EDITORIAL

Perquè les produccions dels nostres autors actuals tenen tant poca difusió en els mitjans informatius?. Ens queixem sempre de que no es fa nova música i no és cert se'n fa molta i encara pitjor sovint amb èxit internacional i aquests noticies ens arriben sempre amb molta dificultat i escadusserament. Instem des d'aquestes pàgines a que els autors ens comuniquin les seves produccions i en la mida de les nostres possibilitats ens en farem ressò. Instem als lectors que puguin estar interessats a visitar la web del Consell Català de la Música, especialment pel que fa a informació de subvencions institucionals referents a l'àmbit artístic i a la preparació del II Congrés de Musica a Catalunya; poder fer-ho per mitjà de l'enllaç que trobareu a la nostra web: wwwassmmd.org
Els mitjans informatius han obert una porta a la comunicació i la col·laboració, instem a tots aquells que vulguin ajudar-nos a ampliar les informacions que puguem trametre per mitjà de la nostra web, millorant-la, traduir-la a d'altres llengües per arribar a més públic, i tots aquells suggeriments que la facin més útil. Poseu-vos en contacte amb nosaltres, a la capçalera d'aquest butlletí trobareu l'adreça per fer-ho.

 

LA MÚSICA: UNA APROXIMACIÓ A LA SEVA EVOLUCIÓ.. (12è any)

EL BARROC

EL BARROC MÚSICA ESPANYOL(4 1)

Cada vegada es van trobant més noms, i en aquesta tramesa comencem amb dos germans, que tot i les poques dades que he trobat, van pertànyer al Barroc, encara que molt al final del mateix. En fem esment per un fet que en aquells moments havia promogut moltes opinions contradictòries, i aquests germans en són una mostra, ja que probablement i possiblement ells ho havien viscut. Són els dos que segueixen.

316) Joan Baptista BRUGUERA i MORERAS (s. XVIII). Compositor i Teòric. Es formà musicalment a Montserrat. Fou Mestre de Capella de Figueres. Com a Compositor es coneix d'ell un Cànon a tres veus, Beatus vir, que obtingué un premi important en el concurs Catch-Club de Londres de 1765. Però sobre tot és conegut per la següent obra que publicà a Barcelona el 1766: Carta apologética que en defensa del Labyrinto de labyrintos compuesto por un autor cuyo nombre saldrá presto al público, i que era una defensa prèvia del que anava escribint aleshores el seu germà.

317) Pere BRUGUERA i MORERAS (s. XVIII). Fou Arpista i Teòric. Germà de l'anterior. Havia exercit el seu càrrec a las Descalzas Reales de Madrid. De l'any 1777 és el seu Laberynto de Labyrintos en... que se demuestra la naturaleza de la verdadera música, obra a 7 voces por arpegio, y en su centro contiene un enredo enigmático para todo género de instrumentos, que anava contra l'obra d'Antoni SOLER i RAMOS (v. nº 107) 'Llave de la modulación' que havia escrit aquest l'any 1762, i que havia deixat un rastre polèmic durant molt de temps, com es pot comprovar. Després d'aquesta breu interrupció del Barroc, havent anat més enllà del temps d'aquest estil, però fruit i conseqüència del mateix, ara seguim en ple Barroc.

318) Miquel BRUNET (+ Girona, 1751). Només he pogut saber d'ell que havia estat organista de la Catedral de Girona. Encara que no es pot concretar res més, en el Llibre de Pagaments del Capítol d'aquella ciutat, amb data de 31 de maig de 1719, hi consta el seu nom com a membre d'aquella Capella musical amb la quantitat que rebia, com diu el document: per Terça = 10 Ll.

319) Buenaventura BRUSELAS (s. XVIII). Orguener. Fou germà llec franciscà. De la seva activitat professional només he trobat que havia construït un nou Orgue pel Convent de la Concepció de València, entre els anys 1732-1734.

320) Louis BUCQUET (París, finals s. XVII - Madrid, 19-I-1744). Oboista. Fou músic de les guàrdies reials de Felip V des de 1716, actuant també com a Oboè supernumerari a la Reial Cort espanyola de 1729 fins el 1732, passant ser-ne numerari des del 3 de setembre de 1732. No hi ha notícia d'obres seves.

321) Pierre BUCQUET (s. XVIII). Possiblement parent, o germà, de l'anterior. Encara que en francès publicà a Sevilla l'obra Pièces a deux flûtes traversières sans basse divisées en quatre suites. També es sap que era a Sevilla, amb motiu de la trobada andalusa de Felip V.

322) José de BUENDÍA (Buendía [Conca], 16-VIII-1675 - El Escorial, 2-XI-1746). Els seus noms reals eren: José Domínguez. De molt jove havia ingressat a la comunitat de El Escorial com a seglar, on ja era considerat com un molt bon executant de l'instrument. L'any 1696 va prendre l'hàbit de frare, professant el 10 de novembre de 1697, i prenent el nom amb que és conegut. Continuà amb la mateix tasca, a més d'aprendre a tocar les campanes. Com a Compositor es conserven d'ell dues obres: el Villancico al Santísimo: Avejuela que picas la flor, a 4 veus, i el de Nadal Pues contigo compiten, a 5 veus.

323) Benet BUSCARONS (Barcelona, II-1647 - 7-VII-1711). No s'ha precisat el dia de naixement, degut a que a la partida de Baptisme de la Parròquia dels Sts. Just i Pastor de Barcelona, del 12 de febrer, no hi figura la data de naixença. Fou nen de Cor de la Catedral de la mateix ciutat, i format musicalment per Marcià ALBAREDA (v. nº 215), mantenint-se com a Tiple fins el 1664. El 8 d'agost de 1666 rebé el nomenament de Mestre de Cant de la dita Parròquia, per aquests motius tal com diu l'Acta: los apareix persona de satisfacció no sols en la habilitat de cant pla, sinó també per la seua rectitud i la seua conducta exemplar. A finals de 1670 fou ordenat sacerdot. El 24 de gener de 1671 fou elegit Cabiscol, però el 27 de juliol de 1672 guanyà les oposicions per a Mestre de Capella de la Catedral metropolitana de Tarragona. Amb tot, el 6 d'octubre del mateix any aquest càrrec el començà a exercir Isidro ESCORIHUELA (v. nº 154b), havent retornat el nostre personatge al seu lloc d'on havia marxat. Per anar a fer oposicions a València, li concedeixen la deguda autorització el 26 d'abril de 1677, però al no haver-les guanyat retorna a Barcelona mantenint el mateix càrrec que abans tenia. La destitució del seu càrrec de Cabiscol, tal com consta a l'Acta de 4 de gener de 1678, és amb motiu d'alguns disgustos... ab lo Sr. Fores. Arreglades les coses no es sap com, de nou reb el nomenament de Cabiscol el 29 d'octubre de 1678, fins que el 14 de maig de l'any següent és elegit nou Mestre de Capella de la Parròquia del Pi de Barcelona, mantenint aquest càrrec fins a la seva mort. Es coneixen i es conserven d'ell tres obres: el Psalm Cum invocarem a 12 veus; el Responsori Qui Lazarum resuscitasti a 8 veus; i una Salve Regina també a 8 veus. A més de la seva tasca creativa li fou reconegut un excel.lent prestigi, per quin motiu formà part de diferents tribunals d'oposicions: a la Catedral de Barcelona, pel d'Organista (1679) i pel de Mestre de Capella (1682); i a Sta. Maria del Mar, pel de Mestre de Capella (1699). També havia estat objecte d'algunes sancions per haver actuat la seva Capella de Música al Convent de Sta. Caterina sense el corresponent permís, després de negar-se a actuar tal com li havia demanat el Mestre de Capella de la Catedral. El resultat fou la retenció de les quantitats que havia de guanyar, i de les que ja havia guanyat.

324) Francisco BUSTAMANTE (ss. XVII-XVIII). Per les dades obtingudes no es possible concretar ni l'any ni el lloc de naixement, ni tampoc la seva activitat concreta; el que sí és segur és que va començar la seva feina a finals del Renaixement. Sabem que fou Mestre de Capella i Organista. De molt jove ja fou Organista segon de la Catedral de Palència, tal com es dedueix de les recomanacions que li fan: tenga muy gran cuidado de estudiar y aprovecharse en tañer y tomar lecciones de Cebrián de Soto, organista desta santa iglesia; això passava el 28 de març de 1579. El 23 de novembre del mateix any, el Capítol li encarregà donar classes d'Orgue a un nen de Cor. El 2 de gener de 1582 s'acomiada de Palència per anar de Mestre de Capella a la Col.legiata de Villagarcía de Campos. L'any 1604 ja era Mestre de Capella de la Catedral de Còria, fent oposicions aquell mateix any per anar amb el mateix càrrec a la Catedral de Toledo, que no guanyà. L'any 1605 és quan fa oposicions per Mestre de Capella de Palència, no obtenint el càrrec, i des d'aleshores ja no hi ha més detalls concrets de la seva feina. Encara tenim dues possibilitats: a) que fos el mateix que era Cantor de la Capella del Duc d'Alba, i fou admès com a Soprano de la Capella Pontifícia el 20 d'abril de 1558; i b) que en el Catálogo de los españoles que asistieron finalment el Concilio [de Trento] bajo el Sumo Pontífice Pio IV (1562-1563) hi figura com a Cantor un Francisco Bustamante; els historiadors accepten que pugui ser ell, però no ho asseguren del tot.

Arribats aquí deixem-ho per un altre mes.

Joan ÚBEDA i COMAS.

 

CENTENARIS DEL MES DE MARÇ DE 2007

(Codis: * Naixement; + Defunció; Op (Opus) = Obra)

 

1.	1807, + Niel GOW, Inver, prop de Dunkeld, Violinista i Compositor. 1907, (Louis-Charles-Bonaventure-) Alfred BRUNEAU estrena a Odeon, la música d'escena "La Faute de l'abbé Mouret".
2.	1907, Emil ABRANYI estrena a Budapest, l'Òpera "Monna Vanna". 1907, Oscar STRAUSS estrena a Viena, l'Òpera "Somni de Vals".
3.	1807, * Henrik RUNG, Copenhaguen, Director d'Orquestra i Compositor.
4.	1907, * Joaquim SERRA i COROMINAS, Perelada, Compositor de Sardanes.
5.	1807, Ludwig van BEETHOVEN estrena a Viena, la "Simfonia nº 4 en Si bemoll Major", Op. 60. 1907, L'Òpera "Guillaume Tell" de Gioacchino ROSSINI és la primera obra de música emesa per ràdio des de Nova York.
6.	1907, Richard STRAUSS estrena a Berlín, dirigint ell, l'obra "Zwei Militärsche".
7.	1607, * Johann RIST, Ottensen, prop d'Hamburg, Poeta i Compositor. 1807, * Franz, Graf von POCCI, Munic, Musicògraf i Compositor. 1907, Joao Marcellino ARROYO estrena a Lisboa, l'Òpera "Amor da Perdiçâo". 1907, + Victor-Alphonse DUVERNOY, París, Pianista i Compositor.
8.	1907, Frank BRIDGE estrena a Londres, el Quartet de Corda "Three Idylly". 1907, * Klaus P(hilipp) WACHSMANN, Berlín, Etnomusicòleg.
9.	1907, * Henry Leland BERNABEI, Munic, Compositor.
10.	1907, * Robert DE ROSS, La Haia, Compositor.
11.	1607, + Giovanni Maria NANINO, Roma, Compositor i Professor. 1807, + Anton (Franz Josef) EBERL, Viena, Pianista i Compositor. 1907, * Tibor POLGAR, Budapest, Compositor, Director d'Orquestra, Pianista i Professor.
13.	1907, + Fritz SCHEEL, Filadèlfia, Director d'Orquestra i Violinista.
14.	1907, + Maurice GRAU, París, Empresari líric. 1907, Wladislaw ZELENSKI estrena a Lemberg, l'Òpera "Le Vieux Récit".
15.	1807, * Gaetano GASPARI, Bolonya, Histiògraf i Mestre de Capella. 1807, * Gottfried von PREYER, Hausbrunn, Organista i Compositor. 1907, El Baix Emil (Friedrich August) FISCHER en una festa que es fa en honor seu al Metropolitan Opera House de Nova York, canta el fragment del rol de "Hans Sachs" de l'escena primera de l'Acte III de "Els Mestres Cantors" de Richard Wagner, que era un dels seus grans rols. * Jimmy Mc PARTLAND, Chicago, Trompetista.
17.	1907, + Karl KNITTL, Praga, Director de Corals i Compositor. 1907, + Paolo SERRAO, Nàpols, Professor i Compositor.
18.	1907, Sigwart ASPESTREND estrena a Oslo, l'Òpera "Der Seemasbrant".
19.	1707, Attilio ARIOSTI estrena a Viena, l'Òpera "Marte placato". 1907, Xavier (Nebry Napoleón) LEROUX estrena a Monte-Carlo, la música d'escena de "Theodora". 1907, * Elizabeth MACONCHY, Broxbourne (Irlanda), Compositora. 1907 * Marc VAUBOURGOIN, Cauderan (F), Compositor.
20.	1907, * Ahti KARJALAINEN, Oulu (Finlàndia), Director d'Orquestra i Compositor.
22.	1907, Christian (August) SINDING estrena a Berlín, la "Simfonia nº 4".
23.	1907, * Gerhart MUENCH, Dresden, Pianista i Compositor.
26.	1907, * Leigh HARLINE, Salt Lake City, Compositor. 1907, * Louis SAGUER (noms reals: Wolfgang Simoni), Charlottenburg (D), Compositor.
28.	1907, * Pavel (Ivanovitx) BLARAMBERG, Niça, Compositor.
31.	1607, Bateig d'Andries RUCKERS el jove, Anvers, Constructor de pianos.

Joan ÚBEDA i COMAS

 

ELS NOSTRES CONCERTS

El 29 de gener aquesta Associació va retre un sentit homenatge en record d'un molt bon amic i col·laborador nostre, l'Antoni Pérez i Simó (amb motiu del segon aniversari de la seva mort) director que fou de l'Orfeó Gracienc al llarg de 50 anys, prenent el relleu del mestre Joan Balcells, i passant la batuta a l'actual director en Poire Vallvé, creant aleshores el Cor d'Antics Cantaires de l'Orfeó Gracienc; i foren ells els que ens ajudaren a recordar la seva personalitat musical oferint-nos un concert amb obres seves i poemes relacionats, tot això sota la direcció de l'Esther Palacios.
Va ser una vetllada plena de records i acompanyats per un públic fervent admirador de la seva obra.

El passat mes de febrer vam recuperar un concert ja clàssic de les nostres vetllades, l'eminent professor de guitarra Sergi Vicente, fidel a la seva cita anual amb nosaltres ens va portar la música del seu instrument per mitjà dels seus alumnes del Conservatori del Liceu, alguns d'ells ja vells coneguts nostres i als que podem seguir la seva evolució d'artistes.
En aquesta ocasió foren en Xosé Piñeiro, Toni Vallespir, César Morales, Ismael Alcalde, Sergi López, Jesús Olivares, Reinaldo Saldarriaga, Roger Martí, Ari Torres i Patricia García, els que oferiren la seva interessant actuació i que permet que la seva formació pedagògica es vegi reflectida amb l'altra formació la d'actuació davant un públic amatent que premia el seu treball formatiu.

El passat 19 de febrer vam tenir un magnífic concert a càrrec del baríton reconegut internacionalment en Lluís Sintes que acompanyat pel jove pianista italià Flavio Villani ens van oferir un recital de cançons catalanes d'excepció, s'inicià l'actuació amb tres delicioses cançons de la compositora mallorquina resident a Andorra Natàlia Solà i Salvà pertanyents al cicle "Interiors" al que va seguir la presentació a Catalunya del cicle "Cançons Catalanes" del compositor gracienc Joan Vilà i Miró que aquest autor va dedicar Lluís Sintes, un conjunt de 8 cançons escrites en diferents èpoques amb textos de Natàlia Casals, Joan Maragall i Ramon Sal d'un gran interès tant pels textos com per la música i amplien més el repertori liederiític català, un repertori en el que abunda la qualitat a nivell internacional i al que grans músics del nostre país han aportat el seu saber. Van cloure el programa tres cançons més d'en Joan Vilà.
L'actuació d'en Lluís Sintes va ser excel·lent, poderós de veu, ric en el matís, correcte de gest que acompanyava i enriquia la interpretació de les cançons, en fi una interpretació totalment d'acord amb les obres a interpretar.
L'acompanyament pianístic d'en Faviano Villani va mostrar, tot i la seva joventut, una maduresa interpretativa i un saber estar en el seu lloc en tot moment en aquesta difícil missió d'acompanyar un cantant tenint presencia però adquirint el protagonisme sols quant corresponia, el que ens diu que te un falaguer futur al seu davant.
El compositor Joan Vilà i Miró va tenir un gest que agraïm profundament, ens va obsequiar amb les partitures del seu cicle per incloure-les al nostre arxiu. Gràcies!!

Jordi Gargallo i Domínguez

 

ASSOCIACIÓ MUSICAL DE MESTRES DIRECTORS

AUDITORI CULLELL I FABRA

CANÇONS DE NATURA I DE MUNTANYA

LÍDIA VILASECA
Soprano

VIVIANA SALISI
Piano

CENT SANT PERE APÒSTOL

(Sant Pere més Alt, 25 Barcelona)

Dilluns 5 de març de 2007 a les vuit del vespre

ENTRADA LLIURE

 

A L'OMBRA DE …….. ALEXANDER SCRIABIN

Scriabin era un visionari. Nasqué el 6 de gener de 1872 en una família de l'aristocràcia de Moscou. El pare, Nicolau Alexandrovich, era un prestigiós advocat. La mare, Liubov Petrovna Schschetinina, una concertista de piano de reconegut talent, morí un any després del seu naixement. Per tant, ell fou criat per una àvia, el seu oncle i la seva tia.
Si bé va rebre les primeres nocions de piano de la seva tia, l'any 1882 començà a estudiar música amb el compositor Georgy Konyus.
Aquell any ingressà a l'Acadèmia Militar per ordre del seu pare i hi estigué fins el 1889, quan l'abandonà per poder-se dedicar completament a la música.
El 1886 va escriure l'Estudi en do sostingut menor op.2.
El curs1888-89, als17 anys, entrà a estudiar piano al Conservatori de Moscou amb Safonov, Taneyev i composició amb Arensky . Molt aviat es decantà per una estètica prooccidental, allunyant-se del model proposat pels nacionalistes del "grup dels cinc".
Una ferida a la mà el 1892 li desencadenà una depressió. Deixà el conservatori havent guanyat la segona medalla d'or d'aquella institució, igual que el seu company de curs, Rachmaninov que obtingué la primera.
L'any 1893, Jurgenson li publicà les primeres obres, entre elles les 10 Masurques op.3, reivindicant així les formes populars com a formes grans i li proporcionà una gira per diversos països del centre d'Europa i Itàlia.
Molt aviat va atraure l'atenció de l'editor M.P. Belayer que li patrocinà una gira de concerts l'any 1896, perquè interpretés les seves obres a Berlín, París i Brussel·les. La relació d'ambdós durà fins a la mort d'aquest el 1903 i li portà el control de tots els seus assumptes musicals.
L'agost de 1897 es casà amb la pianista Vera Ivanovna Isakovitch i anaren a viure a Odessa, on estrenà el Concert núm. 1 per a piano i orquestra.
Durant aquest període s'inspirà en la figura de Richard Wagner quant a la concepció de la música com a un tot, però ell anà més enllà i propugnà la fusió en ella de totes les arts. Tornà a Moscou el 1898 i començà a fer classes al Conservatori de Moscou després de la mort del professor Paul Schloezer.
El 1902 tingué quadrigèmins: Tres nenes, Rima, Elena i Maria i un nen, Lev. En aquesta època s'interessà per Nietzsche i Goethe.
Però el 1903 deixà el Conservatori i la família i marxà a primerament a Suïssa i després a Bèlgica amb Tatiana de Schloezler (1883-1922), neboda del seu antecessor a la càtedra de piano del Conservatori de Moscou. Tatiana era una dona espiritual amb qui compartien la mateixa passió per la filosofia idealista i el misticisme elaborat per la filòsofa Helène Petrovna Blavatsky. Freqüentaren els cercles teosòfics de diferents ciutats d'Europa. La teosofia era un moviment religiós-esotèric, fonamentalment sincretista, perquè tendia a fondre elements religiosos i filosòfics però sense un criteri gaire selectiu, en el qual dominaven els elements hindús inserits en una forma mental i social del segle XIX. Partia de que el coneixement de Déu i de les forces espirituals que són ocultes al món, és atès independentment de la revelació.
El 1906 neix Ariadna primera filla amb Tatiana. Escriu el Poema de l'èxtasi op.54. Arran d'unes trobades amb Rimsky-Korsakov el 1907, s'interessà per la sinestèsia entre la música i el color, tendència que sorgia a Europa de la mà d'ells dos mateixos, de Sibelius i d'altres. Treballà amb Alexander Mozer que li fabricà un orgue de colors per a les seves creacions. L'any 1908 inicià una gira per als Estats Units d'Amèrica, amb gran èxit, on estrenà el Poema de l'èxtasi. però la gira s'acabà per l'escàndol que provocà al públic de Nova York el seu afer amb Tatiana, la qual cosa suposà la cancel·lació del contracte i la deportació. Tingué el segon fill amb Tatiana, Julian.
El 1909 començà a col·laborar amb el director Serge Koussevitzky en una sèrie de concerts comuns de les seves obres.
Tornà a Rússia el 1910 i treballà en Prometheus: el Poema del foc per a cor i un teclat de llums, estrenat a Moscou el març de 1911, però sense les llums. Nou fou fins un mes després de la seva mort que es pogué representar la seva obra completa en el Carnegie Hall de Nova York.
El joc de llums consistia en un taulell com el d'un teclat de piano mut que produïa un arc elèctric que projectava llums de colors sobre una pantalla blanca.
Les llums s'associaven pels intervals del cercle de quintes a dotze longituds d'ona de l'espectre lumínic. Cada color anava associat a un sentiment que expressava un estat d'ànim segons els cànons clàssics de la pintura. Així doncs, cada nota quedava relacionada amb un color i un sentiment. Per exemple: DO - Vermell- Voluntat / SOL - Taronja - Joc creatiu / RE- Groc - Joia / LA - Verd - Problemes i caos, .... fins a tancar el cercle amb la nota FA- Granatós - Discerniment de la voluntat.
El color no venia definit simplement per la nota, sinó que depenia de la barreja dels diferents timbres dels instruments que tocaven aquell acord i la quantitat de notes iguals que integressin aquell acord, donant així matisos als colors.
El 1910 va néixer Marina, la seva última filla, mor el seu pare i el seu fill Lev. A partir d'aleshores, es dedicà exclusivament al piano. Augmentà el seu egocentrisme i misticisme i fins i tot considerà l'esclat de la primera guerra mundial, el 1914, com un pas cap a la regeneració còsmica.
Deixà enregistrades algunes de les seves sonates en rotllos per a pianola mecànica. La integral de les seves sonates fou enregistrada pel seu gendre Vladimir Sofronitky.
Arran d'una septicèmia originada, en un principi, per un abscés al llavi superior, tapat pel seu característic mostatxo, el van operar tres vegades però a causa de les complicacions, morí el 27 d'abril de 1915 als 43 anys.
Rachmaninov, un dels seus més profunds admiradors, canvià el programa dels seus concerts per poder interpretar les obres del seu antic company d'estudis amb el que féu una gira de concerts per Rússia. Els beneficis els donà integrament a Tatiana i els fills.
Deixà inacabada la seva darrera obra Final Mistery, un projecte molt ambiciós del qual només acabà la primera part - Acció preliminar -. L'obra fou acabada per Alexander Nemtin. Alguns contemporanis veieren en Scriabin un nou profeta que, segons el calendari julià, hauria nascut el dia de Nadal i hauria mort el dia de Pasqua i que deixava el seu llegat en l'última obra El misteri final.
L'obra d'Alexander Scriabin, encara avui dia, es discuteix i s'analitza en diferents societats de musicologia d'arreu del món, i ha suscitat l'estudi per part de diferents sociòlegs i psicòlegs sobre la influència que va suposar per a ell la figura de Tatiana Schloezer. El treball de Scriabin ha influenciat músics com Schönberg, pintors com Kandinsky i altres metges, psicòlegs i filòsofs de finals del S. XIX i començament del S. XX. El seu veritable deixeble, però, ha estat Oliver Messien.
La idea precursora de forma, llum i color apuntada per Scriabin a començament del segle XX, és retrobada als anys 60-70 per la música pop que torna a buscar el concepte de sinestèsia entre elles. L'estètica dels darrers concerts d'Alexander Scriabin es recollida anys més tard pel Jean-Michael Jarre, compositor de bandes sonores de diferents pel·lícules, i pel "Grup U2". No sabem què hauria fet amb els medis tecnològics actuals.

Xavier Vilajosana

 

ASSOCIACIÓ MUSICAL DE MESTRES DIRECTORS

DE J. S. BACH A BÉLA BARTÓK

ALUMNES DE L'ESCOLA JUAN PEDRO CARRERO
dels professors

CÈSAR JULIÀ

I

JORDI FARRÉS

CENTRE SANT PERE APÒSTOL

Sant Pere més Alt, 25 Barcelona

Dilluns 19 de març de 2007 a les vuit del vespre

ENTRADA LLIURE

 

RECORDANT EL GRAN PIANISTA ALEXANDRE VILALTA

En encetar aquest any 2007 que ens augura tants concerts, recitals i enregistraments de música internacional, bo és recordar, també, els nostres artistes traspassats que han anat pel món i han deixat constància del seu art i encara que fos des de la llunyania, no van deixar mai de banda l'origen de la seva catalanitat, com és el cas del gran pianista de casa nostra Alexandre Vilalta, que va morir l'any 1984, ara fa 23 anys, lluny de Catalunya, però que sempre la va portar dins del cor.
Si detallem una mica la seva biografia històrica direm que Alexandre Vilalta va néixer a Barcelona l'any 1904, ara fa 103 anys i que el seu pare, Emili Vilalta, barceloní de soca-rel, fou també un destacat pianista, deixeble d'Isaac Albéniz.
Amb aquests antecedents, no cal dir que les primeres lliçons de solfa i pianístiques de l'infant Alexandre, foren les dl seu pare quan sols tenia quatre anys d'edat, les quals lliçons li foren tan profitoses que als 6 anys, ben alliçonat pel seu progenitor, va donar el seu primer concert privat a casa del gran dibuixant, poeta i músic, Apel·les Mestres.
Recordo la casa d'Apel·les Mestres, un xalet del Passatge Permanyer on a més de ser dibuixant, poeta i músic com hem dit, també cultivava les més esplendoroses hortènsies de la ciutat, que eren l'admiració i l'enveja dels seus conveïns, fins a la seva mort ocorreguda aquell fatídic dia del 19 de juliol de 1936.
En aquella memorable ocasió del concert del joveníssim Alexandre Vilalta, Apel·les Mestres havia reunit a la seva llar, les més destacades personalitats artístiques d'aquella època entre els quals s'hi comptava el gran pianista i pedagog C. G. Vidiella, el qual impressionat per l'actuació d'aquell nen prodigi (no arribava als pedals del piano) el prengué com a deixeble sota la seva responsabilitat, sense cap afany de lucre.
Al costat del mestre Vidiella, el jove Alexandre fou un deixeble aprofitat, però aquesta sort va durar poc temps perquè el pianista Vidiella morí el 1915, als 59 anys, malgrat ésser considerat com un home de molta resistència, atès que en un concert fou capaç d'interpretar al piano les 15 rapsòdies de Liszt.
Alexandre Vidiella va fer la seva presentació pública a l'edat d'11 anys a la Sala Mozart de Barcelona (avui desapareguda) amb un programa molt extens, en el qual hi figuraven obres de difícil interpretació. Tota la crítica de la premsa musical -més de 15 publicacions- van elogiar amb entusiasme la labor d'aquell nen prodigi. El seu esperit de superació però, el feu matricular-se a l'Escola Municipal de Barcelona, per tal de tenir un títol oficial,. Va tenir la sort d'estudiar amb un eminent professor, el mestre Carles Pellicer amb el qual acabà la carrera als 14 anys amb les màximes qualificacions.
L'Alexandre Vilalta, però, no en tenia prou i estudià a la famosa Acadèmia que dirigia el prestigiós pedagog Franck Marshall, de la qual Acadèmia esdevingué el més brillant i estimat deixeble convertit en un virtuós pianista. Així, als 20 anys va ser contractat per acompanyar el famós violinista Joan Manén en una gira de 60 concerts per tot Espanya.
Fonamentada la seva fama com a virtuós pianista va col·laborar en grans concerts simfònics sota la direcció d'Igor Stravinsky, Pau Casals, Lamote de Grignon. I acompanyà artistes de renom universal com Fritz Kreisler, Maurici Merechal, Pierre Fournier, entre altres.
En aquest punt dolç de la seva carrera internacional va tenir lloc l'inici de la guerra civil a casa nostra l'any 1936. Tota la seva programació es capgirà i va haver de renunciar a grans projectes i el Govern de la Generalitat de Catalunya va creure oportú designar-lo com a representant de la cultura catalana en una sèrie de concerts a França, un dels quals es celebrà durant l'Exposició Internacional de París l'any 1937 en motiu de l'exhibició del Guernica de Pau Picasso.
L'any 1938 acompanyà la cantant catalana Conxita Badia en una gira de concerts al Brasil i l'Argentina i va seguir la seva carrera de pianista com a solista a l'Uruguai, Xile, Perú, Panamà, Veneçuela i Mèxic.
Acabada la guerra civil amb el triomf dels nacionalistes espanyols el 1939, en Vilalta no tornà, se sentia exiliat. Marxà als Estats Units d'Amèrica i debutà al Town Hall de Nova York i al famós Carnegi Hall, on va ser elogiat com el millor pianista de la temporada. I va romandre durant més de sis anys als Estats Units actuant en les sales de l'empresari Samuel Hurok.
Novament a Mèxic l'any 1947, Vilalta celebrà 36 concerts a la Televisió XEW de la capital amb l'orquestra simfònica, sota la batuta de Raul Lavista.
Després d'una breu tornada als Estats Units, féu una gira per l'Amèrica del Sud, especialment Veneçuela i Mèxic i l'any 1953, atret per les proposicions que se li oferien, en comptes de tornar a Europa s'instal·là definitivament a Torreon Coah, de Mèxic, on amb la creació del "Patronato Legunero Pro Arte y Cultura A.C." culminaren les seves activitats artístiques i d promoció de concerts internacionals, la qual labor situà la ciutat de Torreón Coah a l'alçada de les ciutats més importants i famoses d'Amèrica i d'Europa, donada la veritable importància dels concerts que organitzava.
Per tota l'obra realitzada a Torreón Coah i en públic reconeixement pel gran impuls donat a la cultura en les seves més altes manifestacions durant més de 30 anys, el President Municipal Braulio M. Fernández Aguirre li va fer entrega de la PRESEA CAPULLO, la més alta distinció nacional del país.
Malauradament la mort sorprengué l'Alexandre Vilalta, el dia 24 de maig de 1984, als seus brillants 80 anys, quan contractat per una cadena de Televisió mexicana, es disposava a executar tota una sèrie de concerts.
Amb grans honors rebé el darrer adéu del Municipi de Torrejón, dels seus dirigents i de tots els conciutadans i fou enterrat al "Panteón Jardines del Carmen".
Si repassem la premsa internacional d'aquells moment comprovarem el dol que va significar la pèrdua d'una personalitat, tan destacada musicalment i personalment com fou l'Alexandre Vilalta. Tot són elogis.
Catalunya que tants fruits artístics i musicals ha donat i dóna al món, pot ben enorgullir-se d'haver donat vida a un pianista de la categoria d'Alexandre Vilalta. Hem de sentir-nos joiosos!.

Lluís Gassó i Carbonell

 

HEM REBUT ......

WAGNERIANA núm. 25 (novembre 2006) .- Aquesta publicació amiga ens ofereix en aquest número un recull d'interessants treballs, aquí en teniu un tast. "L'Associació Wagneriana i la Revista Joventut. En el centenari del tancament de la REVISTA JOVENTUT, (1900 - 1906)", signat per Eva Muns. "Memòries de Birgit Nilsson. BIRGIT NILSSON i BAYREUTH" (Tercera part), traduït de l'alemany per Rosa M. Safont, versió catalana de M. Antònia Zamora. "A propòsit del 250 aniversari del naixement de W.A. Mozart", enviat des de Nova York per Germán A. Bravo-Casas. "Personatges secundaris en l'obra de Richard Wagner: GRANE, el cavall de LA WALQUÍRIA", signat per Einhard Weber i traduït al català per Rosa Maria Safont. En l'apartat "Col·laboracions" trobem "Records d'un figurant al Liceu", d'Albert Valero i Tamayo. També hi trobem un full poètic "Inscripció", d'en Gabriel Alomar. Hi finalitza amb "Agustí Esclasans i Folch: Referències Wagnerianes d'una vida".

EUFONÍA, 234 .- El títol d'aquest exemplar de l'Editorial Graó es prou suggerent "¿Se nace musical? Cómo promover las aptitudes musicales de los niños" de Johannella Tafuri, amb una presentació de Graham Welch i la adaptació de les cançons a càrrec de Maravillas Díaz. Veieu l'anunciat dels diferents capítols dividits en dues parts: Primera part: "El desarrollo musical", Estudios sobre el desarrollo musical de 0 a 3 años"; "El proyecto inCnto: una investigación longitudinal"; "Los resultados de la investigación"; "La voz de los padres"; Segona part: "De la investigación a la didáctica"; "Favorecer el desarrollo musical"; "Propuestas educativas"; "Conclusión". Aquesta edició ve acompanyada amb un Cd demostratiu.

L'INSTRUMENT (Butlletí de la Unió de Músics de Catalunya, núm. 11, Tardor'06) .- En l'editorial ens parlen de El "Modelo Catalán", segueix amb el monogràfic "Ballem en català 2 2006"; Judith Sunyer entrevista Ricardo Vernazza, Director de Relacions Laborals de la Sociedad Argentina de Músicos, SAdeM"; també ens aportes reportatges sobre "16è Festival l'Hora del Jazz, Memorial Tete Montoliu"; "5è Cicle Anna Ricci, de nosaltres a vosaltres, homenatge a Gongal Comellas"; "7è Festival Chartreuse"; i un recull de noticies relacionades amb aquest grup.

BUTLLETÍ DEL CCM, núm. 30 (octubre 2006) .- En aquesta ocasió s'inicia amb un interessant treball sobre els "Mètodes d'ensenyament musical", passant per Dalcroze, Joan Llongueres, Willens, Orff, Martenot, Ireneu Segarra i Suzuki. Seguix presentant l'Ens de Comunicació Associativa, el Plà Estratègic de Cultura 2006, i La Nova Llei de la Propietat intel·lectual. En Joan Fradera ens parla del 25è aniversari del Conservatori de Badalona. Aquesta edició es complerta amb comentaris i noticies sobre l'Homenatge a Joaquim Homs i Oriol Martorell; el V Cicle Anna Ricci; el Certàmen Internacional de Guitarra; el Cicle Joves & Clàssica; la Primera guia del jazz dels PaÏsos Catalans; les Orquestrades 2006; els Premis Nacionals de Cultura 2006; i Orfeó Català: Premi Nacional de la Música.