EDITORIAL

Estem d'enhorabona, per fi algú te present que nosaltres també tenim grans obres de Nadal, parlem del projecte d'en Josep Ferré i la Simfònica de Sant Cugat del Vallès preparant l'audició de "El Pessebre" de Pau Casals amb text de Joan Alavedra participatiu:
Hem repetit any rere any, que sense oblidar la gran música que representa "El Messies", de Händel, també fora bo recordar que el repertori català està nodrit també d'obres magnífiques, podríem citar "La Nit de Nadal" de Joan Lamote de Grignon, El "Poema nadalenc de les flors" de Tomás Buxó, la "Cantata de Nadal" d'Antoni Pérez Simó, "Una nit de Nadal" de Rafal Ferrer, entre d'altres i que rarament escoltem com no coincideixi amb l'aniversari d'algun autor, i encara probablement no es farà precisament la seva obra nadalenca.
En Josep Ferré demostra que si podem presentar les nostres grans obres sense menyspreu d'altres autors, en fi que podem ser un país normal com són tant d'altres en els que ens volem emmirallar. El proper 16 de desembre s'escoltarà a l'Auditori de Sant Cugat, en l'apartat "Concerts" trobareu més informació; fem costat a iniciatives com aquestes, s'ho valen.
Abeura quan també sabem fer això amb la nostra música popular, sense que s'hagi de renunciar als valsos; intents ja s'han fet però manca donar-hi continuïtat, fer-ho normal.

 

LA MÚSICA: UNA APROXIMACIÓ A LA SEVA EVOLUCIÓ (9è any)

E L B A R R O C ( 68 )

E L B A R R O C E S P A N Y O L ( 28 )

Un cop més anem seguint amb la llista de músics que hi hagué a Espanya a l'època del Barroc, essent molt probable i possible que molts d'ells ens siguin desconeguts. Així tots aprenem coses.

218) Francesc CASTELLÓ. (? - València, 1677). No hi ha gaires dades sobre aquest músic, només que fou Organista del Col·legi del Corpus Christi de València de 1648 a 1677. Va composar Recercadas, que actualment no existeixen. Amb tot, encara es pot dir d'ell, que fou un dels primers músics espanyols que va fer música per a Ministrils.

219) Anicet BAYLÓN. (? - València, 1684). Des del 1675 fou Mestre de Capella de la Col·legiata de Xàtiva, fins el 1677 quan guanyà les Oposicions del Col·legi del Corpus Christi de València, on restà fins a la seva mort. El total d'obres seves que s'han conservat són 46, i es troben tan a València, com a Sogorb, a l'Escorial i altres bandes. Són composicions religioses majoritàriament: Misses, Salms, Lamentacions, Seqüències i Motets, i també Tonadas i obres per a Orgue: Passos i Fugues.

220) Tomàs GÓMEZ. (Coca [Segòvia], ? - Barcelona, 1688). Fou un Teòric de la Música, i l'únic que a més sabem és que fou monjo cistercenc. L'any 1649 publicà a Madrid el llibre Reformación del canto llano, on tracta de la Solmització, de la Notació musical, de la Tabulatura i de la Digitació.

221) Antonio BROCARTE. (Logronyo, 1629 - Salamanca, 1696). Fou Arpista i Organista, exercint aquesta funció en primer lloc a la Catedral de Palència des del 1650, encara que al següent any passà a Santo Domingo de la Calzada, i al cap d'un any a la Catedral de Segòvia, on romangué fins el 1661, anant aleshores temporalment al Convent de l'Encarnació de Madrid, com a successor de Francisco CORREA de ARAUXO (v. nº 28) durant uns mesos segons sembla, retornant després a Segòvia fins el 1676. D'aquí passà a Salamanca, on morí al cap de vint anys. Com a Compositor només se li coneixen quatre Tientos. El cognom BROCARTE afecta almenys a tres músics de l'època: Aquell de qui parlem ara; del seu pare Cristóbal, Organista de La Redonda de Logronyo; i d'un nebot, de qui parlarem més endavant.

222) Felip OLIVELLES. (? - La Bisbal del Penedès [Baix Penedès], 1702). De tres germans músics, ell, el segon, és el més conegut musicalment. Dels altres dos, Enric i Esteve, no en sabem res més. A l'entorn del 1667 havia estat Escolà de la Catedral de Barcelona. Pel que s'ha pogut saber, del 1677 al 1679 fou Mestre de Capella de la Catedral de Tarragona, i del 1679 al 1700 ho fou del Palau de la Comtessa de Barcelona, que, a més, havia guanyat amb Oposicions l'any 1682. El succeí en el càrrec Tomàs MILANS (v. nº 152). Les composicions que deixà a la Capella del Palau avui es troben a la Biblioteca de Catalunya.

223) Joan BARTER. (Mequinensa [Baix Cinca], 1648 - Barcelona, 1706). Fou Mestre de Capella i Compositor. És possible que la formació musical l'hagués rebut del Mestre de Capella de la Catedral de Lleida, Joan Merino, ja que a l'any 1664 era Cantor de la Catedral, essent-ne Mestre de Capella des del 1668. L'any 1682 rebé el nomenament pel mateix càrrec a la Catedral de Barcelona, substituïnt a Lluís Vicenç GARGALLO (v. nº 50) que morí aquell any. També formà part de Tribunals d'Oposicions per a Mestres de Capella de Lleida i Girona. La jubilació que havia sol·licitat al Capítol catedralici barceloní li fou concedida l'any 1696, i fou aleshores quan tingué com ajudant a Francesc VALLS (v. nº 73). Les obres que composà són, en major nombre, de caràcter religiós en romanç; així Tonos i Villancets, en els que manté l'estil dels que l'havien precedit. Cal esmentar el Tono a solo Respirad, flores, fragancias, que és amb Xeremia i Acompanyament, dedicat a la Concepció de Maria, on els ritmes sincopats li donen un cert aire de dansa, i també el Villancet a Sant Narcís Canten las aves a 14 veus en quatre Cors, Ministrers: Xeremia, Sacabutx i Baixó, Arpa i Orgue. Una altra funció que hagué de desenvolupar com a Compositor era fer cada any la música per la celebració de la festa del Patró de l'Acadèmia Angèlica, o de sant Tomàs d'Aquino, que es celebrava a l'església del Convent de Santa Caterina, amb Missa Villancets per a diverses veus i conjunt instrumental. Quan Joan BARTER ja fou jubilat, aquesta tasca la continuà Francesc VALLS.

224) Diego José de SALAZAR. (+ Sevilla, 25-VI-1709). Fou Compositor i Mestre de Capella. La formació musical la rebé com a Seise de la Catedral de Sevilla. Ja músic començà exercint el càrrec de Mestre de Capella d'Estepa, passant amb la mateixa tasca a la Catedral de Sevilla l'any 1685. La seva mort fou deguda a una epidèmia. Amb motiu de la mort de Mª Lluïsa d'Orleans, esposa de Carles II, composà un Requiem que s'utilitzà en moltes ocasions. Ultra aquesta peça féu també: 1 Missa amb Orquestra; 1 Credo; 4 Motets; Lamentacions, 7 Villancicos, i altres.

225) Joan BONET de PAREDES. (Oriola [Baix Segura], ? - Toledo, 1710). La seva tasca principal fou la de Mestre de Capella a diversos llocs: Berlanga de Duero (Sòria), de 1680 a 1682; Àvila, de 1682 a 1684; Segòvia, de 1684 a 1690; Monestir de l'Encarnació de Madrid, de 1690 a 1691; Convent de les Descalzas Reales, de 1691 a 1706, exercint també de capellà; i a Toledo, de 1706 a 1710. Les obres que composà es conserven en diferents llocs: Catedral de Segovia, Catedral de Toledo, Monestir de Montserrat, i Biblioteca de Catalunya. En aquest últim lloc hi ha un fulletó: Responde Don Juan Bonet de Paredes, que recorda la discussió tinguda entre ell i Sebastián DURÓN (v. nº 67), per una llicència harmònica que el darrer havia tingut en una composició. De fet, fou la primera discussió promoguda per la llibertat d'actuació al composar; després en seguiren d'altres. Com exemple d'obres seves esmentaré: el Salm Beatus vir a 8 veus, Violíns i Baix continu; el Salm Memento Domine a 8 veus soles; i els Villancets: A este sol, que se oculta a 4 veus i Baix continu; Al galán embozado, a 7 veus i Baix continu; i Arded, serafines a 8 veus i Baix continu, entre d'altres.

226) Fr. José de VAQUEDANO (Puente la Reina [Navarra] ?, v. 1642 - Santiago de Compostela, 17-II-1711). Fou frare Trinitari. No hi ha certesa del lloc on es formà musicalment, però fou Mestre de Capella del Convent de les Descalzas Reales de Madrid, i des del 1681 de la Catedral de Santiago de Compostela fins a la seva jubilació l'any 1710, restant allà fins que hi morí. Es conserven d'ell unes 95 obres, totes elles religioses, en llatí i en romanç: 5 Misses, 16 Motets, 14 Salms, 7 Lamentacions, 6 Antífones, i 47 Villancets. En moltes ocasions usà la música policoral amb un estil més aviat conservador, encara que en la instrumentació fou un dels més avançats de l'època. Sempre hem de posar un punt com a final, però certament no és ni de lluny definitiu. Fins la propera tramesa.

Joan ÚBEDA i COMAS.

 

CENTENARIS DEL MES DE DESEMBRE DEL 2005.

(* = Naixement; + = Defunció)

1. 1905, * Nathan BRODER. Nova York, Musicòleg.

1905, Louis (Adolphe) COERNE estrena a Bremen, l'Òpera "Zenobia".

1905, Rudolf WAGNER-REGENY estrena a Gera, l'Òpera "Der nachte König".

5. 1905, El Quartet Flonzaley, fundat per Edward J. de COPPET a Suïssa, fa el primer Concert públic als Estats Units, al Carnegie Music Hall de Nova York.

1905, Vitorio GNECCHI estrena a Bolonya, l'Òpera "Cassandra".

6. 1805, * Adolf REUBKE, Halberstadt, Constructor d'Orgues.

8. 1905, * Ernst Hermann MEYER, Hilversum, Director d'Orquestra.

9. 1905, + Henry HOLMES, San Francisco, Violinista.

1905, Richard STRAUSS estrena a l'Òpera de la Cort de Dresden, l'Òpera "Salomé" amb gran èxit, fins i tot econòmic, en la que féu de Salomé la Soprano alemanya Maria WITTICH, i d'Herodes el Tenor txec Karel BURIAN, dirigint Ernst von SCHUCH. El text era una traducció alemanya de l'original d'Òscar Wilde.

11. 1905, * Koos VAN de GRIEND, Kampen (NL), Pianista, Director d'Orquestra i Compositor.

13. 1905, * Luiz Heitor CORREA de AZEVEDO, Rio de Janeiro, Musicòleg.

14. 1905, Alexandre (Konstantinovitx) GLAZOUNOV és escollit com a Director del Conservatori de Sant Petersburg.

1905, Ralph VAUGHAN WILLIAMS estrena a Londres, el "Quintet amb Piano en Do menor" per a Piano, Violí, Viola, Violoncel i Contrabaix.

15. 1905, * Ferenc FARKAS, Nagykanizsa (Hongria), Compositor.

16. 1705, * Andrea BASILI, Città delle Pieve, Compositor.

17. 1805, * John Thomas HART, Londres, Lutier.

18. 1905, * (Hans) Richard STURZENEGGER, Winona Lake (Indiana), Editor de Música i Compositor d'Himnes.

20. 1905, * Karlo KROMBHOLC, Budapest, Pianista i Compositor.

21. 1905, * Alois KLIMA, Klatovy, Director d'Orquestra.

22. 1905, Henri (- Paul) BÜSSER estrena a l'Òpera de París, l'Òpera "La Ronde des saisons".

23. 1805, Henri-Jean RIGEL estrena a París, l'Òpera Còmica "Le Duel nocturn".

24. 1705, (Pietro) Alessandro (Gaspare) SCARLATTI estrena a Roma, la Cantata de Nadal "Abramo il tuo semblante".

1805, * Sebastian LEE, Hamburg, Violoncel.lista i Compositor.

1905, * Konstantin DANKEVITX, Odessa, Compositor.

26. 1905, + Fritz SPINDLER, Lössnitz, prop de Dresden, Pianista, Professor i Compositor.

1905, Charles-Marie (-Jean-Albert) WIDOR estrena a l'Òpera-còmica de París, l'obra "Les Pêcheurs de Saint-Jean" (Escenes de la vida marítima).

28. 1905, * Earl (Kenneth) HINES, "Fatha", Duquesne (Pennsylvania), Pianista de Jazz.

30. 1905, Franz LEHAR estrena a Viena, l'Òpereta "La vídua alegre".

31. 1905, * Jule STYNG (noms reals: Julius Kerwin Stein), Londres, Compositor de Varietés.

Joan ÚBEDA i COMAS.

 

RECORDANT EL GRAN BARÍTON CATALÀ
MANUEL AUSENSI ALBALAT

El proppassat mes de setembre d'enguany ens ha deixat en la més trista desolació el traspàs del cantant i mestre Manuel Ausensi Albalat, gran baríton català d'òpera, de sarsuela i concertista, el qual, a més d'haver passejat per tot el món la seva glòria artística, va saber ser company i amic dels seus amics, tant en el món dels artistes més brillants com en el món dels ciutadans més humils del seu barri. La notícia del seu traspàs ens va arribar des del poble de Creixell, del camp de Tarragona, on hi passava llargues temporades.
Si fem una mica d'història direm que Manuel Ausensi Albalat, va néixer a Barcelona (tres anys després d'haver nascut jo) al número 53 del carrer Blai, a la barriada del Poble Sec de la vella Barcelona.
No dubtem que els aires sanitosos de Montjuïc i el salnitre del mare Nostrum que li besa els peus amb les seves dolces onades, van donar el to adequat a la seva veu de baríton per fer-la tan bella, tan rotunda i tan ferma.
Tots els crítics musicals, a ran de la seva mort, han ponderat la veu de Manuel Ausensi. Si seguim un nota de Xavier Cester, ens diu que "la veu de baríton de Manuel Ausensi, ben timbrada, es corresponia al mil·límetre amb un tarannà comunicatiu i alhora senzill, sense complicacions ni rebuscaments". Aquestes consideracions, estem segurs van guiar tota la trajectòria musical del nostre cantant.
Quan el gran crític Roger Alier, en les seves ressenyes ens diu: "uniformidad en una voz redonda, homogénea y de enorme belleza y amplitud que destacaba igualmente por su excelente fraseo".
Dels seus primers anys poca cosa s'ha escrit, però sabem que va estudiar a València (1936-1939) fent el servei militar i més tard amplià els seus estudis de cant al Conservatori Municipal de Barcelona amb la professora Concepció Callao, famosa contralt barcelonina (casada també amb el cantant Sánchez Parra) assídua cantant del Gran Teatre del Liceu, de la qual recordo la interpretació d'una "Carmen" impressionant.
Les primeres actuacions públiques de Manuel Ausensi van tenir lloc al Teatre Tívoli en 1946. Un any més tard, el 30 de desembre de 1947 va debutar al Gran Teatre del Liceu en un paper important de l'òpera Anna Bolena, de Gaetano Donizetti, i la mateixa temporada ja va cantar el paper de l'Escamillo, en l'òpera "Carmen" de Bizet amb tan èxit que l'any següent, 1948, ja li van oferir d'interpretar dues obres "Fedora" de Giordano i "Il matrimonio segreto" de Cimarosa, cantant al costat de la gran soprano barcelonina Mercè Capsir.
Des de llavors, el nom de Manuel Ausensi brillava a la façana i a l'escenari del Gran Teatre del Liceu, amb un gran repertori d'òperes entre les quals destacaven "Rigoletto" i "Il barbieri di Siviglia".
L'any 1966, després d'una interpretació de "Il barbieri di Siviglia" (única òpera sencera que em sembla té enregistrada) Manuel Ausensi va ser reconegut com el millor baríton existent en aquell moment.
També podem dir que va cantar al Gran Teatre del Liceu durant dinou temporades, catorze de les primeres sense interrupció, fins l'any 1968 que es va acomiadar dels escenaris amb el paper principal de "Rigoletto", de Verdi, després d'haver triomfat a Atenes, Buenos Aires, Mèxic, Lisboa, Nova York, Filadèlfia, Berlín, etc., etc.
En ocasió del seu 75 aniversari, se li va dedicar un sentit homenatge al Palau de la Música Catalana i Manuel Ausensi va cantar emocionat i va emocionar encara més el públic que l'escoltava amb la dicció impecable de la seva veu que, malgrat el temps passat, no havia perdut la seva rotunditat, i és de rigor dir que encara serven els oients en la memòria la interpretació que va fer de la cançó "Menta, farigola, ruda i romaní", del mestre Toldrà sobre lletra del poeta Josep Carner.
Hem d'anotar que Manuel Ausensi també va destacar com a cantant de sarsuela, gènere que va estrenar amb "La Dolores", del mestre Tomás Breton l'any 1948. I molt de ressò van tenir les seves gravacions sarsueleres com "La revoltosa", "La parranda", "Molinos de viento", "Luisa Fernanda", etc., que formen més d'una trentena de títols, moltes de les quals foren enregistrades amb la soprano Pilar Lorengar i la mezzo Teresa Berganza, amb l'Orquestra dirigida pel gran mestre Ataulfo Argenta.
A Manuel Ausensi hem d'agrair, també, la instauració del Premi Concurs de cant, per veus joves, que porta el seu nom, la qual fundació serà d'ara endavant, una referència per tal de mantenir viu el seu record.
El proppassat mes de juliol, la ciutat de Barcelona, li va retre un homenatge en la Festa del Poble Sec, durant la qual, es va col·locar una Placa commemorativa amb el seu nom a la casa del carrer Blai número 53 que el va veure néixer.
Ara no puc, sinó recordar que el Poble Sec, ha donat dos noms d'actualitat famosos en la música: Joan Manuel Serrat i Manuel Ausensi Albalat, que són dues figures senyeres universalment conegudes i reconegudes gràcies als seus èxits, però també gràcies al seu estudi, al seu treball i la fe de cada dia. Per això em plau recordar que l'any 1984, fa més de 20 anys, vaig guanyar el Primer Premi de poesia amb una "ODA AL POBLE SEC", Premi que vaig recollir a l'Associació organitzadora del carrer Blai on la vaig llegir públicament.
Així, doncs, en aquest escrit d'homenatge i record a Manuel Ausensi i al barri del Poble Sec, plau-me reproduir un fragment de l'esmentada Oda, que diu:

POBLE SEC

De tu ha sorgit gent de fama
i renom universal,
per això qui hi viu proclama
amb un orgull ancestral
el teu nom que el cor inflama.
Oh, Poble Sec, sigues brasa
dins del cor del meu país!
Fuig del canó i de l'espasa
i fes sempre un paradís
del barri, el carrer i la casa!

Lluís Gassó i Carbonell

ELS NOSTRES CONCERTS

El passat mes de novembre vam celebrar la Festa de Santa Cecília, la nostra patrona, amb un concert de gal·la, tinguérem l'actuació de l'eminent instrumentista de flauta travessera Josep Mª Brotons acompanyat per la pianista Irene Capdevila. El nombrós públic assistent va assistir a una excel·lent actuació de dos artistes plenament conjuntats i amb un repertori variat i molt ben triat no exempt de grans dificultats interpretatives sempre ben resoltes amb obres de Beethoven, Elgar, Schubert, Wagner, Chopin, Salvador Brotons, Grieg, Garreta i Xostakóvitx, obsequiant-nos, a més, amb una obra del mateix Josep Mª Brotons.
La temporada, que ja vàrem iniciar el mes d'octubre, està mostrant l'interès del públic per aquests concerts donada la seva qualitat, i estem segurs que continuarà així doncs ens esforcem contínuament en donar-los qualitat interpretativa i de programació, a tots ells moltes gràcies pel seu suport.

Jordi Gargallo

 

TEMPORADA DE TARDOR, TEMPORADA DE CONCERTS

Certament, quan comença la "temporada", els dies i molt especialment les nits haurien de tenir unes horetes més per tal de poder gaudir de tantes novetats i audicions com se'ns ofereixen... i disposar també d'una butxaca una mica més ben proveïda! Però hem de triar i així ho vàrem fer el passat diumenge 6 de novembre: l'ORQUESTRA SIMFÒNICA DE SANT CUGAT, oferia el seu Concert Familiar i ben clar que ho era: l'Auditori d'aquesta vila estava ple i hi predominaven les famílies amb infants.
Un repertori ben escollit figurava en el programa: l'Obertura de "Les Hèbrides" de F. Mendelssohn, uns fragments de "El Mandarí meravellós", de B. Bartok, la sardana "Benvinguts" de J. Ll. Moraleda, dirigida pel seu autor, amb la Cobla La Principal del Llobregat, i l'estrena del "Concert per a Orquestra i Cobla" del mestre Agustí Cohí Grau, encàrrec fet per l'entitat al nostre president.
No és la nostra feina oficiar de crítics, però si que volem destacar l'encert de la programació per a un concert "familiar" i fer esment de l'interès de l'obra estrenada, una formació ben poc habitual d'instruments, en la que cap dels dos conjunts fa ombra a l'altra, ans al contrari; en remarca les característiques. A més cal destacar-ne l'extensió, molt ben mesurada i el final didàctic amb la intervenció del públic que va corejar amb entusiasme la inclusió de la cançó popular santcugatenca "Pàgali, Joan".
Felicitem ben cordialment l'Orquestra Simfònica de Sant Cugat i el seu director en Josep Ferré, per la seva/les seves actuacions i pel bon criteri en incloure molt sovint en les programacions, obres d'autors catalans, vivents o ja no i així donar a conèixer les seves obres, tan oblidades (i potser, menystingudes) al públic actual. I naturalment, al mestre Cohí, el nostre president....!

Mª Teresa Giménez

 

A L'OMBRA... D'ERIK SATIE

Poca gent en tota la història del món ha tingut una vida més complicada que Erik Satie. Les seves desventures captivarien, sens dubte, l'atenció d'algun director de cinema per fer-ne una pel·lícula que seria capdal del surrealisme: amb un guió més enrevessat que un serial sud-americà, amb unes imatges que caldria que mostressin la més angoixant misèria, i amb uns protagonistes que, penso jo, deixarien els actors marcats per una temporada després d'haver d'interpretar uns personatges tant i tant peculiars.
Erik Satie va néixer a Honfleur el 17 de maig de 1866. Era el quart fill d'Albert Satie, un comerciant marítim i Jane Leslie Anton, d'origen anglès. Quan només tenia sis anys, va perdre la mare. Al mateix temps perdé el referent religiós, protestant, ja que els avis paterns l'obligaren renunciar-hi, i el pare no era una persona religiosa. Això el féu buscar durant molt temps un referent de transcendència.
Es quedà sol sense el pare ni els germans i va anar a viure amb la seva àvia però, al cap de poc temps, l'àvia va aparèixer morta, inexplicablement, ofegada a Honfleur. Llavors fou internat al pensionat que hi havia al mateix carrer on vivia. En aquell lloc el petit Erik va viure sensacions tan desagradables, que no les oblidar en tota la vida.
Rebé les primeres lliçons de música, el 1876, de Vinot, un alumne de Niedermeyer, amb qui estudià orgue durant alguns anys. Més tard, el 1879, marxà a París a viure amb el seu pare. Aquest s'havia tornat a casar amb Eugène Brantche, professora de piano, però en arribar a la nova casa es trobà amb dues madrastres: la nova dona del seu pare i la mare d'aquesta. Dues burgeses que els feren la vida impossible a ell i al seu pare. Com que les molestava a casa, l'enviaren a estudiar al Conservatori de París, però allí fou molt mal rebut per ser provincià. I mai va rebre cap elogi dels seus mestres, Taudou, Decombes i Lavingac.
En arribar l'hora de complir amb l'exèrcit, el 1886, desenvolupà un sentiment antimilitarista tan gran que, fins i tot es trastornà, i les autoritats militars el van acabar donant per inútil.
Entre 1897 i 1898 visqué a Montmartre on adoptà un aire i un temperament excèntrics.
Conegué Debussy el 1891 després d'escriure els cicles de Les Sarabandes, Les Gymnopedies, i Les Gnossiennes. Malgrat les eternes discussions que tenien, la seva amistat durà tota la vida. El primer estadi compositiu de Satie és wagnerià, i s'avançà a Debussy en l'Impressionisme.
El 1893 tingué una experiència amorosa amb la pintora Suzanne Valandon durant sis mesos. Aquesta fou la relació continuada més llarga que establí mai amb ningú.
Aquesta relació va estar plena de gelosia i d'escenes al mig del carrer, algunes tan pintoresques com la vegada que posà pancartes de punta a punta de carrer per declarar-li el seu amor, després d'una baralla. El final de la relació fou tan patètic, que, en acabar, Satie avisà la policia per impedir que Suzanne tornés mai més a posar els peus a casa seva. Malgrat tot, ella influí molt en la seva concepció de les obres d'aquella època.
En el període entre 1895-96 fou nomenat Mestre de Capella de l'Ordre de Rosa Creu.
Aquest episodi acabà amb una baralla amb el summe sacerdot de l'orde, el Sar Peladan.
Després d'aquests fets, creà la seva pròpia església de la qual se'n consagrà el cap: "L'Església Metropolitana de l'Art de Jesús Conductor". Acabà sent un públic fracàs ja que ell en fou el Gran Prior i l'únic fidel. Totes les seves obres d'aquell moment eren de caràcter místic amb textos de Peladan i Mazel. Del final de l'època mística és Preludi a la porta heroica de cel, obra que es va dedicar a sí mateix.
Passat aquest període de misticisme, treballà de pianista a sou a "Le Chat Noir", "L'Auberge du Clou" i altres cabarets de Montmartre que s'havien posat de moda, acompanyant la seva companya Paulette Darty, nomenada "Reina del Vals 1900".
La crítica el desqualificà dient que les seves peces no tenien cap forma, a la qual cosa ell respongué el 1903 amb les Peces en forma de pera. A més de Debussy, allà es féu amic de Ravel, Cocteau, Valentine Hugo, Duchamp, Picabia, Derain. Però aviat s'enemistà amb el medi professional a causa d'unes cartes injurioses que havia publicat i també per culpa d'un duel a cops de paraigua que tingué amb un crític que no havia parlat massa bé d'ell ni de la seva obra.
Deixà Montmartre , el 1903, i s'instal·là a Arcueil-Cacham perquè ja no podia pagar les golfes d'aquell barri. Allí començà a escriure paròdies antiwagnerianes com Les fils des Étoiles i altres. Entre 1905 i 1915 tornà a estudiar. Fou alumne d'Albert Roussel, Vicent d'Indy i els seguidors de Sagnar a l'Schola Chantorum, lloc que sempre havia criticat pel seu caràcter oficialista, tant amb paraules com amb composicions.
Satie és la imatge del bufó, còmic per fora i trist per dins. Una prova d'això fou la seva obra Avant penúltims pensaments dedicada a Debussy, Dukas i Rousel.
S'enemistà amb Debussy i el "Grup dels Sis", i creà "L'École d'Arcueil" o "Grup dels Quatre" amb Henri Sauget, Roger Désomière, Henri Cliquet-Peyel i Maxim Jacob.
Gràcies a una duquessa amiga seva aconseguí diners pels nens de l'interna't de d'Arcueil,
Ravel i Cocteau l'ajudaren a aconseguir la fama però continuà sent pobre. El 1912 no va poder assistir a una de les seves estrenes per no tenir ni un vestit.
Va escriure Parade el 1916, un ballet a petició del coreògraf i ballarí Serghei Diaghilev.
En el ballet, a més, hi havia textos de Jean Cocteau, decoracions de Picasso i una coreografia de Massine que fou un escàndol per l'època. Han calgut molts anys per poder reconèixer la seva vàlua.
Amb Vexations, Satie s'avançava a la música minimalista de Reich o Glass, substituint la rigidesa dels acords per petits temes rítmics que es repetien i formaven petis blocs homogenis que s'anaven juxtaposant segons la durada de l'escena on estaven inserits.
Satie trencà també amb certs aspectes de la notació musical: deixà de fer servir les barres de compàs, l'armadura, però sobretot enriquí les partitures de comentaris a fi de crear una nova relació entre l'autor i l'intèrpret. D'aquesta manera Satie intentava trobar, en el futur, els interlocutors que no havia trobat amb la gent de la seva època. Algunes vegades, però, aquests comentaris es feien absolutament impossibles de desxifrar musicalment: "més xuclat", "no gaire mastegat", "bastant cuit".
De la mateixa manera, canvià la funció del títol de les peces i passaren a ser una breu descripció humorística, sovint totalment independent de la concepció musical de la peça: "Tres valsos distingits per un dandi desenganyat", " Peces en forma de pera", "Capítols girats en un sol sentit".
Malgrat que l'època de 1915-1925 és la del piano humorístic, s'atreví a compondre l'òpera Paul et Virginia, i Sócrates, drama per a veus i piano a partir dels Diàlegs de Plató. Col·laborà com a animador del Cercle Juvenil d'Arcueil on forjà les seves conviccions d'esquerres del Partit Socialista el 1921 i del Partit Comunista el 1922.
Poc abans de morir, escrigué Relâche, el 1924, amb la col·laboració de Francis Picabia.
Féu també la música per a la pel·lícula de René Clair, Entreacte, on també s'avançà al surrealisme. Satie preparà el camí a Jolivet, Messien, Lesur i Baudrier.
La famosa pregunta que més d'un s'ha fet en veure les noves tendències de la música davant d'un espectacle trencador, "això és música moderna?" o bé l'afirmació de "em sembla que m'estan prenent el pèl", ja eren una provocació que Satie llançava al públic de la seva època fa més de cent anys. Satie fou un home fora del seu temps.
Sense cap mena de dubte, Satie va ser el precursor de la veritable música moderna.
Morí a París l'1 de juliol de 1925.

Xavier Vilajosana