EDITORIAL
Finalitza un altre any, s'acosta Nadal, dades de bons propòsits,
que no haurien de ser símbol d'aquestes festes i si de tot l'any, tant pel
que fa a la música com per totes les nostres relacions personals.
Nosaltres estem contents perquè hem acomplert la majoria dels objectius fixats,
però ens segueix mancant un de molt important, aconseguir més socis, ens són
imprescindibles pel manteniment de la nostra associació, les despeses augmenten
cada any, i amb elles les dificultats de pervivència.
Al llarg del 2006 haurem ofert 14 concerts i una conferència, entre ells un
homenatge, assessorament a aquells que ens al han demanat, el nostre arxiu
ha ofert material a diversos intèrprets, documentalistes i musicòlegs, a més
del manteniment de la nostra web, sortosament cada cop més visitada.
El nostre desig es continuar amb aquesta tasca i esperem que tots ens ajudareu
a mantenir-la. Des d'aquestes pàgines us desitgem unes BONES FESTES!!
LA MÚSICA: UNA APROXIMACIÓ A LA SEVA EVOLUCIÓ. (11è any)
EL BARROC (78)
EL BARROC MUSICAL ESPANYOL (38)
Com podeu comprovar, la llista va seguint.
301) Mateu BOSCH. (?, 1709 - 4-V-1751). Va ser el primer d'una família
d'Orgueners. Construí l'orgue de St. Pere de Sencelles (1746), i també
els Orgues del convent de St. Geroni i del convent de Sta. Magdalena
de la ciutat de Mallorca.
302) Joan BOSCH VERDALET. (+ Girona, 1739). Era Organista, i
membre de la família dels Verdalet que des de finals del segle XVII
eren Organistes de la Catedral de Girona. Succeí a Joan VERDALET
fill (v. nº 55) entre els anys 1712-1714, desapareix de Girona aquest
darrer any, ignorant-se el lloc on havia anat segons un document del Capítol
d'aquella Catedral. Tot i la manca de dades més precises i detallades s'esmenta
la seva mort a l'any 1739.
303) Andrés BOTELLO. (s. XVII). Fou Mestre de Capella de l'església
del Salvador de Sevilla entre els anys 1651-1652, quan substituí a
Gines Martines de Galves. Segueix, sense data, una obra seva
que hi ha a l'Arxiu de la Catedral de Santafé de Bogotà, Tiradores,
tirad al blanco, tirad que dóna lloc a suposar que la seva
activitat musical s'havia desenvolupat a aquell país americà.
304) Mª Bàrbara de BRAGANZA (Lisboa, 4-XII-1711 - Madrid,
27-VIII-1758). No és massa freqüent, i menys en aquells segles, haver de parlar
d'una dona Compositora. Sense poder dir amb tota contundència que de veritat
ho era, tampoc podem ometre les referències que parlen de la seva afecció
a la música d'una manera molt clara, i fins es parla d'una obra que composà.
de la seva biografia hem de dir que fou reina d'Espanya, casada amb
el rei Ferran VI. Era neta i besnéta de Compositors alemanys. El P.
Martini havia dedicat a ella el primer volum de la seva Storia della
musica (1757). A Lisboa havia tingut de professor a Domenico
Scarlatti, i continuà així quan es traslladà a Espanya, estant
Scarlatti al seu servei fins que ell morí. Aquest havia dit a assegurat
que la seva deixebla tenia 'qualitats de mestre de cant, en la música i
en la composició'. També fou molt afeccionada a la música teatral i operística.
Protegí amb tota cura al castrat Farinelli, qui organitzava festes
al Coliseo del Buen Retiro i a los Reales Sitios, amb cantants
que feia venir d'Itàlia. A la Institución armònica de
A. V. Roel del Río, de 1748, es diu que Mª Bàrbara havia composat
una Salve, que fou interpretada 'por el lleno de instrumentos
y voces de las reales capillas de Lisboa y Madrid'. Quan morí deixà
a Farinelli tota la seva música i tres instruments de tecla.
305) Josep BRAU (s. XVII). Tal com es troba a la primera plana del
Motet d'aquest Compositor, O Domine Jesu Christe, a vuit veus,
havia estat Mestre de capella de Puigcerdà on el composà, i que ara
es troba a la Biblioteca de Catalunya. També es diu que a l'entorn
de 1660 era Organista de la Catedral de la Seu d'Urgell.
306) Juan BRESOS (+ Madrid, a finals de novembre de 1609). Era
membre d'una família d'Orgueners, exercint aquest càrrec a la Capella reial
de Madrid (1606) i de la Catedral de Plasència (1602-1605). Construí
els Orgues de Valdemoro (1595), de l'hospital de la Caridad
i de l'església de Ntra. Sra. de Illescas (1608). Acabà l'Orgue d'Oriola
(1590) que havia començat el seu germà Gaspar, i havia mort el 1588.
Reformà i amplià l'Orgue del Cor de la Catedral de Toledo, i de l'església
de St. Just de Madrid.
Continuarem amb més Orgueners.
Joan ÚBEDA i COMAS
PARTICULARITATS de la MÚSICA de WOLFGANG AMADEUS MOZART
Les SIMFONIES (8)
42) Simfonia en Sol Major [32] (K 318). S'ha donat també
a aquesta Simfonia el nom d' "Obertura", per que tradicionalment es
fa servir com a inici del Singspiel "Zaide", que MOZART
deixà inacabat. S'ha dit també que, per la seva estructura és una Simfonia
teatral, i que l'Andante simbolitza l'idil·li amorós de l'obra. Fou escrita
a Salzburg, i té la data del 26 de juny de 1779. És amb tres Moviments
sense Minuet: Allegro spirituoso - Andante - Tempo primo, o sigui repetició
del primer Moviment. L'Orquestra té Corda, Flautes, Oboès, Fagots, 4 Trompes,
Trompetes i Percussió. Té un començament enèrgic i solemne, amb "crescendos"
molt efectius, i una sonoritat molt clara gràcies als instruments de Vent.
43) Simfonia en Si bemoll Major [33] (K 319). Feta a Salzburg,
i acabada el 9 de juliol de 1779. L'Orquestra té Corda, 2 Oboès, 2 Fagots
i 2 Trompes. Inicialment tenia tres Moviments: Allegro assai - Andante moderato
en Mi bemoll Major - Finale (Allegro assai). El Minuet, molt breu en forma
de Trio, MOZART li afegí amb motiu d'una audició de la mateixa a Viena
l'any 1783. En el primer Moviment hi ha, com a la "Simfonia en Mi bemoll
Major" (K 16), a la "Missa en Fa Major" (K 192),
i també serà a la "Simfonia en Do Major" (K 551), la que s'ha
anomenat la seva gran idea, i també "demoníaca", la successió Mi bemoll -
Fa - La bemoll - Sol. En el seu conjunt és una obra d'una gran desenvolupament
i, a la vegada profunditat, tot i el caràcter camerístic de la instrumentació.
44) Simfonia en Do Major [34] (K 338). Aquesta és l'última Simfonia
que composà a Salzburg, i l'acabà el 29 d'agost de 1780. En ella MOZART
torna a l'estil grandiloqüent de la Simfonia "París" (ara K 300a),
amb abundants cromatismes i modulacions. L'Orquestra és amb Corda, 2 Oboès,
2 Fagots, 2 Trompes, 2 Trompetes i Percussió. Originàriament era amb quatre
Moviments, però del Minuet només en féu un esborrany, quedant per tant en
tres Moviments: Allegro vivace - Andante molto en Fa Major - Finale: Allegro
vivace. El Minuet amb Trio que té actualment (ara K 383f,
abans K 409), el composà amb motiu d'una interpretació de la Simfonia
a Viena, encara que de vegades no s'hi ha inclòs. Per aquest Minuet
hi posà Flautes, que no hi són en cap altre Moviment. Els crítics han vist
aquesta peça molt propera a l'Òpera "Idomeneo, re di Creta"
(K 366), que estrenaria al cap de poc.
45) Simfonia en Re Major [35] (K 385), coneguda també com "Simfonia
Haffner". Fou escrita a Viena, entre juliol i agost de 1782. L'Orquestra
té Corda, 2 Flautes, 2 Oboès, 2 Trompes, 2 Clarinets, 2 Trompetes i Percussió,
i és amb quatre Moviments: Allegro con spirito - Andante en Sol Major - Minuet
i Trio en La Major - Finale presto. El motiu d'haver-la escrit fou una celebració
a casa del batlle salzburguès Sigmund Haffner. A la filla d'aquest,
Elizabeth, MOZART l'havia obsequiat sis anys abans, amb la coneguda
"Serenata Haffner" (K 250), amb ocasió de les seves noces. Tal
com fan notar els crítics, aquesta Simfonia, donada la proximitat a l'Òpera
"El rapte en el serrall" (K384), que havia estrenat al Burgtheater
de Viena el 16 de juliol, està impregnada de l'esperit d'aquesta Òpera.
Una mostra d'això és el tema final de la Simfonia , on hi trobem, de manera
simfònica, l'Ària d'Osmin del Quadre I del tercer Acte de l'Òpera:
"Ah triomfaré sobre vosaltres". Al cap d'un any, féu alguns
retocs a la Simfonia afegint-hi Clarinets als Moviments extrems, i suprimint-hi
una marxa i un segon Minuet. D'aquesta faisó, més segons el gust vienès, la
presentà a aquella ciutat, en un Concert, el 23 de març de 1783.
46) Simfonia en Do Major [26] (K 425), amb el sobrenom de "Simfonia Linz",
pel lloc on l'havia escrit. Les circumstàncies en que la va escriure són aquestes.
Tornava de Salzburg, on MOZART havia anat amb la seva esposa Constanza, fent
parada a Linz el 30 d'octubre, on foren acollits per un seu antic mecenes,
el Comte Johann Joseph Anton Thun, i volent agrair-li les atencions rebudes
, Wolfgang va acceptar prendre part en un Concert. Val la pena copiar un fragment
de la carta que escriví al seu pare: "El dimarts 4 de novembre faré un Concert
en el Teatre, i com que he dut cap simfonia, n'estic escrivint una a gran
velocitat, puix l'he de tenir acabada per aquest dia". En resum, vist això
vol dir que la va fer entre el 30 d'octubre i el 3 de novembre de 1783. És
la primera vegada que comença una Simfonia amb un Adagio seguit d'un Allegro
spirituoso com a primer Moviment. Després hi ha un Poco Adagio en Fa Major,
seguint un Minuet amb Trio i acabant amb un Finale presto. L'Orquestra és
amb Corda, 2 Oboès, 2 Fagots, 2 Trompes, 2 Trompetes i Percussió. L'opinió
dels crítics és unànime, al remarcar una possible inspiració en obres de Haydn.
47) Introducció per una Simfonia de Michael Haydn [37] (ara K 425a, abans
K 444). Fou escrita a Linz, en el viatge de retorn a Viena,
venint de Salzburg, en el mes de novembre de 1783. La tonalitat és
en Sol Major, i l'Orquestra amb Corda, 2 Oboès i 2 Trompes. A Salzburg
s'havia trobat amb Haydn, qui passava moments difícils degut a una
enfermetat que tenia. Amb ganes d'ajudar-lo composà aquest Adagio maestoso,
i així completà una Simfonia en Sol Major de l'amic. Haydn, en senyal
d'agraïment, li havia regalat aquesta obra. Per tot plegat, durant molt de
temps, s'ha vingut atribuint a MOZART tota la Simfonia. Possiblement
era per a celebrar alguna festa que havia preparat el mecenes Comte Thun.
48) Simfonia en Re Major "Praga" [38] (K 504). Fou acabada a
Viena, el 6 de desembre de 1786. No té Minuet, i l'Orquestra és amb
Corda, 2 Flautes, 2 Oboès, 2 Fagots, 2 Trompes, 2 Trompetes i Percussió. El
nom afegit que té no és tan sols per que l'estrenà a Praga, si no que
tots els indicis fan pensar que l'havia escrit pensant en aquella ciutat.
Hi ha dades fou significatives: el dia 11 de gener arriba a Praga ell
amb Costanza, i uns amics: un Violinista i un Clarinetista, on el dia
17 s'havia de representar la seva Òpera "Les Noces de Figaro",
quan feia vuit mesos que ja s'havia estrenat a Viena. En aquells moments
MOZART passava per una crisi interna que li amargava la vida. Per agrair
l'atenció que li demostraven s'entén que composes aquesta nova Simfonia, que
va ser estrenada al Teatre de Praga el 19 de gener. Els comentaris
parlen ben clarament de l'èxit obtingut, amb un teatre totalment ple, i que
fou aplaudida de forma extraordinària. Un comentarista anònim diu. "Al
final del Concert MOZART es posà al Piano, i durant més de mitja hora
va estar improvisant. L'acte acabà amb un huracà d'aplaudiments". Els
crítics han trobat en aquesta Simfonia de tres Moviments, tres aproximacions
a dues Òperes d'ell: El primer Moviment, Adagio-Allegro spirituoso, té dues
parts: l'Adagio més aviat trist, anuncia la futura Òpera "Don Joan"
que estrenarà a Praga l'octubre següent, i l'Allegro spirituoso contraposat
al primer, amb un tasca contrapuntística exhuberant, està emparentat amb l'Obertura
de "La Flauta màgica". L'Andante en Sol Major, segon Moviment,
molt senzill, també recorda una Ària de "Don Joan", i el Finale:
Presto, tercer Moviment, és independent amb un tema de quatre notes. Segueixen
les tres darreres Simfonies de MOZART, la 39, la 40 i la 41, segons la primitiva
numeració. Faig aquesta introducció pel que tenen de comú, a desgrat de les
grans diferències que hi ha entre elles. Amb referència als Instruments de
Vent, a la 39 no hi ha Oboès i si hi ha Clarinets; la 41 no té Clarinets i
si té Oboès; i a la 40, inicialment sense Clarinets, si bé hi foren afegits
més tard, i tampoc té Trompetes ni Percussió, i les dues Trompes que hi ha
són tractades per separat. Una de les altres particularitats és que foren
escrites entre el 26 de juny i el 10 d'agost de 1788, o sigui en un mes i
mig, i totes tres tenen quatre Moviments. Els noms afegits de la 39 i de la
41 foren posats posteriorment pels editors. Els historiadors fan notar les
dificultats econòmiques per les que passava MOZART en aquell moment,
havent de demanar repetides vegades ajuda econòmica al seu amic i confrare
maçó Michael Puchberg, a través de gran quantitat de cartes que li
escrivia, i ell guardava acuradament. També aquesta mala situació dinerària,
diuen els crítics, podria haver influït a que MOZART ingressés a la
Maçoneria, per a veure si hi trobava la solució. Un detall que aclareix
aquesta filiació maçònica és l'ús dels Clarinets, que eren els instruments
preferits per aquesta confraria.
49) Simfonia en Mi bemoll Major, "Cant del cigne" [39] (K 543). La
composà a Viena, i l'Orquestra és amb Corda, 1 Flauta, 2 Clarinets,
2 Fagots, 2 Trompes, 2 Trompetes i Percussió. L'acabà el 26 de juny de 1788.
Té quatre Moviments: 1) Adagio-Allegro; 2) Andante con moto en La bemoll Major;
3) Minuet i Trio: Allegretto; i 4) Finale: Allegro. Es diu que l'esquema d'aquesta
Simfonia és un calc de la "Simfonia nº 84" de Franz Joseph
Haydn. Els crítics han afirmat que el primer Moviment és un pas de la
fosca (Adagio) a la llum (Allegro); els segon Moviment, Andante, en to de
La bemoll Major, és molt líric però amb ombres; el tercer és enèrgic i vigorós;
i el quart té un tema molt pròxim a Haydn. Aquesta Simfonia ha rebut
altres qualificacions de part dels comentaristes, ultra la que hi ha al començar:
"vienesa", "romàntica", "heroica" i "maçònica".
50) Simfonia en Sol menor [40] (K 550). És la segona de les tres que
he esmentat abans. Fou acabada a Viena el 25 de juliol de 1788. Té
quatre Moviments: 1) Molto Allegro, en forma de Sonata, amb una melodia "cantabile";
2) Andante en Mi bemoll Major, d'estil barroc, en forma de Siciliana; 3) Minuet:
Allegretto, molt seriós, amb un Trio en Sol Major; i 4) Allegro assai, amb
un final ple de contrastos i modulacions. L'Orquestra té Corda, 1 Flauta,
2 Oboès, 2 Fagots, 2 Trompes i 2 Clarinets afegits posteriorment, de cara
a una possible audició a l'any 1791. Un crític, A. Greither, diu que
"aquesta Simfonia és un presagi de la mort, expressat de manera commovedora
però no sentimental, acceptant resignadament el destí que li ha estat confiat".
Amb referència a l'ús dels Clarinets, encara s'ha tocat moltes vegades aquesta
Simfonia en la forma original, o sigui sense aquests instruments. En els darrers
temps ha estat una de les Simfonies més populars de MOZART.
51) Simfonia en Do Major, "Júpiter" [41] (K 551). És l'última de totes
les Simfonies que composà el geni de MOZART. Fou acabada a Viena
el 10 d'agost de 1788. L'Orquestra, a més de Corda, té 1 Flauta, 2 Oboès,
2 Fagots, 2 Trompes, 2 Trompetes i Percussió, amb quatre Moviments: Allegro
vivace, amb el tercer tema tret de l'Ària de Concert "Un bacio di mano"
(K 541); Andante cantabile "con sordini" en Fa major, amb un caràcter
més aviat trist, acabant amb un esplèndid contrapunt; Minuet i Trio: Allegretto,
també contrapuntístic; i el darrer Molto Allegro, amb el "demoníac" tema de
les quatre notes Mi bemoll-Fa-La bemoll-Sol. Els crítics no han dubtat gens
en dir que aquesta Simfonia és l'autèntic cimal de la Simfonia clàssica, anterior
a Beethoven. Paumgartner opina el següent: "La Simfonia
en Do Major és un cant triomfal, esplèndid i conscient de la seva pròpia
força, que s'aixeca per sobre dels mals terrenals amb un suprem raig de llum".
Això és el que he pogut trobar sobre la música simfònica mozartiana. Emperò,
encara hi ha altres obres complementàries per a Orquestra, que MOZART
havia pensat convertir-les en Simfonies, que, malgrat tot, han quedat amb
el nom de "Final de Simfonia". Són aquests casos: 1) ara
K 111a, abans K 120, amb el títol de "Final per una Simfonia",
que havia de formar part de l'Obertura de l'Òpera "Ascanio in Alba"
(K 111); 2) l'obra que té ara K 213c, i abans K 102, amb el
nom de "Final de Simfonia"; 3) un altre "Final de Simfonia",
ara K 207a, abans K 121, que havia de pertànyer a l'Obertura de l'Òpera
"La finta giardiniera" (K 196); i 4) una "Marxa"
que volia incloure a l'Obertura de l'Òpera "Il re pastore" (K 208).
Segur que es podrien dir moltes més coses, però no ha estat possible ultrapassar
aquesta barrera. Que sigui, almenys, una manera de recordar aquest geni de
la música, amb motiu del dos-cents cinquantè aniversari del seu naixement,
el dia vint-i-set de gener de mil set-cents cinquanta sis.
Joan ÚBEDA i COMAS.
CENTENARIS del mes de DESEMBRE 2006
(* = Naixement; + = Defunció; Op. = Obra)
|
1.
|
1906, * Jean CARTAN, Nancy, Compositor. 1906, Franz LEHAR estrena a Viena, l'Opereta "Peter und Paul reisen im Schlaraffenland". 1906, Emilio PIZZI estrena a Colònia, l'Òpera "La Rosalba" en alemany. 1906, El Baríton Riccardo STRACCIARI debuta al Metropilitan Opera House de Nova York. |
|
2.
|
1706, + Johann Georg AHLE, Mülhausen, Organista i Compositor. |
|
3.
|
1906, Hugo ALFVEN estrena a Göteborg,
la "Simfonia nº 3". 1906, Karl HOSCHNA (cognom real: Hoschner) estrena a Filadèlfia, l'Opereta "The Girl from Boadway". |
|
4.
|
1806, * Johann Friedrich Franz BURGMÜLLER,
Ratisbona, Compositor. 1806, Adalbert (Mathias) GYROWET (noms reals: Vojtech Matyas Jirovec) estrena a l'Òpera de Viena, l'Òpera "Agnes Sorel". |
|
5.
|
1906, La Soprano Lina (Natalina) CAVALIERI debuta al Metropolitan Opera House de Nova York, fent el rol de "Fedora" a l'Òpera homònima d'Umberto Giordano. |
|
6.
|
1806, * Gilbert (-Louis) DUPREZ, París, Tenor, Cantant d'Òpera i Compositor. |
|
7.
|
1906, El Tenor Charles DELMORES debuta al Manhattan
Opera House de Nova York, fent el rol de "Faust"
a l'Òpera homònima de Charles Gaunod. 1906, * Elisabeth HÖNGEN, Gevelsberg, Mezzosoprano, Cantant d'Òpera. 1906, El Violinista Francis MACMILLEN debuta a Amèrica, amb l'Orquestra Simfònica de Nova York. |
|
8.
|
1906, Max von SCHILLINGS estrena a Dresden, l'Òpera "Moloch". |
|
9.
|
1906, * Marc BERTHOMIEU, Marsella, Compositor
i Poeta. 1906, * Freddy MARTIN, Cleveland, Director d'Orquestra. |
|
11.
|
1906, Hans Erich PFITZNER estrena a Munic, l'Òperra "Das Christ-Elflein". |
|
12.
|
1906, * (Heinrich) Ludwig SUTHAUS, Colònia, Tenor, Cantant d'Òpera. |
|
13.
|
1906, * Ingemar (Kristian) LILJEFORS,
Götoborg, Pianista i Compositor. 1906, * Hans MOLDENHAUER, Mayence, Musicòleg. |
|
14.
|
1906, * Helmunt BORNEFELD, Stuttgart-Unterturkheim,
Organista i Compositor. 1906, * Alexandre TSFASMAN, Alexandrovosk (Ucraïna), Director de Jazz. |
|
17.
|
1906, * Fernando LOPEZ-GRAÇA, Tomar (Portugal), Pianista i Compositor. |
|
18.
|
1806, Nicolas (-Marie) DALAYRAC estrena a l'Òpera-Còmica de París, l'Òpera "Koulouf". |
|
20.
|
1906, * Marion TALLEY, Nevada (Missouri), Soprano, Cantant d'Òpera. |
|
21.
|
1906, La Soprano Celestina BONINSEGNA debuta al Metropolitan
Opera House de Nova York, fent el rol d'"Aïda"
a l'Òpera homònima de Giuseppe Verdi. 1906, * Adalbert von GOLDSCHMIDT, Hacking, prop de Viena, Compositor. |
|
22.
|
1906, Alexandre (Konstantinovitx) GLAZUNOV estrena a St. Petersburg, la "Simfonia nº 8 en Mi bemoll Major". |
|
23.
|
1806, Ludwig von BEETHOVEN estrena a Viena,
el "Concert per a Violí en re Major",
Op. 61, que havia escrit pel Violinista Franz Clement,
i que aquest tocà en aquest dia. 1906, * Ross Lee FINNEY, Wells (Minnesota), Compositor i Professor. 1906, * Rohner TRAUGOTT, Saint-Gallen, Professor i Editor de revistes musicals. |
|
24.
|
1706, (Pietro) Alessandro (Gaspare) SCARLATTI
estrena a Roma, la Cantata de Nadal "Alcene ove
per queste". |
|
25.
|
1906, Victor (August) HERBERT estrena a Nova York, l'Opereta "Dream City". |
|
26.
|
1906, (Louis-) Hèctor BERLIOZ fa representar a Brussel·les, dues parts de l'Òpera "Les Troyens a Carthage" en francès, i amb alguns talls, repetir-ho l'endemà, fent-hi el rol principal la Soprano Giuditta (Mª Costanza) PASTA, nascuda Negri. |
|
27.
|
1906, * Ivan BRKANOVIC, Skaljari (Croàcia),
Compositor. 1906, * Oscar LEVANT, Pittsburgh, Pianista i Compositor. 1906, Florent SCHMITT estrena a París, el "Salm XLVII" per a Soprano, Cor, Orquestra i Orgue. |
|
28.
|
1806, François-Adrien BOIELDIEU estrena a St. Petersburg, l'Òpera "Telemac a l'illa de Capypso". |
|
29.
|
1906, Jan SIBELIUS estrena a St. Petersburg, la Fantasia
simfònica "La Filla de Pohjola", dirigint
ell. |
|
30.
|
1906, + Eugène GOOSENS, Liverpool,
Director d'Orquestra. 1906, * Walter WIORA, Kattowitz, Musicòleg. |
|
31.
|
1906, + Friedrich Adolf GUMPERT, Leipzig, Cornista. |
Joan ÚBEDA i COMAS
ROMANÇA SOTA LA LLUNA
Aquest és el títol de la primera sarsuela catalana del segle
XXI, de la qual el que ara escriu n'és el compositor o autor de la música.
L'autor del text és el Sr. Joan de la Creu Ballester i Castellet, malauradament
traspassat fa només uns dos anys i mig, aproximadament.
"Romaça sota la lluna" es va estrenar el diumenge dia 6 de novembre
de 2.006 al Teatre "La Faràndula" de Sabadell, i, per tant, l'autor
del text, Sr. Ballester no va poder assistir a l'estrena, malgrat que
sí va poder assistir a la pre-estrena d'alguns fragments de la sarsuela representats
fa temps a l'Auditori de la Caixa de Sabadell.
Es una obra en dos actes, que inclou vint-i-quatre temes musicals (dos preludis
instrumentals, duets, solos i corals), marcadament melòdics tots ells i, alguns,
quasi operístics.
L'argument de l'obra es desenvolupa a Catalunya, als segles XII ó XIII,
quan els comtes catalans estaven en guerra amb el moros per reconquerir el
territori. El fil conductor de l'obra corre a càrrec d'un trobador, que, a
més, constitueix el personatge còmic i simpàtic de l'obra (juntament amb la
"dida" del castell). La trama parla dels amors prohibits entre la filla del
comte i un musulmà que fuig, perquè no vol fer la guerra, i del fervor patriòtic
d'un poble que, si bé lamenta les dramàtiques conseqüències de la guerra,
no deixa de lloar els esforços dels seus herois i la necessitat de que Catalunya
sigui "ben nostra". La ingratitud d'un emir musulmà i la perfídia de la seva
filla aporten la trama "dolenta" de l'obra i la intriga que no es resolt fins
al final de l'obra.
Hem parlat molt de Sabadell, i no és cap casualitat. "Romança
sota la lluna" es una obra lírica, filla de la ciutat de Sabadell.
El Sr. Joan de la Creu Ballester i Castellet era fill de Sabadell,
a on vivia i va morir, i a on va escriure el text de la Sarsuela.
El qui escriu, autor de la música (melodies, harmonització, orquestració,
instrumentació i arranjaments), si bé és nascut a Rubí, va passar a
residir a Sabadell a l'edat de quatre anys, i actualment, si bé resideix
a Sant Quirze del Vallés, desenvolupa la seva activitat professional
a Sabadell i està íntimament vinculat a aquesta ciutat.
La gestació de la Sarsuela s'ha produït íntegrament a Sabadell. Efectivament,
fa uns quants anys, la Sra. Mª. Teresa Boix, persona molt coneguda
a Sabadell, directora dels "Cors de Sarsuela de Sabadell", va
encarregar al Sr. Ballester la confecció del text de la futura Sarsuela.
Els "Cors de Sarsuela de Sabadell" és una entitat d'aquesta ciutat,
dedicada primordialment a la divulgació de la Sarsuela (i del Teatre Líric,
en general), tant en català com en castellà, i està presidida pel Sr. Mateu
Abella, persona també molt coneguda a Sabadell. Per tant, es tracta
d'una entitat molt vinculada a la ciutat, en la qual hi participen moltes
persones, la majoria integrants de la Coral, vinculades totes elles d'una
forma o altra amb la ciutat.
El text va ésser efectivament enllestit, a satisfacció de la Sra. Mª. Teresa
Boix i dels "Cors de Sarsuela de Sabadell" i després va ésser el
torn de confegir la música, tasca que em va correspondre a mi.
Els primers assajos ja van posar de manifest que l'obra tenia possibilitats
de reeixir amb èxit, la qual cosa ha quedat plenament confirmada amb motiu
de la seva estrena oficial. De tota forma, l'èxit futur es va anar palesant
en les successives pre-estrenes que, d'alguns fragments de l'obra, es van
fer a l'Auditori de la Caixa de Sabadell, a la Sala d'Actes
de la Biblioteca del Vapor Badia de Sabadell, i, últimament, amb la pre-estrena
de la Sardana a l'ofrena floral de la festa de l'11 de setembre al Parc
Catalunya de Sabadell, en presència del Sr. Batlle i altres autoritats.
Respecte a l'estrena, l'èxit, l'acollida i la satisfacció evident de tots
els assistents al Teatre "La Faràndula" de Sabadell van compensar sobradament
totes els dies i setmanes d'assajos i esforços i van posar de manifest la
dignitat i bon nivell de l'estrena.
S'ha de fer menció especial dels cantants solistes que van intervenir a l'estrena,
i que van estar tots ells a un gran nivell, destacant el virtuosisme de la
soprano Maria Hinojosa, el lirisme del tenor Daniel Alfonso,
a més de la sòbria però gran interpretació del baríton Pablo López
i de la seguretat i l'expressivitat de la soprano Maria José Rodríguez,
ben escortats pel baríton Santi Vea i del tenor Jordi Martí,
el qual a més va portar amb molt d'encert el sempre difícil paper còmic del
trobador, al llarg de la representació, juntament amb Júlia Lora, que
va brodar el paper còmic de la dida del castell.
"Romança sota la lluna" no solament es filla de Sabadell
i es va estrenar a aquesta ciutat, sinó que, a més, tant el cor com els cantants
solistes són persones de Sabadell (a excepció del tenor Daniel Alfonso
i de la soprano Maria José Rodríguez).
Menció apart mereix l'orquestra, que, si bé no era l'Orquestra Simfònica
del Vallés, que, com tothom sap, és de Sabadell, sinó l'Orquestra
Simfònica de Sant Cugat del Vallés, va estar a la bona alçada que ens
té acostumats, amb la inestimable saviesa del mestre Josep Ferré a
la direcció. I també el pianista de Sabadell, David Casanovas,
que amb la seva paciència i constància, va ésser un element indispensable
en la preparació de l'obra. Un aplaudiment per a tots ells per la seva gran
tasca.
També és d'agrair la bona rebuda que, en general, ha tingut l'obra en els
medis de comunicació (diaris, Ràdio Gràcia de Barcelona, etc...), i
també, per la seva difusió a tot Catalunya, de TV3 i el canal
de TV 3-24, que, la mateixa vesprada de l'estrena, ja n'oferien imatges
i en feien una ressenya prou favorable.
Així doncs, com a autor de l'obra no puc tenir més que paraules d'agraïment
a totes aquelles persones que, amb el seu esforç i entusiasme, han fet possible
que aquest projecte fos una realitat, i a totes aquelles que, amb la seva
bona acollida, han compensat de llarg aquest esforç i entusiasme. A tots ells,
moltes gràcies!
Per acabar, he de dir que crec que Catalunya gaudeix, a partir d'ara,
d'una nova obra lírica, genuïnament catalana i arrelada a les seves arrels
històriques, musicals i socials, a punt per a tornar a ser interpretada per
aquelles entitats que (com els "Cors de Sarsuela de Sabadell") estimen
el Teatre Líric i el representen habitualment, perquè crec que la seva qualitat
i atractiu són suficients per a demanar-ne posteriors representacions, sense
ignorar, però, que els costos de la seva posada en escena no son minsos. Crec
que aquí hi haurien de jugar un paper les institucions, amb les seves subvencions
i ajudes, per potenciar aquesta mostra de la cultura catalana. Seria una autentica
llàstima que aquesta obra caigués en l'oblit, per tal com el Teatre Líric
català no està sobrat d'obres d'èxit, i l'èxit de l'estrena demostra que aquesta
obra tindrà una acceptació més que remarcable entre el públic, si es segueix
representant.
LLUÍS MELO i VALLS
RECORDANT JOSEP SUBIRÀ i PUIG
Eminent Musicòleg i gran historiador de la Música
Josep Subirà i Puig va néixer a Barcelona l'any
1882. Podem dir que aviat farà 125 anys de la seva naixença, i va morir l'any
1980, als 98 anys de la seva existència vital. Per tant veiem que va assolir
gairebé un segle de vida dedicada a la investigació historiogràfica i tècnica
de l'art de la Música i especialment dels sons. Així, doncs, també podem dir
que ja ha rebassat els 26 anys del seu traspàs.
La biografia tan extensa com interessant de Josep Subirà, ens diu que
va estudiar al Conservatori de Madrid, on va ser guardonat, per la
seva aplicació, amb dos primers premis i també va guanyar una beca a l'Escola
Espanyola de Belles Arts de Roma.
Ultra aquest bagatge d'estudis, també es doctorà en Dret, i de 1914 a 1918
(durant la conflagració de la gran guerra europea) va ser secretari del Patronat
de voluntaris de guerra espanyola i del Comitè Hispano-Belga.
Així, doncs, veiem que a més de la seva formació jurídica i humanista, ben
aviat va sentir l'atracció per les formes més interessants de l'estètica i,
sobretot, per la història de la música, l'estudi de la qual va aprofundir
seriosament durant la seva estada a Bèlgica, on sojornà algun temps.
Sobretot, però, allò que va motivat Subirà a treballar intensament,
i que seria la seva gran especialitat, fou l'estidi dels gèneres lírics espanyols
del segle XVIII i molt especialment la cèlebre "tonadilla escénica",
que segons alguns estudiosos de la música diuen, té alguna semblança amb els
"intemezzi" italians.
Amb aquests estudis. Subirà va establir, per exemple, la genealogia
madrilenya de la "tonadilla" a partir dels treballs del músic català
Lluís Mison, del qual sabem que va néixer a Barcelona en 1720
i va morir en 1766 i que va destacar com a bon instrumentista d'oboè i de
flauta.
Pels seus treballs, Subirà fou vinculat a l'Institut Espanyol de
Musicologia, i havent-li estat atorgat el Primer Premi Nacional de
Musicologia i altres distincions de la Reial Acadèmia, va exercir
durant molts anys a la secretaria de l'Associació Musical de Madrid.
Les publicacions de Subirà, en aquella època, van ésser ininterrompudes
i incessants degudes a la seva extraordinària capacitat de treball, la qual
semblava inesgotable.
Detallar aquí totes i cadascuna de les seves obres publicades és impossible,
però podem dir que a partir de l'any 1927 en que va publicar "La Música
a la Casa d'Alba", van seguir en la seva producció fonamental,
els tres volums dedicats a "La tonadilla escénica".
Així i tot, no podem negligir la confecció del magne catàleg musical de la
Biblioteca Nacional de Madrid, el qual va ser redactat amb la valuosa
col·laboració de l'eminent musicòleg i eclesiàstic mossèn Higini Anglès,
que fou director del Departament de Música de la Biblioteca de Catalunya,
depenent de l'Institut d'estudis Catalans i Director de l'Institut
Espanyol de Musicologia.
I no podem oblidar, entre moltes altres obres de Josep Subirà, sempre
de la màxima erudició, com hem dit abans, els estudis redactats sobre el compositor
Iriarte amb dos volums, ni les magnes "Historia de la Música",
de 1947, ni la "Historia de la Música española e hiospano-americana",
de l'any 1953.
Malgrat haver estat tant de temps lluny de Catalunya, Subirà
sempre hi va tenir una vinculació directa molt estreta de col·laboració amb
l'Institut de Musicologia de Barcelona.
Sobre aquest aspecte podem dir que l'Institut d'Estudis Catalans li
va publicar l'edició de la més antiga òpera enpanyola "Celos aún del
aire matan" amb música de Juan Hidalgo i lletra de Calderón
de l'any 1660, que ell va rescatar de l'oblit (i reinstrumentada per Josep
Mª Roma).
Qui fou Juan Hidalgo? Pocs ho sabem, però traginant històries de la
música, la de l'Editorial Labor ens diu: "és un músico conocido
por una infinidad de música religiosa que se conserva en los archivos y bibliotecas
de España y del extrangero, figura com arpista en la lista de músicos
de la Capilla Real en el año 1637, en donde continuaba el 1677".
I, tractant d'òpera, Subirà va publicar l'any 1946 "La ópera
en los teatros de Barcelona". Personalment vaig tenir l'oportunitat
de parlar amb el mestre Subirà un parell de vegades. Des de Madrid,
a rel d'una festa familiar va trametre per l'àlbum de la filla de qui seria
el meu sogre Josep Miracle, el dia de Sant Josep, perquè ell
també es deia Josep, una targeta autògrafa de felicitació, que em plau
reproduir a continuació:
Per acabar podem dir que les seves col·laboracions a diccionaris, enciclopèdies i congresos musicals, són incomptables, i que Josep Subirà i Puig va gaudir de les màximes distincions acadèmiques europees. Fou membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran i va rebre les mes distingides condecoracions de França, Bèlgica i Txecoeslovàquia.
Lluís Gassó i Carbonell
JORNADA DE PORTES OBERTES i HOMENATGE AL MESTRE JOAN PALET i IBARS
El diumenge 26 de novembre l'Associació va celebrar la
seva festa, Santa Cecília, patrona de la música i dels músics; a la
vegada iniciava la seva Primera Jornada de Portes Obertes, la qual
volem repetir en successius anys, això ens va permetre fer una petita mostra
del diferents materials que nodreixen el nostre arxiu; petita en quant al
que representa el volum de material existent, però força gran pel que vam
poder exposar. aquest apartat va ser tot un èxit per la sorpresa que va causar
entre el públic que la va visitar veient la diversitat i el valor del que
hi havia exposat, partitures, fotografies, programes, documents, objectes,
publicacions diverses, i un llarg etc.
Per donar més brillantor a aquest acte es va establir l'oferiment d'un guardó
amb el nom de "Felip Pedrell" per honorar a un dels músics del nostre
país que encara estigui entre nosaltres. Aquest primer guardó es va decidir
per unanimitat oferir-lo al mestre Joan Palet i Ibars per la molt important
tasca duta al llarg de 70 anys al font de l'Orquestra de Cambra "Amics
dels Clàssics", pels seus 90 anys personals i per la seva gran humanitat
i el servei que ha fet, i està fent, a la cultura del nostre país. Certament
que l'Associació ha estat aquest any fent gestions per demanar-li la Creu
de Sant Jordi i que no s'ha aconseguit, però al marge d'això ja havíem
decidit per part nostre retre-li aquest homenatge.
L'acte de la concessió d'aquest guardó es va complementar amb un concert que
ens oferiren la Mònica Lizandra acompanyada per Joan Bozzo i
l'Alfons Miró, que amb gran goig es sumaren a aquest homenatge tan
merescut. L'actuació va estar, per part de tres artistes, plena d'amor, sentiment
i expressivitat, donant com a resultat una vetllada musical de gran valor.
El concert va estar format per obres d'autors catalans ben diversos doncs
passaven per García Morante, Oltra, Toldrà, Pérez
Simó i Alió, finalitzà amb una obre expressament composta pel mestre
Agustí Cohí Grau sobre un excel·lent poema de la Núria Delmases,
"Visió poètica" ofert al mestre Palet; tanmateix
l'eminent poeta , i mestre en gai saber, Lluís Gassó va també recitar
un poema dedicat al mestre Palet. El públic, que omplia totalment la
sala de l'Auditori Cullell i Fabra, va ovacionar llargament totes les
interpretacions i especialment la persona del mestre Joan Palet i Ibars
que va respondre amb unes emocionades paraules d'agraïment.
Jordi Gargallo
VISIÓ POÈTICA
Dedicada al mestre Joan Palet i Ibars
Lletra: Núria Dalmases i Planas
Música: Agustí Cohí Grau
Un dia, de bon matí,
un caminet se m'obria
vorejat de llessamí.
A la branca, el rossinyol,
a l'herba, margaridoies,
i a l'horitzó, eixint, el sol.
Simfonia de color,
perfum de flors i violes,
airet que et besa amb amor.
Com una música viva
de presència i d'esperit
que amb sons i llum et convida.
I un home, àngel, ocell,
posant-hi acord, harmonia,
amb llenguatge etern i bell.
Fou solament un instant,
molt breu, però el temps no l'esborra
que reviu amb el meu cant.
A JOAN PALET i IBARS
Per haver assolit els 90 anys i haver-li estat concedit el
Primer Guardó "Felip Pedrell"
instituït per l'Associació Musical de Mestres Directors.
Enguany els Noranta anys, amic Palet,
al teu arbre vital han tret florida
mantenint les arrels i el tronc ben dret
per coronar de goig la teva vida.
La vida que has viscut intensament
per la música clàssica i moderna,
la que nodreix el cor i el pensament
i mai no morirà perquè és eterna.
La música del teu violoncel
que ha concertat milers de partitures
d'aquesta nostra Pàtria cap al cel
fent vibrar terra baixa i les altures.
La música que surt a la palestra
del treball que és el pa de cada dia
i viu amb tu i amb la Clàssica Orquestra
a la qual fas de Mestre i ets el Guia.
Pels mèrits ja guanyats i els nous afanys
felicitem la teva norantena
i diem: PER MOLTS ANYS AMIC PALET
puguem gaudir, ben junts de vida plena.
I en rebre avui el nou PRIMER GUARDÓ
"MESTRE FELIP PEDRELL", rep de passada
d'Amics i Mestres de l'Associació,
la més cordial i sencera abraçada.
Lluís Gassó i Carbonell