha de realitzar tal com diu, encara que la tasca sigui llarga com aquesta.

233) Pau MONTSERRAT (Barcelona ? - 1759). Només sabem d'ell que fou Mestre de capella de la Basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona, quan succeí a Salvador Figuera l'any 1745, mantenint aquest càrrec fins que morí. La música d'aquella època a Sta. Maria del Mar tenia una importància rellevant en la música catalana en general, i un dels qui més hi contribuí fou el nostre músic. Va composar tan en llatí com en llengua vernacla. He trobat un document que fa referència a aquest compositor, i en el que es senyalen les obligacions inherents al càrrec de Mestre de Capella. El posaré tal com l'he trobat escrit: "Primo ab pacte y condició que dit reverent Pau Montserrat hage de ensenyar de cant pla y cant d'orga, no sols als quatre minyons que aportaran cota blava, sino també tots aquells que serà convenient, tant per servei de la iglesia com també per lluïment de la capella, y per dit efecte acudirà tots els dies matí y tarda en estudi per donarlos lliçó y bona enseñansa." Diu més coses encara el document, però crec que es suficient això per donar-nos compte que no era fàcil exercir aquest càrrec.

234) Salvador NOGUERA (1705 - 5-VI-1768). Fou Infant de Cor de la catedral de València, passant després a ser Mestre de Capella de l'església dels Santos Juanes de la mateixa ciutat, des del 1729 fins el 1744, i posteriorment a l'església del Patriarca fins el 1750. No he trobat cap més dada sobre els anys que hi ha entre el 1750 i l'any de la seva mort. De l'activitat com a Compositor, les seves obres més rellevants que féu als Santos Juanes són dos Villancets: Villancico al Santísimo Sacramento. Contra el celestial convite, de 1729, i el 1736 el Villancico al Santísimo Sacramento. Para oirlas. En aquest darrer cant hi intervé rarament el Fagot, ja que fou un instrument que tingué més difusió a la segona meitat del segle. Altres Villancets es troben a l'Arxiu del Patriarca en nombre quatre, i cinc a la Catedral valenciana.

235) Josep MASVESÍ (Barcelona ? - Manresa 29-IX-1774). La formació musical la rebé de Josep PICANYOL (v. nº 170) a la Capella del Palau de la Comtessa de Barcelona. Després va ser Mestre de Capella de la Col·legiata de Santa Anna de la mateixa ciutat fins l'any 1731, quan anà a fer la mateixa tasca a la Seu de Manresa. Al cap de set anys, va crear allà e primer grup instrumental estable amb cinc Ministrils, ja que abans els acompanyaments només eren amb Orgue, o amb instrumentistes contractats per cada ocasió. De les obres d'aquest autor només es conserva un Motet Verbum caro factum est de 1733, i dos Oratoris: Al Rey de dos orbes los dos elogiad, i El Monarca protector que es cantà a la Cova de sant Ignasi de Manresa del 8 a l'11 de juliol de 1745. L'estada d'aquest músic a Manresa duran trenta anys, obrí el camí cap el nou estil que començava: el Classicisme. La seva jubilació tingué lloc l'any 1761, restant a Manresa fins la seva mort.

236) José MORENO POLO (Hoz de la Vega [Terol] ? -Madrid, 23-IX-1774). Un altre cas de dos germans músics, encara que les dades no són massa abundoses. Els dos es formen musicalment com escolans de la Seu de Saragossa. Ell fou membre de la Capella reial de Madrid, i deixà escrites Sonates, encara que segons la opinió i el criteri del Musicòleg Felip Pedrell, moltes d'elles podrien ser del seu germà.

237) Juan MORENO POLO (Hoz de la Vega [Terol], 1711 - Tortosa, 1776). Fou Organista de la catedral de Tortosa, i com a Compositor féu obres per a Orgue i Clavecí, que avui es troben a la Biblioteca de Catalunya. Per les característiques de les seves obres, segons Pedrell, les obres instrumentals són més avançades que les únicament vocals, amb algunes mostres de Classicisme segons l'estil de Haydn i de Mozart.

238) Josep FÀBREGA (? - Barcelona, v. 1791). Fou Violinista i Compositor. Va pertànyer a la Capella de Música de Santa Maria del Mar de Barcelona, encara que també actuà en altres àmbits musicals civils. Va composar una Missa, avui perduda, també feu un arranjament del Stabat Mater de Pergolesi, per quatre Veus, Corda i Vent. Les primeres obres instrumentals són encara manuscrites, amb data de 1758. Pel Carnaval de 1768 publicà un fulletó, editat per l'impressor de la Plaça de l'Àngel, Thomas Piferrer, en versió reduïda, i tan sols amb la melodia principal, i, que diu això: Contradanzas que se han de baylar en el Theatro de esta Ciudad en los Bayles de Mascara del Carnaval de 1768. L'orquestració de les seves obres era per a Corda, Oboès i Trompes majoritàriament , i solien tenir Moviments, amb clares influències del nou estil italià. Amb les seves composicions es mostrà com un dels pioners del sinfonisme català d'aquella època.

239) Enrique Manuel de VILLAVERDE (Cañizar [Guadalajara], 1702 - Oviedo, 1774). D'infant fou Seise de la Catedral de Toledo fins l'any 1714, i acabada la seva formació, a continuació fou Mestre de Capella de la catedral d'Oviedo durant 50 anys, de 1724 a 1774, any de la seva mort. A desgrat de que composà més de 160 obres entre Misses, Salms, Himnes, Motets etc., només es conserven d'ell: una Missa, una Salve i dues Lamentacions; de la resta n'hi ha constància, però s'ha perdut.

240) José de ZAICORDA y DORADO (Bilbao, v. 1688 - 1779). Fou Mestre de la Capella de l'Ajuntament de Bilbao des de l'any 1717. Tingué una gran influència en la vida musical basca, encara que les seves obres s'han perdut. Una altra faceta de la seva vida fou l'afició a les ciències aplicades, i degut a la mateixa arribà a ser el Director de les obres hidràuliques del nou moll de Bilbao.

La propera tramesa serà sobre compositors dels quals només he trobat el segle en que van viure o van morir. De vegades costa trobar els detalls que un voldria, però les coses són com són i no com voldríem que fossin. Fins la tramesa següent.

Joan ÚBEDA i COMAS

 

CENTENARIS DEL MES DE FEBRER DE 2006

(Codis: * = Naixement; + = Defunció)

Joan ÚBEDA i COMAS

 

P A R T I CULARITATS de la MÚSICA de WOLFGANG AMADEUS MOZART

Les S I M F O N I E S

Amb ganes de contribuir modestament a la celebració del 250 Aniversari del naixement del més gran geni de la música, trobareu a continuació algunes circumstàncies que han envoltat l'origen de les Simfonies de MOZART.

Serà amb l'ordre de l'última edició del Catàleg Köchel del 1964, amb totes les correccions que ha calgut fer a les edicions anteriors, degut a les recerques que s'han anat realitzant a l'entorn de l'obra d'aquest Compositor. Sense voler tenir la darrera paraula, aniré posant al davant de cada Simfonia un número, que correspondrà a l'ordre successori de les mateixes, segons el llistat que en féu Bernhard Paumgartner. Aquest Musicòleg, o més ben dit aquest "Mozartià", ha estat qui ha aprofundit més a l'entorn de la vida i l'obra de MOZART, i el seu treball és considerat molt definitiu. A més també voldria incloure el nº d'ordre que tenia cada Simfonia segons el primer catàleg Köchel, i el posaré entre [ ], així per exemple, serà [2], i correspon solament a l'ordre antic de les Simfonies.

1) Simfonia en Mi bemoll Major [1] (K 16), per a petita Orquestra: Corda, Oboès i Trompes, en tres Moviments. Composada a Londres a finals de 1764 o a principis de 1965, quin fet vol dir que MOZART tenia vuit anys. Degut a la convalescència del pare que havia estat malalt, MOZART tenia permís per a tocar el Piano, i, pel que sembla, tot "divertint-se", va escriure aquesta primera Simfonia. A desgrat dels models en que s'inspirà, l'estil ja és molt personal. Una cosa que tots els crítics remarquen és, com diuen: "L'obscura, gairebé demoníaca, tonalitat del segon Moviment en Do menor, on, entre els compassos del 7 al 10, la primera Trompa entona la que seria la gran idea de MOZART: Mi bemoll - Fa - La bemoll - Sol". Cal afegir encara que aquest tema es troba també en la "Missa en Fa Major" (K 192), en la Simfonia en Si bemoll" (K 319), i igualment en la Fuga final de la "Simfonia en Do Major, Júpiter" (K 351).
Encara que en el primer catàleg Köchel hi ha a continuació dues Simfonies: K 17 en Si bemoll Major i K 18 en Mi bemoll Major, en l'última edició de dit catàleg aquestes s'han donat com a apòcrifes, essent segurament la segona de Carl Friedrich Abel, i per això han passat per tant a ser Suplements: Supl. C.11.02 i Supl. A.51.

2) Simfonia en Re Major [4] (K 19), per a Corda, Oboès i Trompes, i tres Moviments, escrita a Londres, a principis de 1765. L'amistat de MOZART amb els músics londinencs Carl Friedrich Abel i Johann Christian Bach, va fer que l'infant de 9 anys tingués accés als manuscrits d'aquests, i els pogués estudiar. Una de les característiques d'aquesta Simfonia és l'ús de les Trompes. Com recordarà anys després Nannerl, la germana de Wolfgang, "ell estava fascinat pels Corns anglesos, i deia que abans de marxar de Londres volia composar quelcom per aquest instrument". Valgui com anècdota el següent fet: MOZART a Londres va tenir ocasió de provar un Clavicèmbal amb dos teclats, fabricat expressament per a ús del rei de Prússia. L'inventor de l'instrument va dir "que estava encantat i satisfet, que el toqués per primera vegada el més extraordinari clavicembalista del món".

Joan ÚBEDA i COMAS.

A L'OMBRA DE... NICCOLO PAGANINI

La figura de Paganini sempre ha estat envoltada pel misteri i la fascinació.
Nasqué a Gènova, 27 d'octubre de 1782 al sí d'una família molt modesta i fou el quart de sis fills de Antonio Paganini, un comerciant i músic afeccionat, i Teresa Bocciardo.
Començà els seus estudis musicals als 5 anys tocant la mandolina i, als set, el violí sota la tutela despòtica del seu pare, que l'obligava a practicar més de dotze hores diàries.
Als sis anys patí una malaltia estranya en que arribà a un moment tant crític que els seus pares encarregaren el taüt i el feren amortallar, però després de tot, algú veié que el nen encara respirava
El 1792 començà a estudiar violí amb Giovanni Cervetto, i harmonia amb Francesco Gnecco. Amb deu anys escrigué la primera sonata. Dos anys després, estudià amb Giacomo Costa i August Duranowsky. I aquell any es presentà en públic amb 12 anys
El1793, la família es traslladà a Parma. Allí començà a estudiar amb Alessandro Rolla, prestigiós professor de violí, però aquest digué que ja no podia ensenyar-li res més, i que valia la pena que es formés musicalment en altres matèries. Llavors anà a estudiar composició amb Paër. Compon les variacions sobre "La carmagnola".
Tornà a Gènova el 1796 i començà a estudiar guitarra, instrument del que fou tan virtuós com del violí.
Als 19 anys trencà amb la disciplina paterna i començà una vida dissipada en el joc i els amors que no abandonar al llarg de tota la vida.
Seguint el camí que Tartinni havia començat amb "El trino del Diable", Paganini continuà dotant a la tècnica del violí d'efectes virtuosístics , com salts a la quarta corda, dobles harmònics, pizzicatto amb la mà esquerra, i molts altres.
Paganini no fou només un músic, els seus recitals comportaven el que avui en diem un "show", al marge de la qualitat musical, acompanyava les audicions de tota mena d'equilibris i malabarismes amb el violí anant a buscar el "més difícil encara" com en el circ. A part de la nova tècnica que aportà a l'instrument omplia l'actuació amb excentricitats com trencar tres cordes al violí i continuar el recital tocant només amb una sola corda.
El 1796 degut a la situació política de Parma, tornà amb el seu pare a Gènova on aquest li facilità l'accés a la Biblioteca del Marquès Di Negri. Allí Nicolo pogué estudiar els clàssics. (Tartinni, Vivaldi, Scarlatti, Locatelli....) que foren la seva veritable formació.
Començà a fer classes molt jove tenint com alumnes Angelo Torre, Delle Piane i Giovanetti a Parma. Però el seu gran alumne fou el genovès Camillo Sivori a qui li regalà una còpia del seu violí.
Malgrat les especulacions del seu pacte amb el diable per poder tocar d'aquella manera, sí podem assegurar que Paganini patia una síndrome de laxitud lligamentosa a les seves articulacions, cosa que li permetia posicions molt forçades de la mà o fins i tot una mena de flexió lateral de les falanges que utilitzava per fer el "vibrato" El 1801 tocà al Festival de la Santa Croce i un comerciant francès admirat li regalà "Il Canonne" de 1742, un violí Guarnerius del Gesú, un dels millors violins que mai s'hagi fabricat. Durant el període de 1801 a 1809 va viure a Lucca amb el seu germà més gran Carlo, que també era violinista. Aquí conegué Eleanora Quilici el 1805, de qui s'enamorà i visqueren junts fins el 1809, que si bé després ell l'abandonà, a l'hora de fer el testament es recordà d'ella.
Formà part de l'orquestra de la Cort de la Princesa Elisa Baciocchi, germana de Napoleó, amb qui tingué una relació amorosa. Per a ella va escriure la "Sonata Napoleònica" sobre la Quarta corda del violí.
Entre les coses inusuals de Paganini una era el tocar de memòria tots els concerts, cosa que tret de Listz no feia ningú. El fet no era per una gran proesa de virtuosisme, sinó que simplement després d'un atac de glaucoma, una pujada de pressió a l'ull es quedà sense veure-hi gairebé gens. Per aquest fet començà a portar unes ulleres petites amb els vidres de color blau fosc que encara li donaven un aire més demoníac a la seva figura. Era alt prim i molt desmanegat. Tenia una espatlla més elevada que l'altra degut a haver practicat tantes hores de petit sense cap mena de correcció. Les mans no eren molt grosses però els dits sí eren desmesurats en referència als palmells. Amb la mà esquerra podia arribar a fer un interval de dotzena. Síndrome de Ehlers-Danlos.
El 1813 aprofitant el seu trentè aniversari, deixar d'estudiar, a partir d'aquell dia anava directament als concerts sense haver practicat gens.
Entre 1815 i 1817es veié embolicat amb Angelina Cavanna i acabaren amb judicis que obligaren a pagar 3000 lires a la família D'Angelina.
Aquell any mor el seu pare, però la veritat es que ell no ho va sentir gaire, tot i així va córrer per interessar-se per la salut de la seva mare amb qui sí li unia un veritable amor.
El 1820, la Casa Ricordi li publica els "24 Capricci" per violí, escrit el 1817, "12 Sonates" per violí i guitarra, i "Sis quartets" per guitarra .
Fou diagnosticat el 1822 d'una sífilis, com molts contemporanis com Schubert, Rossini seus, degut al seus excessos sexuals. Aquesta malaltia a l'època suposa un llarg calvari ja que costava molt de curar.
Encara que ja es coneixien des de 1816 a Trieste, no fou fins1824 començà que una relació amorosa amb la cantant Antònia Bianchi, l'any següent nasqué el seu fill Achille el 23 de juliol de 1825. El 1828, ell li pagà una quantitat per a que ella marxés i li deixés a ell el fill. Llavors se separaren.
El 1828 Paganini començà la seva gira Europea establint-se a Viena on coneix Frederic Chopin. Els seus temes inspiraren versions pianístiques a altres compositors com Schumann, Brahms, Listz i Rachmaninov entre d'altres.
Durant l'any 1829 marxà de gira per Europa visitant les principals capitals i en deu mesos feu cent cinquanta concerts. La gira hagué d'acabar perquè els músics de l'orquestra foren víctimes d'una passa de còlera que s'escampava per les ciutats on ells actuaven, talment com si fos el mateix Paganini qui l'escampés per tota Europa.
Mentre estava a Praga el 1829 conegué el Professor Schottky, que s'interessà per escriure la seva biografia. Paganini no dubtà de concedir-li diverses entrevistes per tal de poder desmentir rumors sobre la seva vida.
El 1831 conegué Hèctor Beriloz qui li dedicà la seva obra Harold a Itàlia, peça que Paganini menyspreà per no tenir una part solista prou brillant i no el tocà mai. Per aquesta època tingué lloc un concert amb Lafont, un virtuós francès del violí de l'època, el concert acabà amb duel violinístic on Paganini desplegà tota mena de tècniques efectistes per impressionar al públic, i talment ho aconseguí.
El 1833 tornà a Itàlia per problemes nerviosos i el 1834 patí una hemorràgia pulmonar El juny de 1837 obrí a París el Casino Paganini on a més a més de jocs d'atzar s'oferien espectacles musicals.
Emmalaltí, no sabem del cert si d'una laringitis tuberculosa o d'una tuberculosi pulmonar després d'una nova hemorràgia pulmonar i tos sufocant.. Els darrers estudis apunten cap un càncer de laringe. El que sí és cert és que l'abús de productes mercurials presos degut a la seva hipocondria van tenir a veure amb el mal estat general del seu organisme. Morí a Niça el 27 de maig de 1840 als 57 anys. La seva negativa a rebre un capellà abans de morir portar problemes a l'hora de ser enterrat en lloc sant, i no fou fins el 1876 que fou enterrat al cementiri de Parma.

Per Xavier Vilajosana

ENCARA NADAL...

El prop-passat mes de desembre, que se'ns ha presentat amb "3 El Messies 3", a més dels innombrables concerts i celebracions on les nadales, tant les més nostrades com les d'altres països hi ha tingut també cabuda, ha presentat una novetat: la interpretació de "El Pessebre" de Pau Casals amb poemes de Joan Alavedra... L'Orquestra Simfònica Sant Cugat, les corals Aulos, La Ginesta del Vallès, Xalesta i Orfeó de Sants amb els solistes Isabel Juneda, Elisenda Cabero, Joan Cabero, Marc Canturri i Josep Pieres, tots sota la direcció d'en Josep Ferré, fundador i director de l'Orquestra.
I n'han tret partit, doncs l'han cantat 2 vegades a Sant Cugat a més de El Vendrell i Badía del Vallès. Va ser en aquesta darrera localitat que vàrem tenir el plaer d'escoltar-los; i dir "plaer" no és en aquest cas gens pejoratiu doncs certament que la interpretació va ser francament magnífica, en tots els aspectes. El director, amb la "seva" orquestra, hi va tenir una influència total, ultra el bon gust dels solistes: tempos ajustats, emoció adecuada... i musicalitat, al cap i a la fí!
Sabem que aquesta "gesta" ha costat un gran, grandíssim esforç, tant musical com de gestió, de treball... pero sobre tot, hi ha hagut "ganes" de donar a coneixer (sí, senyors!) a una gran part del públic que va omplenar tots els llocs on es va interpretar, una obra que no té més ni menys dificultats que d'altres que, massa reiteradament, se solen interpretar en aquestes dates.
I com en Josep Ferré s'ha proposat i ha aconseguit amb "El Pessebre", valdria la pena pensar amb d'altres obres tant o més vinculades amb el Nadal, per tal de donar varietat i interès a les audicions del desembre... obviant una miqueta, si us plau, tants valsos i marxes...! La retransmissió del dia primer d'any a través de la TV del concert de Viena, ja té l'encant escaient i tradicional d'aquelles terres... (per cert enguany, amb més originalitat en la programació i amb un jove director molt interessant!) Perquè no donar als nostres concerts obres més diverses? I fer corejar o picar de mans el nostre públic amb els ritmes i les melodies que ens son familiars, que també en tenim que s'hi presten... i si s'escau, aprendre'n de no tan conegudes?

Ma Teresa Giménez i Morell

ELS NOSTRES CONCERTS

El dia 27 de desembre vam tenir un concert sorpresa, un bon amic, en Roger Sans, jove pianista que va inaugurar el nostre piano (any 2000) es troba fent perfeccionament a l'Anglaterra; aquestes festes nadalenques les ha passades a Barcelona amb la seva família i amics i ens va voler obsequiar amb un concert, i quin concert!!. Si l'any 2000 dèiem, en el nostre comentari del seu concert, que ens semblava més que una promesa ara ens va demostrar que teníem raó, certament és una delícia escoltar-lo, a més d'una gran tècnica va mostrar una sensibilitat i un apassionament immens, repetim, QUIN CONCERT!!.
El repertori ens va mostrar tot el que diem, després d'una "Appassionata" de Beethoven d'una gran riquesa interpretativa passant del més delicat pianissimo al més intens forte, transmeten una gran intensitat interior, ens delectà amb un joc de llums i ombres increïbles amb obres de Ravel, Messiaen, Béla Bartók i Debussy.
El seu futur és ja un gran pressent.
Continuant amb els nostres concerts volem parlar del que el 10 de gener ens van oferir eles alumnes de la prestigiosa professora del Conservatori del Liceu Margarita Serrat, joves de diversos graus d'aprenentatge que, alguns d'ells, fan les seves actuacions amb públic, i que forma part dels seus estudis, com ja antigament havia introduït l'Enric Morera, avançat al seu temps, i que li va portar un munt de problemes. Aquesta és una funció que trobem molt interessant per la seva formació, doncs no és el mateix el treball a casa o davant del teu professor/ra que actuar enfront d'un públic amatent i acostumat a escoltar diversos intèrprets. Més que un judici volem donar els seus noms, perquè quan en un futur no molt llunyà els veieu en els programes de concert sabeu que també es van poder escoltar en els nostres concerts. Aquí els teniu, Cristina Castellà, Lorena Lliró, Berta Ros, Roser Banet, Alex Brugarola, Pilar Saiz, Maria Judith Montserrat, Marc Vizoso, Andrea Hernández, Sandra Ballvé, Joana Campo, Núria Giménez, Berta Grau i Clara Banet. Endavant, esteu en el bon camí, i en bones mans.
En el segon concert de gener actuaren deixebles del bon amic Sergi Vicente, en una actuació que ja es tradicional entre nosaltres; els guitarristes Francesc Farrés, Josué Morales, Jesús Olivares, Xosé Piñeiro, Roger Martí, David Leiva i Edwin Guevara, tots ells representant el Conservatori Superior de Música del Liceu ens demostraren el que ja tots sabem, que el Sergi Vicente és tan excel·lent professor com eminent instrumentista, no podem deixar de recordar els magnífics concerts que ell ens ha ofert en diverses ocasions i que són tota una garantia d'èxit les actuacions que, per mitjà dels seus alumnes, ell ens proporciona.

Jordi Gargallo i Domínguez

 

RECORDANT UN "RÈQUIEM" DE MARCEL OLM EN TEMPS DE NADAL

Sobta que l'any que hem deixat enrere, a les envistes del proppassat Nadal, dates oportunes i prolífiques en músiques alegres i a les cançons populars nadalenques i als villancets antics i moderns, s'hagi estrenat, amb tot l'èxit que mereix, un RÈQUIEM a quatre veus, del músic i compositor mataroní, Marcel Olm.
Aquest fet, remarco, no per insòlit sinó perquè ens ha atret l'atenció la data de la seva estrena, va tenir lloc a la població catalana d'Arenys de Mar, el dia 7 de desembre de 2005, sota les voltes de l'Església dels caputxins amb les sonores veus del COR L'AIXA que amb tanta eficàcia dirigeix el seu director, el mestre Jordi Lluch i Arenas.
Aquest Rèquiem ens dóna l'oportunitat de parlar dels nostres compositors que es dediquen a magnificar la música catalana, la música del nostre país, que empenyen sempre endavant, cercant d'introduir el seu missatge instrumental i vocal actualitzant-lo amb les tècniques harmòniques més modernes i avançades, sense oblidar els mestres que els han precedit en tots els gèneres o modalitats que integren l'Art de la Música, ja sigui profana o religiosa, com en aquest cas en l'estrena d'un nou Rèquiem coral de quatre veus que ens porta a recordar el "Requiem eternam dona eis domine, et lux perpetua luceat eis" llatí popular que cantaven a l'església de Betlem, a una sola veu, en els funerals que dirigia Mossèn Baldelló quan jo formava part de la seva escolania, i recordar també, per què no? els grans Rèquiems orquestrats de Mozart, Verdi, Brahms, Fauré, etc.
De l'autor d'aquest nou Rèquiem, què podríem dir? Sabem que va néixer a Mataró el dia 12 de febrer de 1932, tal com diu la Gran Enciclopèdia de la Música. Per tant, enguany tarà 74 anys. També ens diu que va estudiar piano amb la professora Maria Canela (de tan grata memòria amical i mestrívola) al Conservatori de Música del Liceu i harmonia i composició amb el gran mestre Cristòfol Taltabull (tantes vegades citat a través dels articles publicats en aquest Butlletí)
Des dels seus primers estudis fins ara, Marcel Olm ha fet un llarg camí. És autor de composicions per a piano, piano i veu, violoncel i flauta. Sobre la seva producció musical, Àngels Presutto, pianista de renom internacional, que resideix a Lisboa, opina: "Les seves obres tenen interès, definides com estan en un estil íntim, desproveïdes d'aparença exterior". I Francesc Taverna-Bech, parla de "La ferma voluntat de romandre fidel al seu pensament i a uns cànons que signifiquen crear una música harmoniosa".
La pianista Josefina Gómez-Toldrà ha inclòs les seves obres per a piano en el seu repertori i les ha interpretat en recitals celebrats a Barcelona, Munic, Buenos Aires, Montevideo i La Habana. Així mateix la pianista Montse Massagué va estrenar les seves "Imatges" Op. 45 el 1996 en un recital celebrat al Conservatori Superior de Música de Barcelona, dins el cicle "VII Mostra de Música Contemporània" i el pianista Miquel Villalba li estrenà "Dos preludis" en la III Temporada AvuiMúsica, el maig de 2000, a la sala SGAE de Barcelona. Darrerament, el dia 13 del proppassat mes de desembre i dins la temporada també AvuiMúsica, va estrenar "Sis Monòlegs" per a violoncel interpretats pel violoncel·lista solista de l'OBC Nabi Cabestany.
Com a pianista acompanyant ha format i encara forma duo amb la soprano Pilar Adan (Premi d'Honor de cant del Conservatori Superior de Música de Barcelona), que ja s'ha convertit en mestre.
Estudià cant amb la gran soprano catalana Lina Richarte, tan estimada i admirada a l'escenari del Gran Teatre del Liceu, de la qual recordem una memorable interpretació de l'òpera "Maria Egiziaca" d'Ottorino Respighi. I vaig tenir la sort que estrenés a Barcelona l'òpera "Nausica" el llibret de la qual vaig escriure l'any 1965 que va musicar el compositor Agustí Cohí Grau, actual President de l'Associació Musical de Mestres Directors.
La cantatriu Pilar Adan, s'ha distingit sempre pels seus escollits recitals de "lieder" i fragments d'òpera a Barcelona, Madrid i diverses poblacions estrangeres com París, Ginebra, Berna, etc.
El crític Miquel Fernández-Cavero en un recital de 1984, va escriure: "Pilar Adan, voz de timbre cálido, exquisita musicalidad y magnífica interpretación". La meva admiració de sempre, ha fet que en el meu llibre "Collita Intemporal (Odes, Balades i Cançons)" de 1992, li dediqués la lletra d'una cançó, que diu:

Quan tu cantes tot poncella,
noia dolça dels ulls clars;
quan tu cantes tot poncella
des de la soca mesella,
el clavell i la rosella,
la mimosa i els lilàs.
Quan tu cantes tot poncella,
noia dolça dels ulls clars;
quan tu cantes tot poncella
en el pit de la donzella,
del jove que mou la rella
dels poetes i els joglars.
etc.

I no puc acabar aquesta ressenya musical i amiga, sinó desitjant que en Marcel i la Pilar, segueixin fent música, música catalana que honora el nostre país i que honora la nostra pròpia existència.

Lluís Gassó i Carbonell