EDITORIAL

L'afany dels registes en voler "modernitzar" l'òpera fa que infinitat de vegades es caiguin en l'absurd. No en tenen prou en situar-les fora d'època. Ridiculitzen la situació. Per exemple:
a) Els alumnes d'una escola aparten els pupitres per instal·lar a l'aula la cambra nupcial de Lohengrin (?).
b) Desdemona canta l'oració d'anar-se'n al llit, però dorm al carrer i allí mateix mor a mans d'Otello ... (?) I no diguem les escenes repel·lents en Don Giovanni de fa alguns anys. No és aquest el camí.
És clar que així se'n parla. Però alguns registes, pocs, sí que ha trobat el camí i que tot i canviant d'època la trama no ha desvirtuat la intenció original.
Tal é el cas de Khovantxina que s'està representant aquest dies al Liceu. Si bé la situació no correspon al segle XVI com l'autor la va pensar, pot encaixar perfectament en una altra època perquè la vida del poble rus poc a canviat amb els anys. Suporta les penúries i les intrigues dels poderosos amb resignació i sacrifici. Lògicament, la part del poble correspon al cor i en aquesta obra té un rol importantíssim. Podríem dir que és una òpera coral. L'escena sempre és la mateixa, amb uns petits canvis sobre la marxa. Això permet fer els cinc actes seguits. Únicament es fa un descans, sobradament merescut, entre el tercet i quart acte. L'escenografia de Chloe Obolensky molt sòbria, però adequada a les circumstàncies, la posada en escena d'Stein Winge, la instrumentació de Xostakovitx i un repartiment de veus i un cor excepcionals fan que tot plegat sigui un espectacle digne d recomanació.

Lluís Farreny

 

LA MÚSICA: UNA APROXIMACIÓ A LA SEVA EVOLUCIÓ. (12 any)

E L BA R R O C (84)

E L B A R R O C M U S I C A L E S P A N Y O L (44)

En aquesta nova tramesa, començarem fent referència d'un personatge potser poc conegut, però que demostrà amb la seva vida ser realment, com s'ha dit, un home universal; espero que, de manera resumida, ho podreu comprovar.

347) Juan CARAMUEL de LOBKOWITZ. Madrid, 23-V-1606 - Vigevano (Itàlia), 7-IX-1682. La descripció que es fa d'ell és aquesta: Teòleg, Filòsof, Científic, Jurista, Lingüista, Gramàtic, Musicògraf, Tractadista d'Arquitectura, Polític, Diplomàtic, Soldat, Enginyer i Arquitecte. La seva família procedia de països de Centre-Europa, estant al servei de la reialesa espanyola. Estudià a la Universitat d'Alcalà de Henares, abans de ser monjo del Císter. Fou després quan estudià a la Universitat de Salamanca, arribant a ésser professor de Teologia, viatjant després a Portugal i a Flandres, i doctorant-se a Lovaina l'any 1638. Fou un excel.lent predicador, tan pel contingut com per la forma. Com a Diplomàtic, fou enviat pel rei d'Espanya a Viena, a la cort de l'emperador Ferran III, qui l'envià a Praga com a representant seu l'any 1647. La resta de la seva vida la passà a Itàlia, totalment vinculat a la Cort Pontifícia. El Papa Alexandre VI el féu Consultor de la Congregació del Sant Ofici, i amb aquest càrrec donà lloc a diverses polèmiques amb motiu de la construcció de la columnata de Bernini a la plaça de St. Pere, essent considerat poc prudent, i allunyat del pensament de l'època. Per aquesta causa se l'allunyà de Roma, confiant-li bisbats de la Campània i de Milà, morint a Vigevano, prop d'aquesta darrere ciutat, als 76 anys, després d'una gran activitat intel.lectual. Apart altres obres que va escriure en llatí o en castellà, el seu tractat sobre música en llatí, fou publicat a Viena l'any 1645 amb el títol de Nuova musica, essent traduït al castellà quatre anys més tard amb aquest llarg nom: Arte de la música inventada año DC por San Gregorio el Grande, monje de nuestro padre San Benito y después Pontífice máximo. Desconcertada año MXXII por Guido Aretino, religioso de la misma orden, y músico excelente de su tiempo. Restituïda a su primera perfección año de MDCX por F. Pedro de Ureña, monje cisterciense hijo de nuestro real monasterio de la Espina. Reducida a este breve compendio año de MDCXLIV por J. [Juan] C. [Caramuel] religioso del mismo monasterio y ahora obispo de Vigevano en el estado de Milán. Com es pot veure, la seva tesi fonamental, rebuda de Pedro de Ureña, que era un enemic absolut de la solmització, és anar contra la teoria de Guiu d'Arezzo, tinguda com a desencertada i confosa, encara que valorada com enginyosa, al dividir el cant en hexacords diferents pel B-quadrat i el B-moll. Segons ell, 'l'octava és una escala harmònica que va de l'unissò fins el seu equivalent', i 'només hi ha un cant, ja que coincideixen el natural, el B-quadrat i el B-moll'. Amb tot, aquest llibre vol ser un resum de les teories del seu mestre Ureña, qui a més de ser músic era matemàtic, astrònom i astròleg, i de les composicions que aquest havia fet, CARAMUEL en feia còpies i les difonia per França, Flandres, Alemanya i Itàlia. No hi ha esment de cap obra musical seva, tot i que va parlar de la música en aquestes obres. Rhythmica (1650); Metrica, o Arte nueva de varios e ingeniosos laberintos (Roma, 1663). Com a curiositat, crec que val la pena dir que molt aviat tingué respostes a les seves afirmacions. Sigui un exemple l'obra editada el 1648, tres anys després de la seva, per Humanus Edermann amb aquest títol tan significatiu: Anticaramuel.

Em permeto repetir el nom d'un Compositor del qui parlàrem en el nº 169, per que he obtingut noves dades d'ell. O sigui que a més del nº esmentat tindrà el següent:

348) Josep CARCOLER i GOMIS (169). Cornudella [Priorat], 8-VII-1698 - Olot, 27-XI-1776. Sembla possible que l'any 1718 hagués fet ja unes oposicions, puix a la Biblioteca de Catalunya, el Ms.567, és un Psalmo de las 24 / de Joseph Carcolé / a 8 / Exaudi Deus / del año 1718. La seva estada a Tremp [Pallars Jussà] es confirma que fou de 1723 a 1739. De les oposicions a Sta. Maria del Pi de Barcelona només es sap que no les guanyà; en canvi, les oposicions a Mestre de Capella de Lleida si que les guanyà segons el dictamen dels examinadors, però el Capítol preferí a un altre opositor, Antolí Sala, que ja era cantor de la seu lleidatana. El càrrec de Mestre de Capella de la parròquia de St. Esteve d'Olot l'obtingué el 4-XI-1739, al guanyar les oposicions enfront altres set opositors: Jacint Anglada, Organista de Cardona; Josep Boada, Mestre de capella de Berga; Joan Serrat, Mestre de Capella jubilat de Vic; Joan B. Massip, Mestre de Capella de Torroella de Montgrí; Tomàs Andreu, de Cervera; Sebastià Bonet, de Barcelona, i Antoni Jordi, de Vic. La designació pel càrrec fou el resultat d'una votació secreta feta per la comunitat de sacerdots d'aquella ciutat. El total d'obra seves conservades són 48: 24 obres litúrgiques en llatí, i 24 Villancicos i Tonos en romanç. La majoria de les seves composicions es troben a la Catedral de Barcelona, a la secció de música, i també n'hi ha a la parròquia de St. Esteve d'Olot i a la Catedral de Tarragona, i totes elles són manuscrites.

349) José CARDÓ. S. XVIII. No hi ha dades del seu naixement ni de la seva mort. Fou Organista. Essent segon Organista a la Catedral de Conca, es presentà a la Catedral de Sigüenza el 10-X-1702, i fou admès sense cap examen també com a segon Organista, encara que el Capítol redacta aquest Decret: 'Para evitar diferencias en adelante entre los Organistas así el primero com el segundo toquen por semanas y se les llame a una diputación y se les advierta como se han de comportar'. Es mantingué en el càrrec fins el 18 de març de 1743, no tenint cap més notícia d'ell després d'aquesta data. En el entretemps, emperò, li passaren altres coses. El 17 de novembre de 1706 el primer Organista de Sigüenza escriví al Mestre de Capella de El Burgo de Osma [Sòria] recomanant a José CARDÓ com a Organista d'aquell lloc. El Capítol de El Burgo va demanar el parer als Organistes de la Encarnación i de les Descalzas Reales de Madrid, i que la informació va ser favorable l'admeteren, i el reberen el 22 de febrer de 1707. El Capítol catedralici encara va voler saber com es comportava, i el féu vigilar per dos ministrils fins el dia 5 de maig, que fou nomenat definitivament Organista. Amb tot, el 15 de juny del mateix any CARDÓ féu una carta al Capítol renunciant al càrrec, i tornant a Sigüenza. No hi ha notícia de cap obra seva.

Com s'ha pogut veure en aquestes ratlles, les coses no eren fàcils. Seguirem amb altres noms a la propera tramesa, i veurem que passa.

Joan ÚBEDA i COMAS.

 

CENTENARIS DEL MES DE JUNY DE 2007

(Codis: * Naixement; + Defunció; Op. = Obra)

1.	1907, + Richard (Bernhard Herrmann) MÜHLFELD, Salzungen, Clarinetista.
2.	1807, * Robert (Johann Nepomuk) FÜHRER, Praga, Compositor i Organista.
3.	1907, * Antonio (Emmanuilovitx) SPADAVECCHIA, Odessa, Compositor.
4.	1907, * Marjan KOZINA, Novo Mesto (Eslovènia), Compositor. 1907, + Heinrich Adolf KOSTLIN, Cannstadt, Teòleg i Director de corals. 1907, S'estrena a Chicago, a títol pòstum, l'Òpera de Friedrich Grant GLEASON "Otho Visconti".
5.	1907, André (-Charles-Prosper) MESSAGER estrena a París, l'Òpera còmica "Fortunio".
6.	1807, * Marietta BRAMBILLA, Milà, Contralt, Professora de Cant. 1807, * (Adrien-) François SERVAIS, Hal, prop de Brussel·les, Violoncel·lista, Professor i Compositor.
7.	1807, Alaxei Nikolaievitx TITOV estrena a St. Petersburg, l'Òpera "Nurzadakh".
8.	1907, + Robert Browne HALL, Portland, Corneta, Director de Música d'Harmonia i Compositor.
9.	1907, + Wilhelm BERGNER, Riga, Organista.
10.	1907, * Frank WALKER, Gosport (GB) Musicòleg.
12.	1707, G. F. HÄNDEL estrena a Vignanello, el Motet "O qualis de coelo sonus" en Sol Major. 1907, * Giorgio NATALETTI, Roma, Etnomusicòleg.
13.	1707, G. F. HÄNDEL estrena a Vignanello, el Motet "Coelestis dum spirat aura" en Re/Sol Major.
15.	1707, J. S. BACH és nomenat Organista a la Blasiuskirche de Mühlhausen, abandonant d'Arnstadt després de signar el rebut del darrer sou.
16.	1907, + Agathe (-Ursule) BACKER-GRONDAHL, Ormöen, prop de Christisnis, Compositora i Pianista.
18.	1807, Adalbert (Mathias) GYROWETZ (noms reals: Vojtech Matyas Jirovec) estrena a l'Òpera de Viena, l'Òpera "Die Junggsellen-Wirtschaft"
22.	1907, * Geroges TZIPINE, París, Director d'Orquestra.
24.	1907, * José de Lima SIQUEIRA, Conceiçao (Brasil), Compositor i Director d'Orquestra.
28.	1907, + Karl WITTING, Dresden, Violinista i Compositor.

Joan ÚBEDA i COMAS

 

ELS NOSTRES CONCERTS

El primer concert del mes de maig va estar a càrrec de tres sopranos deixebles de la Maria Dolors Aldea i que pertanyen a l'Escola de Música Juan Pedro Carrero de Barcelona. No repetirem aquí el que ja hem comentat d'altres vegades respecte a la qualitat del professorat d'aquesta escola i per tant dels resultats amb el seu alumnat.

I és que un cop més vam excel·lir amb les interpretacions de tres noies que, en els respectius graus d'estudis en els que estan treballant, ens van fer gaudir d'una vetllada molt interessant.

En aquest concert es reflectiren perfectament les dot de pedagoga de la Maria Dolors Aldea que aporta als deus alumnes tot el saber i distinció que ella mateixa posseeix.

Tant la Laura Puig, com la Maria Ponsatí i molt especialment la Joana Estebanell van demostrar que estan en el bon camí, cada una en el punt d'estudis en que es troba, i que dots vocal les tenen i les interpretatives es van ampliant amb la maduresa del treball.

Si hem destacat a la Joana Estebanell no és menyspreant a la Laura i la Maria, ni molt menys, si no perquè demostrà estar ja més avesada a actuar davant del públic i això li permet no haver d'estar tant pendent de la seva veu i donar-se més a la interpretació i l'expressivitat tant de l'obra cantada com de la seva escenificació. Per aquest motiu és bo actuar davant de gent no coneguda per ser una part més, i molt important, de la formació d'un músic.

Repeteixo que les tres cantants tenen un bon futur per davant seu, sols falta tenir paciència i molta perseverança en l'estudi; la Maria Dolors te un bon material per poder forjar.

Menció apart és l'actuació de la pianista Marta Pujol que va complir perfectament la seva part d'acompanyament a les tres sopranos, molt concentrada en la seva part interpretativa.



El segon concert d'aquest mes de maig ens el va oferir el Quartet "IN NOBIS" format per Cèsar Díaz i Eduard Dalmau (violí), Ferran Vilanova (viola) i Ignasi Vinent (violoncel)

El concert va esta dedicat a la memòria del violinista Eduard Bocquet en el centenari del seu naixement; músic que va conrear especialment la música de cambra formant part de diversos grups, alguns d'ells creats per ell mateix, i que també va actuar com a primer violí de l'Orquestra Municipal de Barcelona.

El Quartet IN NOBIS ens va oferir dos quartets de Wolfgan Amadeus Mozart, el 458 "La Caça", i el 421, en re. Una de les fites de l'ideari del Quartet IN NOBIS és, com ells mateixos expressen, el de recuperar la dimensió, tant emocional com interpretativa, de la música de cambra, i realment va aconseguir-ho.
La seva interpretació va ser, a més de perfectament conjuntada, molt ben executada a nivell expressiu, plena de matisos timbrics i de delicades sonoritats. Cada un dels seus instrumentistes va saber trametre les emocions i les petites sensacions que la partitura ofereix.

El concert va ser seguit amb interès i profunda dedicació a captar el que la música del geni de Salzburg ens va saber llegar, i no van sortir decebuts.

Tal com els components d'aquest quartet expressen aquesta és una música per la família i els amic, i nosaltres podem afegir per la interiorització i pel goig personal de gaudir de tots els nostres sentits interns.

Jordi Gargallo

 

ASSOCIACIÓ MUSICAL DE MESTRES DIRECTORS

ALUMNES DE PIANO DE LA PROFESSORA LUDOVICA MOSCA

ESCOLA DE MÚSICA JUAN PEDRO CARRERO

L'ESCOLA DE CLEMENTI

ELISA BETRAN

LETICIA SALGADO

BERTA BALIARDA

M. Clementi, J. Field, F.J. Haydn

Centre Sant Pere Apòstol

Sant Pere més Alt, 25

Dilluns 11 de juny de 2007 a les vuit del vespre

ENTRADA LLIURE

 

A L'OMBRA DE …… ZOLTAN KODALY

Parlar dels contemporanis, sovint es fa més difícil del que pot semblar. Si bé d'una banda tot és més recent i podem obtenir més informació, d'altra banda costa més veure quin ha estat el pes específic d'aquell personatge, i què ha estat allò que ha condicionat la seva manera de ser .

Aquest mes de març ha fet 40 anys de la mort de Zoltan Kodaly, però el seu llegat és tan vigent que sembla que tot just faci quatre dies. Els noms d'Emma Sandor, Bela Bartok, Erno Dohnanyi, Sarolta Peczely... sens dubte van influenciar en la figura de Kodaly, però què hauria estat d'aquests sense ell?

Zoltan Kodaly va néixer el 16 de desembre de1882 a Kecskemet, un poblet de l'Hongria central.

El seu pare treballava a la xarxa del ferrocarril estatal i per això canviaren sovint el lloc de residència.

Als 10 anys marxà amb la família cap a Nagyszombat, cap el nord-oest del país. Allí començà els seus estudis musicals de violí, viola, violoncel i piano sense ajuda formal de cap mestre.

El 1898 entrà a la Universitat de Budapest a estudiar filosofia i filologia i literatura hongaresa i alemanya. Aquell any rebé també el diploma de composició de l'Acadèmia de la Música.

Durant el període de 1900 a 1904 està al Eotvos College, on perfeccionà els seus coneixements de francès, anglès i alemany.

El 1900 conegué a qui seria el seu amic, company i col·laborador per tota la vida - Bela Bartok - a la classe del professor Koesler. El respecte que es professaren durant tota la vida fou mutu i cada un va ser per l'altre el primer crític. De fet tota l'obra vocal de Bartok fou supervisada per Kodaly a qui Bartok considerava que era el pare de la nova música vocal del segle XX.

Ambdós marxaren l'any 1905 fent una gira per tots els pobles d'Hongria per investigar i rescatar la música popular del seu país.

Rebé el diploma de mestre i el doctorat per la dissertació sobre l'estructura de la mètrica de les estrofes de les cançons de la música hongaresa.

A l'any 1907 era professor de l'Acadèmia de Música. Junt amb Bela Bartok organitzaren una sèrie de concerts amb joves músics que seran el naixement de la nova música hongaresa. La seu d'aquest concerts era a casa d'una pianista i traductora que es deia Emma Sándor.

Emma nasqué el 17 de març de 1863 a Baja. Filla d'una família benestant hongaresa, donà molt aviat senyals de ser una dona amb una capacitat intel·lectual fora del corrent. Es forma en el món de la música i les lletres estudiant també a Londres i a París.

Viatjà a París i a Berlín on completà la seva formació. Es casà amb Henrik Gruber a qui deixà per casar-se amb Kodaly el 3 d'agost de 1910.

Fou la musa del grup de recerca nacionalista on hi havia Bartok, Kodaly, i Dohnanyi.

Bartok li dedicà el primer dels "Dos retrats" per a violí sorgits del concert que aquest havia escrit per a la violinista Steffi Geyer, la seva parella. En trencar la seva relació, retocà la peça i dedicà el primer dels retrats a Emma agraït pel seu suport.

Amb el final de la primera guerra mundial i la caiguda de l'imperi austro-hongarès, Kodaly deixà de dedicar-se a la crítica i fou nomenat, amb Bartok i Dohnanyi, assessors del govern en temes de música. Més tard, però, la caiguda del govern de Bela Kun de marcades idees bolxevics, els suposà seriosos problemes personals i en la producció de les seves obres.

L'any 1920 tingué seriosos problemes amb el comitè de recerques musicals, els quals no volgueren avalar els seus treballs per problemes polítics.

L'estrena el 1923 del "Salmus Hungaricus" pel cinquantenari de l'unió de les ciutats de Buda i Pest, suposà la consagració total de Kodaly com a compositor, al mateix temps que grans directors consagrats de la talla d'Arturo Toscanini, Wilheim Furtwängler, o Ernest Ansermet, posessin les seves obres en la programació dels seus concerts.

A l'any 1925 començà la seva gran tasca musical i pedagògica dedicada enterament als nens. Sens dubte, en el món de la pedagogia musical infantil, Kodaly - junt amb Carl Orff i Jacques Dalcroze - han marcat unes fites que han servit per revolucionar la manera d'ensenyar música als nens, i ha servit per a que altres autors volguessin entrar a investigar aquest difícil i compromès món. El mètode Kodaly es basa principalment en l'equilibri entre l'aprenentatge del solfeig i el de l'instrument, així com l'ús de la improvisació i la transposició tant vocal com instrumental com a recursos per aprofundir els elements teòrics i de formació auditiva.

L'audició de "Hary Janos" a Barcelona el 1927 -era la primera vegada que s'executava aquesta obra fora d'Hongria, després de la seva estrena a Budapest l'any anterior - suposà la visita del compositor a casa nostra qui manifestà amb alegria la meravellosa acollida amb què el públic havia rebut la seva obra i la sorpresa que li havia suposat l'alt nivell musical de la ciutat.

En acabar la segona Guerra Mundial, Kodaly - a diferència de molts dels seus companys, com Bartok - decidí no exiliar-se. El govern hongarès, però, sempre li tingué un tracte especial, i li permeteren viatjar arreu d'Europa i Nordamèrica. L'any 1942 es declarà any Kodaly a Hongria com a agraïment al compositor per seva tasca.

El 1954 Emma sofrí un accident en què es trenca les cames. Zoltan trencà amb tots els compromisos per estar amb ella a l'hospital i en la seva posterior rehabilitació. Aprofità aquesta època per compondre més en l'àmbit de la veu, tema que l'ocupà principalment les últimes dècades de la seva vida. És possible que Zoltan Kodaly sigui la persona que hagi estat nomenada Doctor Honoris Causa per més Universitats del món, i membre honorífic de més societats musicològiques.

Després de 49 anys de matrimoni, el 22 de novembre de 1958 morí Emma als 95 anys després d'una vida abocada a la música, des de l'ombra.

El 18 de desembre de 1959 es casà amb la jove soprano i pianista Sarolta Péczely de només 19 anys. Ell ja en tenia 77. No és d'estranyar que preocupat per la veu es fixés en una soprano, i després de gairebé cinquanta anys amb una parella quasi vint anys més gran que ell trobés energies en una noia que començava la seva carrera. "Ella, Sarolta, és qui em transmet l'energia per treballar" respongué a Pau Casals, un altre enèrgic músic, també a la vuitantena en aquell moment, que feia poc s'acabava de casar amb la violoncel·lista Martita Montánchez , que també rondava la vintena, en un dels encontres històrics més representatius de la segona meitat del segle XX , on ambdós músics i violoncel·listes - recordem els orígens de Kodaly - manifestaren la seva visió del futur imminent de la música. Va ser un dels primers documentals emès per la nova Televisió Hongaresa.

L'octubre de 1965 visità per última vegada Barcelona. (Permeteu-me afegir que vaig tenir el goig d'estrènyer-li la mà personalment, record que ha marcat la meva vida musical).

El 6 de març de 1967 a les 6'45 h. morí a Budapest a causa d'una crisi cardíaca .

Xavier Vilajosana

 

ASSOCIACIÓ MUSICAL DE MESTRES DIRECTORS

ENSEMBLE BARROQUE

Veu, violí, clave i baix continu

Vivaldi, Telemann, Händel, Monteverdi ....

Centre Sant Pere Apòstol

Sant Pere més Alt, 25

Dilluns 25 de juny de 2007 a les vuit del vespre

ENTRADA LLIURE

 

RECORDANT EL MESTRE JOAN LLONGUERES I BADIA

A rel d'haver assistit a un concert de l'Orquestra de Cambra Virtèlia sota la batuta del jove director Francesc Llongueres al Centre Sant Pere Apòstol de Barcelona, m'ha vingut a la memòria que estic en deute amb l'avi d'aquest intrèpid jove director: El mestre Joan Llongueres i Badia, que fou musicòleg, compositor, escriptor, poeta i pintor i sobretot amic, per no haver-lo inclòs fins ara, entre els mestres i amics recordats i publicats en aquest destacat Butlletí de l'Associació de Mestres Directors, que acull els meus escrits. Valgui, doncs, aquesta petita introducció per enaltir i recordar el nom del mestre Joan Llongueres i Badia i la seva obra, així com la seva nissaga, tan catalana, i posar de relleu els trets més essencials de la seva extensa biografia.

Joan Llongueres i Badia va néixer a Barcelona l'any 1880, el mateix any que va néixer a Barcelona el també mestre i destacat escriptor Josep Maria Folch i Torres, ara fa 127 anys.

Joan Llongueres, des de la seva infantesa ja va demostrar una especial inclinació per les arts més sensibles al seu ésser corporal i intel·lectual, és a dir, la pintura i la música i de ben jove feu estudis amb els mestres Mas i Serracant i Enric Granados, i més endavant amb Enric Morera i Lluís Millet, mentre es dedicava, també, al conreu de la poesia i del periodisme, sense oblidar la pintura i el dibuix, en les quals activitats va excel·lir com el seu germà que va assolir un gran renom com a pintor.

Molt jove encara, Joan Llongueres inicià la seva labor de periodista col·laborant a La Veu de Catalunya, com a crític i comentarista de temes musicals. També va col·laborar a altres publicacions periòdiques com Catalunya, Revista Musical Catalana, Llibertat, D'ací d'allà, Polimia, Revista de Catalunya, etc.

Malgrat aquestes dedicacions periodístiques, mai no va oblidar la poesia i seguint el ritme de les celebracions dels Jocs Florals barcelonins, l'any 1904, als 24 anys, competint amb els grans poetes de Catalunya, va tenir un accèssit. I als Jocs Florals de Girona fou premiat dues vegades.

Però la seva realitat poètica al 1906, quan aparegué la seva primera obra publicada amb el títol "Lluminoses" que iniciava la seva producció lírica. També aquell mateix any fou premiat per una recopilació de cançons populars catalanes que van airejar el seu nom, signant-lo com un gran valor en el conreu de la música popular catalana.

Podem dir, però, que l'any 1911, arribat als 30 anys, publicà el seu primer llibre personal amb el títol "Intimes Cròniques d'alta civilitat" que va tenir un gran ressò entre la crítica ciutadana, i aquell mateix any fou pensionat per seguir els seus estudis musicals a Alemanya. Allà va estudiar a l'Institut Jacques Dalcroze, de Helleran (Dresde) i fou un deixeble tan aplicat que l'any 1912, als 32 anys, va obtenir el Diploma Superior.

Des de llavors, amb aquest tan important bagatge, desenvolupà una molt fecunda activitat pedagògica. Fou nomenat professor de l'Escola Catalana d'Art Dramàtic i creà i dirigí el seu Institut de Rítmica i Plàstica, des del qual activà les seves creacions coreogràfiques, les quals assoliren un considerable ressò pedagògic entre els infants i la joventut d'aquells moments, que enllaçava el cant i els gestos, repetint una i altra vegada la rítmica plasticitat de les cançons que interpretaven. Qui no recorda encara, per exemple, "Les petites formiguetes ..."

Quant a la composició musical podem destacar d'una manera especial l'himne "Som Catalans", que molts dels seus entusiastes seguidors segueixen creient que hauria de ser l'himne nacional de Catalunya, per la seva força expressiva que impregna cada una de les notes que motiven la repetició dels mots "Som Catalans".

Apart d'aquest tan significat himne hem de fer menció a la música dels goigs A la Verge de Núria, amb lletra de Joan Maragall, que són un model d'inspiració popular.

Són incomptables les adaptacions i les harmonitzacions realitzades de Llongueres en obres amb finalitats docents, les quals li valgueren ésser President de la Lliga Sardanista de Catalunya.

La seva dedicació a la poesia també fou molt extensa. Als Jocs Florals de 1930 guanyà alhora la Viola i l'Englantina amb "Contemplació de les hores" i "Muntanya de Montserrat", respectivament. I el 1934 obtenia altra vegada l'Englantina amb "La llengua de la Pàtria" i era proclamat Mestre del Gai Saber.

Els seus escrits poètics i literaris són molt extensos i comprenen reculls folklòrics i didactes, així com de creació, entre els quals podem destacar "Cançons i Jocs d'infants". Qui no recorda avui dia encara aquelles juganeres estrofes de "Les petites formiguetes a l'estiu."? Jo, de vell, encara les recordo.

No podem oblidar, tampoc, "La gimnàstica rítmica", "Les cançons de Nadal", "l'Orientació i Organització del moviment musical popular a Catalunya", "Els cants de la Passió", "L'estiu al cor", "Els petits poemes escènics" i "Les figures del Pessebre" ...

Sé que m'he extès massa, però no ho he pogut evitar.

Personalment, així que vaig conèixer el mestre Llongueres, vaig seguir la seva trajectòria a través de les sessions literàries de l'Estudi del carrer de Sant Pau, amb el meu germà Francesc, i també a les tertúlies i sessions poètiques que s'organitzaven a les llars dels amics Josep Iglésies i Pilar Rufí, de grata memòria.

També vaig visitar-lo diverses vegades al seu domicili particular del carrer Sant Pere més Alt, en una de les quals visites em va obsequiar amb el seu llibre "Les benaurances de l'any" que acabava de ser publicat l'any 1951, en edició de bibliòfil imprès a dues tintes amb il·lustracions acolorides a mà i amb una expressiva dedicatòria que diu:

Al bon amic i excel·lent poeta Lluís Gassó
amb el més sincer afecte.
Joan LLongueres.

Joan Llongueres i Badia va morir als 73 anys, després d'haver viscut intensament la vida literària i musical catalana i haver sobreviscut a la tragèdia de la guerra civil.

En l'acte d'homenatge que li van dedicar els amics i admiradors de la seva obra i la seva vida el 14 d'octubre de 1953, fa exactament 54 anys, vaig dedicar-li un sonet, post mortem, que va ser publicat a la revista "Tramontane" de Perpinyà, dirigida per l'escriptor francès Charles Bauby, amic dels escriptors catalans, que em plau reproduir i dedicar, com un darrer homenatge al mestre i l'amic:

HOMENATGE POST MORTEM
A Joan Llongueres i Badia

Mestre, la pau del cel avui us il·lumina
perquè Déu, sempre just, us ha volgut amb Ell.
Nosaltres restarem filant la teranyina
del pensament fidel que vetlla un dur cancell.

El temps mata els afanys o els omple de boirina,
però el record no mor! Així, guia i penell
d'ardides joventuts, l'exemple ens encamina
per fer del mot "traspàs" un símbol, no un flagell.
Damunt del nostre dol floreixen primaveres,
i el nom que haveu deixat, volgut mestre Llongueres,
flueix més pur que mai dels llavis catalans.

Mireu quina fillada! El poble que ara us perd
recull vostre llegat, i un cor d'àngels infants
per vós entona l'himne de l'Eternal Concert.

Lluís Gassó i Carbonell

 

4Oè ANIVERSARI DEL SCIC

Fa ben pocs dies (12 I 13 DE MAIG), ha tingut lloc al Palau Sant Jordi de Barcelona la celebració dels 40 anys d'existència del Secretariat de Corals Infantils de Catalunya. No és poca cosa complir 40 anys! Es una fita certament memorable... Amb aquest motiu es va encarregar a un músic de renom, la composició d' una obra original - com és costum del Secretariat - per tal d'estrenar-la en aquesta Trobada multitudinària que celebrem des de ja fa uns quants anys cada cinc (abans era cada tres anys) i que enguany ha aplegat 3.000 nens i nenes d'entre 7 i 16 anys de tot Catalunya .

Aquesta vegada es va fer càrrec de la feina de composició en Carles Santos... L'obra, FLOR D'ESCARABAT, amb text d'Albert Roig (de contingut d'un caràcter oníric i tampoc fàcil d'entendre per als infants...)

Val a dir que l'obra ha exigit tant per part dels directors de les diferents corals d'Infants de Catalunya com dels cantaires, un esforç i una concentració molt especials i fins i tot un treball certament dur i difícil; les composicions de Carles Santos no son precisament fàcils, ni per la tessitura de les veus, ni pels ritmes, ni per la marcada reiteració dels temes, curts però incisius... Ell mateix va confessar que es sentia corprès en constatar el poder memorístic i d'atenció de la nostra quitxalla i confessava que era una experiència que no havia viscut mai...

A l'hora dels assajos, tots sentíem una certa angoixa doncs la manca de pràctica en el tracte d'una "massa coral" com la que tenia en Santos davant (i que ell mateix confessava que li venia de nou), no veiem gaire clar com se'n podria sortir... però la magnífica col·laboració de les directores/directors dels grups d'infants i la valuosíssima ajuda de l'Esther Bonal (des de sota de la gran tarima del director) van contribuir a que l'obra més important del concert del 40è aniversari del SCIC (hi havia també l'estrena de 6 cançons de músics joves sobre textos de poetes també catalans), tingués un caràcter molt especial i diferent de totes les anteriors... i penseu que compositors tant importants com Ernest Cervera, Antoni Ros Marbà, Josep Pons, Josep Vila, Enric Ribó,( a més de traduccions-adaptacions d'autors estrangers) ja havien escrit obres per al SCIC de no pas poca dificultat!

Certament, si els directors saben presentar l'obra, la tenen ben preparada i mostren entusiasme en el treball d'aprenentatge, els nens - i el adults també - s'interessen per la música que se'ls presenta i els resultats son òptims en la majoria dels casos.. L'afinació i, molt especialment!, els aspectes rítmics de l'obra d'en Carles Santos van reeixir i varen deixar francament meravellat el nombrós públic que va omplir les grades i les cadires de pista disponibles del Palau Sant Jordi.

Certament, l'estrena d'aquesta cantata FLOR D'ESCARABAT ha sigut tot un repte... i un treball en certs moments, esgotador... però penso sincerament que també ens ha preparat a tots, directors i cantaires, per estar a punt per dur a terme empreses importants, tot i que els nostres cantaires son cambiants a cada nou curs i mai pots preveure, en arribar l'octubre, amb quin "material" et trobaràs...

En tot cas, és notori que la preparació que mostren els adults cantaires que ho han sigut des de petits, no és pas la mateixa que tenen d'altres que mai han tingut contacte amb el món coral, encara que els coneixements musicals siguin escassos! Ho puc afirmar per experiència...

Des de la nostra Associació felicitem cordialment al SCIC pels 40 anys de Secretariat i per l'èxit d'aquesta Trobada. Per molts anys!

Mª Teresa Giménez i Morell

 

HEM REBUT .........

L'AURORA (Butlletí de la Federació de Cors de Clavé núm. 52, Primavera 2007) .- L'editorial ens presenta "Moments per a la història de les associacions", a la que segueix l'interessant article de Pere Baltà "Parlem de mecenatge i modernització de la cultura popular?". segueixen "Una Fira de Música al Carrer de Vila-seca plena de novetats"; "El valor educatiu del cant coral, més enllà de la música" de l'Aida Espelt (publicat al núm. 267 de la Revista Musical Catalana); "Música i educació: una parella ideal" de la Sandra Segura i Puig; "Camí d'Apira, dansant sense límits" de Mercè Colomer i Bartrolí; en Jaume Carbonell ens recorda "La societat Coral Euterpe i els Jardins d'Euterpe: 150 anys de la represa"; al que segueix "Cent setanta-cinc anys del naixement de Ramon Bartomeus" de la Maria Teresa Garriga i Sanmartí; en Joan-Ramon Gordo i Montraveta entrevista a "Joan Vives, dues dècades de comunicació musical"; "El carnaval de Cadis, entre els més bells del món" de Xavier Teruel; "La tradició del cant coral a la Barceloneta" del Selectiu de Cantaires de la Barceloneta; en l'apartat dossier trobem "El conseller de Cultura es reuneix amb les federacions culturals" i "Compareixença de l'Ens a la Comissió de Política Cultural del Parlament de Catalunya"; a Noticies podem llegir "125è aniversari de La Lira de Sant Cugat del Vallès"; "Agrupació Coral La Llantia, tres segles de cant", signat per Jordi Gargallo; "Tres corals donen el "La" de Solidaritat"; "Centenari de la Coral La Maquinista de la Colònia Güell", de Pau Xuriguera; "Una plaça portarà el nom de Joan Nicolau i Costa"; "Centenari de l'Escola Orfeònica de Martorelles", de l'Adela Milán i Vela; "El prestigiós Cor de Cambra Lerènia actuarà a La Vicentina"; "Nadales a la Catalunya Nord" d'en Germinal Monge; "XXVIII Trobada de Caramelles a Gelida (Alt Penedès)" de Pau Xuriguera; "Els Cantaires de La Fossella representen el Pessebre a l'ermita de Nostra Senyora del castell de Sureda"; "Coral Chante Baho, afiliada a la FCCCN"; "Coral Cant'Eus, d'Eus"; "4 corals catalanes i 2 hores de felicitat a Bouleternere"; "Coral Santa Maria del Camí"; "Coral Mixta Cantaires de Rià-Cirac"; "Coral Rosa de Bardissa, de Canovelles"; "Assemblea General de Socis del Moviment Coral Català"; "Les trobaderies d'en Guillen de Berguedà"; "Concert simfònic i de cant coral" d'en Galderic (Isidre Olivella i Molins); "Seminari de Formació Continuada de la FCC"; i finalitza amb l'Assemblea General Ordinària de la FCCCatalunya Nord, i l'Assemblea General Ordinària FCC (aquesta última signada per Jordi Figueras).

EUFONÍA núm. 40 .- "Propuestas para trabajar la música moderna en el aula", sota aquest enunciat trobem els articles "La formación musical como "pasión comunicativa"" de Fernando González Placer; "La música electroacústica en la escuela. Apuntes para la aplicación de una metodología de audición" de Susana Espinosa; "La canción: apuntes didácticos en clave de rock para educación infantil, primaria y secundaria" de Paquita Burriel i Antonia Luengo; "La electroacústica y otras músicas para animarse a trabajar en la escuela" de Analía Bas; "La escuela del pop: de la calle a las aulas" de l'Eugènia Arús i Leita; "El hip hop está de moda" d'Antonia Luengo; "Consideraciones y recursos para trabajar la música moderna en la educación secundaria" de Miguel Ángel Rodríguez González; "La música moderna en la enseñanza superior de los conservatorios: el caso de la ESMUC" per Silvia Martínez García. En Investigación y opinion ens aporten "Hablemos de educación, hablemos de música" de l'Amparo Porta Navarro; "Cómo adecuar el campo vocal de los maestros de música a las tesituras vocales del alumnado de primaria" per Edmon Elgström: I a Intercambio "Del aprendizaje estratégico de la música (un poema, una fábula y una canción)" per Joan A. Traver Martí.

SOM (Publicació de Cultura Popular Catalana) núm. 262 .- En aquest número en Joan Domènech parla de "La nostra gent"; en Josep Vinarós escriu sobre "Orfeó Català - Palau de la Música Catalana, Premi nacional Agustí Borgunyó 2007" i del "Cicle Cobla, cor i dansa al Palau"; el Jordi Puerto i Parramon ofereix "La tasca d'escriure"; "Algunes consideracions sobre l'activitat sardanista" d'en Lluís Subirana; "Els Dansaires del Penedès, a l'Índia" d'en Ramon Soriano; "Joaquim Serrra: esbós biogràfic"; "Santa Coloma de Gramenet, Ciutat Pubilla de la Sardana"; també se'ns mostren els "Canvis de Músics" entre les diferents cobles; l'entrevista a "Ivan Babiloni i Porqueras, fiscorn", per Damià Daviu; "Vint-i-cin anys de bandera" per Ricard Jové i Hortoneda; "Paticia i John Langdon-Davies, tota una història d'amor" per Biel Castelló; "Girona, 50è Aplec de la Sardana, Noces d'or"; i clou amb el tradicional apartat de "Ressons dmarques".

D'aquesta mateixa publicació, en el núm. 263, obre en Joan Domènech parlant de "L'avi Enric"; en Josep Vinarós segueix parlant del "Lliurament del Premi Agustí Borgunyó"; segueix una "Relació de guardonats en els premis del dia de la sardana de l'any 2007", d'en Joan Vidal i Gayolà; "Opinions sobre Joaquim Serra i Corominas"; l'amic Antoni Torrent, amb els seus grans coneixements sobre discografia antiga escriu sobre "La Santa Espina ja és centenària"; en Robert Roqué recorda que "Ens ha deixat l'Enric Vilà"; l'entrevista d'aquest número la tenim amb en "Josep Farràs i Casòliva, tenora" d'en Damià Daviu; "La Sardana de l'Any"; en Jordi Sanahuja ens parla de "Les colles, Els preliminars de la temporada"; en Pere Baltà entrvista a l'Antoni Carné, President de l'Ens de Comunicació Associativa i de la Federació de Cors de Clavé, "Avancem cap al I Congrés de l'Associacionisme Cultural Català"; "Homenatge a John Langdon-Davies, Literatura i música en un mateix escenari" per Biel Castelló; en Ricard Jové i Hortoneda recorda a Joaquim Navarro i Bonet, mort recentment, amb l'article "Esbart Lluís Millet"; Josep Vinarós presenta a "Lluís Subirana, Medalla de la Ciutat de Sabadell"; i es clou amb "Ressons de comarques"

L'INSTRUMENT (Butlletí de la Unió de Músics de Catalunya), núm. 13, Primavera '07 .- Antoni Mas obre amb "Quelcom es mou"; "La Música no és soroll, la música és cultura"; "Proposta de reforma de la seguretat social dels músics"; "Proposta d'estatut de l'artista"; "Reunió amb l'Institut Ramon Llull"; "Lliurament de la memòria "Ballem en català""; "El Parlament de Catalunya concedeix la Medalla d'Honor a Els Setze Jutges"; "La UMC es desvincula de ROAIM"; "Museu de la Música"; "Raimon rep el Premi d'Honor de l'XI Edició dels Premis de la Música"; "170 Aniversari del Conservatori del Liceu".

JazzButlletí, núm. 78 (Març - Abril 2007).- "À bout de souffle (sense alè)" de Max Sunyer; "Mostra de jazz català a París"; "Els plans de cultura dels ajuntaments" per Anna Veiga; la Georgina Castillo entrevista a "Lluís Coloma"; "El que hem menjat (2a etapa) Episodi 5: Tres àpats i un Cap d'Any" per Sergi Vergés; "Xavi Maureta" entrevista de la Georgina Castillo; "L'eina principal d'un músic és el seu cos" d'Ester Sardà; "Masterclass de Kenny Werner" de Jovatch Sëeri; una altra entrevista de la Georgina Castillo, en aquest cas a "Jon Robles".

LA CIRCULAR (Secretariat de Corals Infantils de Catalunya - SCIC) núm. 137 (abril/maig/juny 2007) .- Dedicat preferentment al 40è aniversari del Secretariat ens porten els articles de la M. Dolors Bonal "40 anys del SCIC", el mateix tema per Jordi Casas i Bayer, i també d'en Pere Artís, "I el dia 4 de febrer va arribar ...." de la Maria Teresa Giménez, "Les inicials de SCIC" de l'Ester Bonal, "Sessió de treball de la cantat "Flor d'escarabat", per la Rosa Rafecas, l'Esther Palacios, i en Joan Lluís Ceprià, "Enregistrament de la cantata" de la Núria Francino, la Laura Ferrer, la Rosa Puig i l'Anna Blanco; "València "3 i 4" ... de febrer" per la Griselda Novilla, "Assemblea anual del Moviment Coral Català" per l'Abel Castilla. El monogràfic tracta el tema "Els intercanvis entre corals", i signes els diferents treballs, Maria Martorell, Toni Gàlvez, Abel Castilla, Eulàlia Casso, Maria Mercè Argüelles, Rafel Ausina, Adriana Ruiz, Rita Ferrer i Geneviève Noyen. S'inclou també una conversa amb Joan Guinjoan, siganada per la Maria Mercè Argüelles. De cara enfora.... parla de "La Trasatlàntida a Granada" per Carmen Huete, "Des del país valencià" de la Matilde Salvador i en Jesús Ribera; i clou amb les activitats de les corals.