El proper diumenge 26 de novembre, a les onze del matí l'Associació Musical de Mestres Directors (celebrant la diada de la nostra patrona Santa Cecília) organitza, al Centre Sant Pere Apòstol (Sant Pere més Alt 25, Barcelona), una Jornada de Portes Obertes en la que podreu visitar l'exposició de llibres, fotos, programes i partitures del nostre valuós arxiu; així mateix oferirem un homenatge al mestre JOAN PALET i IBARS, que ha complert 90 anys, i pels seus 70 de direcció ininterrompuda de l'Orquestra de Cambra "Amics dels Clàssics".
Actuaran la mezzosprano Mònica Lizandra, Joan Bozzo (flautes de bec) i Alfons Miró (piano).
Clourem l'acte amb una copa de cava.
Us esperem!!
Informació als tels. 934352850, 656456191, jgargallo@elcoro.net

EDITORIAL

El passat 10 d'octubre es va celebrar a la Sala d'Actes del Conservatori Superior de Música del Liceu un emotiu homenatge al pedagog i gran instrumentista Gonçal Comellas per part de l'Associació Catalana d'Intèrprets de Música Clàssica i Unió de Músics de Catalunya.
Merescut homenatge a un home amb una gran trajectòria interpretativa i docent. Presentà l'acte Cecílio Tieles, president de l'Associació, que glossà la figura del mestre i agraí totes les col·laboracions rebudes alhora que feu un plantejament dels objectius en defensa dels professionals de la música per part de l'Associació. També participaren en aquest acte Maria Serrat en nom del Conservatori, Carles Miralles i Joan Badia que parlaren d'en Gonçal Comellas i la música, i participaren en aquest homenatge els intèrprets Victòria Fernández, Anna Baget, José María Fernández, Àngel Casas (violí), Miquel Córdoba (viola), Anna Comellas, Álvaro Fernández (violoncels), Alba Comellas, Aníbal Collado, Josep P. Vidal, Miquel Ferré i Antoni Besses (piano) interpretant obres de J.S. Bach, W.A. Mozart, J. Brahms, F. Mompou i F. Schubert.
Aquest acte va ser l'inici del "Vè Cicle Anna Ricci, de nosaltres a vosaltres"

 

LA MÚSICA: UNA APROXIMACIÓ A LA SEVA EVOLUCIÓ (11è any)

EL BARROC (7)

EL BARROC MUSICAL ESPANYOL (3 7)

Noms nous han ampliat la llarga llista que ja teníem.

293) Jaume BORDOY (+ Palma de Mallorca, 1654). La única dada que hi ha d'ell és que fou Mestre de Capella de la Catedral de Mallorca, des del 1638 fins a la seva mort.

294) Joan BORGUERES (o BORGHERES). S. XVII. Aquest músic que fou Mestre de Capella de Sta. Maria del Mar de Barcelona del 30-VII-1612 al 7-IV-1616.

295) Pedro Jerónimo BOROBIA (Tarazona, ? - Sigüenza, després de 1716). Va ser Organista de la Catedral de Sigüenza des del 1681 fins a la seva mort. Va fer una valoració favorable de la tan discutida Missa Scala Aretina de Francesc Valls (v. nº 73), amb data de 20-VII-1716. No es conserva cap obra seva.

296) Josep BORULL (o BORRULL). Fou elegit Mestre de Capella de l'església dels Sts. Just i Pastor de Barcelona el 7-IV-1666, al no haver-se presentat altres Opositors. Amb tot, el 8 d'agost del mateix any fou substituït, morint al cap de poc.

297) Casimiro BORT (+ Castelló de la Plana, 1750). Fou Orguener, i residí a Castelló de la Plana. Construí l'any 1738 l'Orgue de l'església Major d'aquella Ciutat, a més d'altres Orgues.

298) Antoni BOSCÀ LLORENS (+ Barcelona, 1774). Era membre d'una família d'Orgueners. Ho fou de Sta. Maria del Mar i de Sta. Maria del Pi de Barcelona. Construí els Orgues de l'església de St. Miquel (1728), i del monestir de Sta. Maria de Junqueres de Barcelona (1731), de Sta. Maria de Mataró (1734-35), del monestir de Montserrat pel servei de l'escolania (1735), de St. Fèlix de Girona (1739), Sta. Maria del Mar (1741), Santpedor (1741), Sta. Maria de Montblanc (1750) i de Bagà (1754). Intervingué en altres Orgues de Montserrat (1737-38) i de Sta. Maria del Pi (1741).

299) Josep BOSCÀ LLORENS (+ Barcelona, 1764). Germà de l'anterior. Orguener, que succeí al seu pare, Josep BOSCÀ SERINGENA (v. nº següent), en el càrrec, començant la seva activitat el 8-II-1734 a la Catedral de la nostra Ciutat. Se li atribueix la inserció d'un registre de 'veu humana' a l'Orgue Major de la nostra Catedral. També es diu que construí els Orgues de Sta. Maria d'Alguaire (1736), Alcover (1744), Talarn (1748), Monistrol de Montserrat (1756), i de la Basílica de la Mercè i de Sta. Maria del Pi (1757). La seva activitat es dóna per acabada l'any 1764, quan signà el testament a Barcelona, morint, segons es creu, al cap de poc.

300) Josep BOSCÀ SERINGENA (València, ? - Barcelona, 5-XII-1733). Fou el pare dels dos Orgueners anteriors. Comença activitat l'any 1696, i al 1703 ja era Mestre orguener de la Catedral de la nostra Ciutat. Va fer els Orgues següents: a Sta. Maria de Montblanc (1703), monestir de Carmelites calçades de Barcelona (1704), de la capella de St. Oleguer de la Catedral barcelonina (1712), de l'església dels Sts. Just i Pastor (1714-15; 1721-23), de la Catedral de Solsona (1718), de la capella de St. Sever de la nostra Ciutat (1721), i de Camprodón (1723). Amplià els Orgues de la Catedral posant un o dos registres nous cada any, encara que l'any 1714 foren destruïts molts d'ells, essent refetes l'any següent. També intervingué en l'Orgue d'Igualada, en els de Montserrat i en el de Poblet. Va ser cridat per a examinar l'Orgue de St. Pere de Reus, creada per l'Orguener Antoni Casas l'any 1732.

Anirem seguint amb més noms, molts d'ells poc coneguts.

Joan ÚBEDA i COMAS.

 

PARTICULARITAT de lA MÚSICA de

WOLFGANG AMADEUS MOZART.

Les S I M F O N I E S (7)

34) Simfonia en Si bemoll Major [24] (ara K 178dA, abans K 182). Fou acabada el 3 d'octubre de 1773 a Salzburg. Tampoc té Minuet, i l'orquestració és amb Corda: 2 Violíns, 2 Violes, Contrabaix, 2 Flautes, 2 Oboès i 2 Trompes. A través d'aquesta Simfonia ens podem donar compte, de que MOZART s'ha retrobat amb el seu estil inicial, i ha deixat de banda les experiències italianes. També aquí trobem com a primer Moviment un Allegro spirituoso, seguint amb un Andantino grazioso en Mi bemoll Major, per acabar amb un Allegro en forma de Rondó.

35) Simfonia en Do Major [28] (ara K 181k, abans K 200). Fou acabada a Salzburg, o el 12 o el 17 de novembre de 1774, mentre estava composant l'Òpera bufa "La finta giardiniera" (K 196). És la segona vegada que MOZART fa servir la tonalitat de Do Major; l'anterior era al K 162. Això proporciona indicis clars de que s'havia de destinar a alguna cerimònia solemne de la Cort de Salzburg, i posa en evidència la voluntat de complaure , no sense dificultats, les preferències de l'Arquebisbe Colloredo. Té quatre Moviments: Allegro spiritoso - Andante en Fa major - Minuet allegretto i Trio en Fa Major - Presto, acabant amb una llarga Coda. L'Orquestra és amb Corda, 2 Oboès, 2 Trompes, 2 Trompetes i Percussió. S'ha dit que el Minuet ve a ser un esborrany del que hi ha a la Simfonia Júpiter (K 551).

36) Simfonia en Sol menor [25] (ara K 173dB, abans K 183). MOZART acabà aquesta Simfonia just dos dies després d'haver finalitzat la Simfonia en Si bemoll Major (abans K 182), el 5 d'octubre de 1773. Tots els crítics lloen aquesta Simfonia, cadascú amb el seu estil, però coincideixen en dir que és molt important, i fins un la titlla de "miracle". Apart les diverses opinions encomiàstiques, és aquesta la primera Simfonia en tonalitat menor, i fins el moment la més important. L'Orquestra és amb 2 Violíns, 2 Violes, Contrabaix, 2 Oboès, 2 Fagots i 4 Trompes. El primer Moviment és Allegro con brio en Mi bemoll Major amb jocs contrapuntístics; la Corda amb sordina a l'Andante; el Minuet i Trio en Sol Major vigorós, i els unísons de l'Allegro final deixen entreveure alguns detalls del que serà l'altra Simfonia en Sol menor (K 550), enfront a les 25 en Re Major que composà.

37) Simfonia en La Major [29] (ara K 186a, abans 201). Té l'anotació de "amb mitja Orquestra". L'acabà el 6 d'abril de 1774 a Salzburg. L'orquestra és amb Corda, 2 Oboès, i 2 Trompes. Té quatre Moviments: Allegro moderato, molt expressiu; l'Andante en Re Major discret i íntim, i també molt cantable; el Minuet i Trio en Mi menor resulta molt marcial; i el final, Allegro con spirito, amb uns ritmes molt incisius. Es pot dir que MOZART amb aquesta i en aquesta Simfonia, es situa ben lluny del sinfonisme italià.

38) Simfonia en Re Major [30] (ara K 186b, abans K 202). La composà a Salzburg, acabant-la el 4 de maig de 1774. Els crítics hi ha trobat detalls remarcables, encara que d'alguna manera contraposats. Té les característiques d'una gran Serenata simfònica, generosa en idees elegants, i també una forma contrapuntística perfecta, encara que superficial i sense intensitat temàtica. L'Orquestra té Corda, 2 Oboès, 2 Trompes i 2 Trompetes, i és amb quatre Moviments: Molto Allegro - Andantino con moto en La Major - Minuet i Trio en Sol Major - Presto.

39) Simfonia concertant en bemoll Major, per a Instruments de Vent (abans K 297B, ara Supl. C 14.01). Fou composada a París, a finals d'abril de 1778. Començarem dient que l'autògraf ha desaparegut, i això dóna lloc a diverses opinions. Primer que era una comanda que havia rebut del responsable dels "Concerts Spirituels" de París, Mr Jean Le Gros. Havien de ser els Solistes de Flauta, Oboè, Fagot i Trompa uns amics de MOZART dels temps de Mannheim, i s'havia d'interpretar el dia de Corpus. Entregat l'original a Le Gros per a que en fes còpies, no es fan mai. Passa el temps, i el dia 9 de juliol Wolfgang encara es lamenta de la manca de paraula, i no es va interpretar mai. En segon lloc, la partitura que ha arribat té uns canvis que fan pensar que ella és dubtosa, degut a uns canvis que té: en lloc de Flautes i Oboès, hi ha Oboè, Clarinet i Trompes. MOZART en una carta del dia 1 de maig de 1778 diu al seu pare que "el causant de tot això és Cambini, un mestre italià que hi ha aquí, i al que, sense jo voler, vaig deixar a l'ombra en el nostre primer Concert a casa de Le Gros". Sigui el que sigui, i com sigui, de fet la partitura és almenys dubtosa en l'estat actual. Té quatre Instruments Solistes: Flauta, Oboè, Fagot i Trompa, i el conjunt orquestral és amb Corda, 2 Oboès i 2 Trompes, i és amb tres Moviments: Allegro - Adagio - Andantino con variazioni.

40) Simfonia en Re Major "Parisina" [31] (ara K 300a, abans K 297). Composada a París, entre el dia 1 de maig i el 12 de juny de 1778. L'Orquestra és amb Corda, 2 Flautes, 2 Oboès, 2 Clarinets, 2 Fagots, 2 Trompes, 2 Trompetes i Percussió. Té tres Moviments: Allegro assai - Andante en Sol menor - Allegro. És la primera vegada que introdueix Clarinets en una Simfonia, i seguint l'estil parisenc no té Minuet. Era una comanda de Le Gros: "Voldria que m'escrivís una gran Simfonia per la festa de Corpus". La resposta de MOZART fou així: "Oh sí, sempre i quan em garanteixi que serà interpretada, i no tindrà la mateixa sort que la Simfonia concertant!", i la paraula es complí per ambdues parts. En una carta del 3 de juliol, diu com havia anat el Concert, encara que havia patit molt el dia de l'assaig. Fou tant que per no tornar a patir havia decidit no anar a Concert, però al fer bon temps hi anà. L'èxit el dia de Corpus fou molt gran, amb multitudinaris aplaudiments. Amb tot, a Le Gros no li havia agradat l'Andante, i en féu un altre menys personal i expressiu, entre el 18 de juny i el 9 de juliol, essent estrenat en un altre Concert el 15 d'agost. El primer Andante es perdé de bon començament, però més tard es retrobà. La carta acaba així: "Com que estava molt content, a l'acabar la Simfonia he anat al Palais Royal, m'he comprat un gelat, he resat el rosari que havia promès, i he tornat a casa". No es pot ometre, encara que sigui una notícia trista, que en aquest dia morí la seva mare, que estava amb ell a París. Amb molta delicadesa Wolfgang diu al seu pare, en la carta que abans he esmentat, que la seva mare està molt malalta, encara que quan la escriví ja havia mort. Ho féu així per no atemorir al seu pare, i no angoixar-lo. La mare fou enterrada al Cementiri parisenc de Saint-Eustache.

41) Simfonia en Si bemoll Major (ara K 311a, abans Supl. 8). Hi ha moltes dubtes a l'entorn d'aquesta Simfonia, i també imprecisions amb referència a la data. Es dóna com a probable el dia 8 de setembre de 1778, i el lloc és París. En quan a l'Orquestra és amb Corda, 2 Flautes, 2 Oboès, 2 Clarinets, 2 Fagots, 2 Trompes, 2 Trompetes i Percussió. Segons es diu, aquesta obra li proporcionà molt d'èxit, però, malgrat tot, no hi ha una certesa absoluta sobre ella, i així s'ha parlat també de ser tan sols una Obertura al tenir només dos Moviments: Andante pastoral - Allegro spiritoso.

Joan ÚBEDA i COMAS

 

CENTENARIS del NOVEMBRE 2006

(Codis: * Naixement; + Defunció; Op. = Obra)

2.	1906, * Comte Luchino VISCONTI de MODRONE, Milà, Escenògraf d'Òpera, Cinema i Teatre.
4.	1906. * Siegfried BORRIS, Berlín, Compositor i Musicòleg. 1906, Bela BARTOK estrena a Presburg, fent ell de Solista, la "Rapsòdia", Op. 1, per a Piano.
6.	1706, Bateig de William TANS'UR (cognom real: Tanzer), Dunchurch (GB), Organista, Compositor i Musicògraf. 1906, Francesco CILEA estrena al Metropolitan Opera House de Nova York, l'Òpera "Adriana Lecouveur", la més cèlebre.
7.	1906, Jan SIBELIUS estrena a Helsinki, dirigint ell, "El Festí de Baltasar", Op. 51.
8.	1906, Attilio PARELLI (cognom real: Paparella) estrena a Gènova, l'Òpera "Hermes".
9.	1906, * (Francis Joseph) SPANIER "Muggsy". Chicago, Cornetista de Jazz.
10.	1906, Leos JANACEK estrena a Praga, l'obra "Gelosia".
11.	1906, Dame Ethel (Mary) SMYTH estrena a Leipzig, l'Òpera "Les Naufrageurs", en alemany amb el nom de "Standrecht".
12.	1906, Liza (Elizabetha Nina Mary Frederica) LEHMANN estrena a Manchester, l'Òpera lleugera romàntica "The Vicar of Wakefield".
13.	1906, Cyril (Meir) SCOTT estrena a Londres, l'obra per a Orquestra "Christus Overture".
15.	1906, Zygmunt (Sigismund von) NOSKOWSKI estrena a Varsòvia, l'Òpera "El Judici".
19.	1906, * Henri TEMIANKA, Greenock (Escòcia), Violinuista, Director d'Orquestra i Professor.
21.	1906, * William J(ohn) MITCHELL, Nova York, Musicòleg.
22.	1906, + Friedrich Oskar WERMANN, Oberloschwitz, prop de Dresdes, Organista, Director d'Orquestra i Compositor.
23.	1906, + Mariano PADILLA y RAMOS, Múrcia, Baríton, Cantant d'Òpera.
24.	1806, Carl David STEGMANN estrena a Hamburg, l'Òpera "Der Roseninsel".
26.	1906, * Sandro FUGA, Mogliano (Veneto), Pianista, Professor i Compositor. 1906, La Soprano Geraldine FARRAR i el Tenor Charles ROUSSELIÈRE debuten al Metropolitan Opera House de Nova York, fent ella de "Juliette" i ell de "Romeo" a l'Òpera de Charles Gounod "Romeo et Juliette".
27.	1906, * Samuel BAUD-BOVY, Ginegra, Director d'Orquestra i Musicòleg. 1906, * Enrich VALENTIN, Estrasburg, Musicòleg.
30.	1806, * Franz (Karl Friedrich) MÜLLER, Weimar, Musicògraf. 1906, El Tenor Karel BURLAN fa el debut americà al Metropolitan Opera House de Nova York, amb el rol de "Tannhaüser" a l'Òpera homònima de Richard Wagner.

Joan ÚBEDA i COMAS

 

CREU DE SANT JORDI

L'Associació Musical de Mestres Directors ha estat, al llarg de l'any, recollint signatures per demanar la Creu de Sant Jordi pel Mestre Joan Palet i Ibars, crèiem, i seguim creient, que 70 anys de direcció al front de l'orquestra que ell mateix va col·laborar a fundar (Orquestra de Cambra Amics dels Clàssics) que durant molts anys ha estat un referent per l'inici de moltes figures actuals, que ha estat una possibilitat perquè innombrables corals hagin pogut presentar obres que, econòmicament, no haurien pogut fer d'altre manera, una orquestra i un director que segueix cobrint un espai perquè molta gent del nostre país segueixi gaudint de bona música, una orquestra, i un director, que tenen com a fet primordial la recuperació dels nostres compositors.
El Mestre Palet ha complert 90 anys, i segueix estant al peu del canó amb una vitalitat i una joventut d'ànim encomiable, dedicant la seva vida a un veritable servei al país. L'Associació va recollir més d'un miler de signatures de recolzament per aquesta petició, no es això prou significatiu perquè s'hagi fet justícia?

La Junta Directiva de l'Associació Orquestra de Cambra "Amics dels Clàssics" ha posat una nota en el seu programa del mes d'octubre que ressenyem a continuació i de la que els hi estem molt agraïts.

"L'Associació Musical de Mestres Directors i un grup d'amics, varen considerar que seria just sol·licitar la creu de Sant Jordi a favor del mestre Joan Palet i Ibars en el seu 90 aniversari, fundador i director de l'Orquestra de Cambra Amics dels Clàssics fa 70 anys, sense rebre mai la més mínima remuneració econòmica durant la seva vida dedicada a la difusió de la música.
Sense que ell tingués coneixement, es va cursar la petició pertinent a la Generalitat de Catalunya, acompanyant un centenar de cartes i més de mil signatures. A pesar que aquest any s'han duplicat les concessions d'anys anteriors, no li han concedit aquesta distinció.
L'Associació Orquestra de Cambra Amics dels Clàssics lamenta aquesta decisió, però agraeix a l'Associació Musical de Mestres Directors i a tots els que han fet possible aquesta petició.
El Mestre Palet, al saber-ho, ha quedat realment complagut a tots i dóna les gràcies als col·laboradors, amics, entitats i assistents als nostres actes per la deferència que han tingut en la seva persona."

La Junta Directiva

Amics, moltes gràcies per les vostres paraules, i el que us podem dir és que ho seguirem intentant perquè creiem que el Mestre s'ho mereix i perquè un país que es considera culte no pot deixar sense reconeixement la labor llarga i callada d'una persona tant admirable com el Mestre Joan Plaet i Ibars.

Consell Directiu de l'Associació Musical de Mestres Directors

 

A L'OMBRA DE …… DIMITRI SHOSTAKOVITCH

Dimitri Dimitrievich Shostakovitch va néixer fa cent anys, un 25 de setembre de 1906 a Sant Petersburg en el si d'una família culta i liberal d'idees d'esquerra. L'avi, Boleslav Shostakovitch, fou un revolucionari activista en els fets de 1860. El pare, Dimitri Boleslavich, era un enginyer químic governamental que donava recolzament als sindicats. La mare, Sofia Vassilyevna Kokoulina, pianista, fou la seva primera mestra de piano i molt aviat es va adonar de la facilitat que tenia per la música. Als cinc anys, l'endemà de veure una òpera, ja n'anava cantant diverses àries senceres.
Si sempre intentem buscar qui o què ha estat al darrera d'un personatge, en el cas de Shostakovitch, és "el partit". Per bé o per mal, tota la seva obra està condicionada per la política del partit comunista, que el recompensava o el castigava segons els seus criteris revolucionaris.
El 1918, amb 12 anys va compondre una marxa fúnebre a la memòria de dos joves assassinats pels bolxevics.
No fou fins el 1919 quan començà al Conservatori de Sant Petersburg amb Leonid Nicolayev, piano, i Maximilian Steinberg, composició, sota l'atenta supervisió d'Alexander Glazunov, director del Conservatori. Glazunov s'implicà tant en ell veient que tenia fusta de privilegiat que fins i tot alertà els pares que el noi tossia massa, i així li descobriren a temps una tuberculosi que hauria pogut acabar amb ell. Al Conservatori patí les primeres conseqüències de la seva manca d'interès per la política.
Als anys 20 començà a treballar al TRAM (Teatre Proletari).
El 1922 morí el pare i trontollà tota l'estructura familiar. Dimitri començà a treballar en una nova dimensió per als músics: tocar als cinemes.
El 1927 guanyà el Festival de Piano de Varsòvia i començà a col·laborar amb artistes com el poeta Mayakovsky i el director Meyerhold.
Amb la Simfonia núm. 1 en fa menor es graduà el 1926 i obtingué molt d'èxit.
Començà la gran amistat amb Ivan Sollertinsky que era músic, traductor, i entès teatral de l'època revolucionaria russa. La seva amistat durà fins la mort d'aquest el 1944. Dimitri escrigué per a ell el Trio amb piano núm.2.
La primera òpera aparegué el 1928, El nas, sobre un conte de Nikolai Gógol.
Fou per aquell temps que va conèixer Nina Varzar, una estudiant de física amb qui es casaria el 1932. L'estiu de 1935 es divorciaren a causa de les relacions de Dimitri amb Tatyana Glivenko filla d'un filòleg rus, i més tard amb Yelena Konstantonovskaya, una traductora activista. En ser traïda i delatada, Yelena fou deportada, i llavors es tornaren a reconciliar Dimitri i Nina.
Estrenà la segona òpera el 1934, Lady Macbeth de Mtsensk (revisada el 1936 amb el títol de Katerina Ismailova), amb gran èxit de la crítica, però el partit la titllà de contrarevolucionària i obligà a Dimitri a replantejar les seves idees artístiques. Aquesta òpera estava dedicada a Nina, la seva dona, i intentava reflectir la seva passió i la seva relació íntima amb ella, incloent-hi també escenes de sexe dalt de l'escenari.
Aquest fet fou interpretat de manera molt diferent entre els membres del partit. L'obra fou prohibida i no es representà fins 25 anys després.
El diari "Pravda" publicà una campanya, dirigida per Stalin, que deixava l'obra com a formalista i poc a poc s'anul·laren les representacions. Començà a donar classes de composició al Conservatori de Leningrad i així almenys tingueren una ajuda econòmica fixa, encara que això anà en detriment de la seva feina creativa
Per aquesta època nasqueren els seus dos fills, Màxim el 1936, actualment director d'orquestra i Galina el 1938, biòloga i directora de la Fundació DSCH (Dimitri Shostakovitch).
L'esclat de la segona Guerra Mundial el sorprengué a Leningrad treballant en la Simfonia núm.7, Leningrad - per això porta aquest sobrenom - i vol expressar la resistència russa. Però el 1943 s'hagueren de traslladar a Moscou.
El Decret Zhdànov de 1948 l'acusà de formalista en ser traït per alguns dels seus companys com Dimitri Kabalesky i la majoria de les seves obres foren censurades i ell hagué de demanar disculpes públicament pels seus treballs. Això li provocà una depressió nerviosa, la qual tardà molt en poder superar i arribà, fins i tot, a fer un intent de suïcidi.
El 1949 va escriure la cantata Cançó dels boscos en el qual elogiava Stalin com "el gran jardiner". Aquest fet li valdria el 1951 la plaça de diputat del Soviet Suprem.
La mort de Josef Stalin el 1953, suposà un alliberament de les prohibicions que patia Shostakovitch respecte les seves obres, i donà peu a la composició de la Simfonia núm. 10, on apareix el tema "Re- Mi bemoll, Do-Si natural", que en nomenclatura alemanya és D-Es-C-H, o sigui les lletres del seu nom D. Schostakovitch. D'aquesta manera imitava Bach, que ho havia fet a "l'Art de la fuga", Berg i tants d'altres.
Durant els anys 40 i 50 tingué relacions amb dues deixebles: Elmira Nazirova a qui en féu referència en la simfonia esmentada, i amb Galina Utsvolskaya, que arribà a ser una gran pianista i compositora representant de la nova dona russa del partit.
Amb la Simfonia núm.13, subtitulada "Baby Yar", poblet on es mantingué la resistència jueva, va poder fer un crit per manifestar-se contra l'antisemitisme incloent-hi uns poemes de Yevgeny Yevtushenko.
Després de la mort de Nina el 1954, es casà per segona vegada amb Margarita Kainova el 1956, però se'n divorciaria tres anys després. Aquesta fou la dona que potser l'influencià menys en la seva producció.
Mentre passava això morí Sofia, la mare de Dimitri, i tornà a recaure en la depressió nerviosa. Fumador empedreït i gran bevedor de vodka, el 1958 començà a sentir-se dèbil. Perdé la força en una mà i hagué de deixar de tocar el piano. Al cap de poc fou diagnosticat d'una poliomielitis que li va anar empitjorant fins a la mort.
L'afiliació al partit comunista, el 1960, no se sap si va ser per compromís o per covardia.
El 1962 es casà per tercera vegada amb Irina Supinskaya, que en aquell moment tenia només 27 anys. El seu caràcter es va rejovenir i tornà a fer esport i arbitrar partits de futbol ja que era un reconegut àrbitre. La seva altra debilitat foren els solitaris amb cartes.
El 1965 tingué el primer dels diversos infarts que patí. Va caure diverses vegades i es trencà les dues cames i quedà invàlid de les dues cames i d'un braç.
La conclusió de la Simfonia núm. 15 , el 1971, la darrera que va escriure, es veié interrompuda per un segon infart del qual ja no es recuperà completament i quedaren molt minvades les seves forces, tant físiques com anímiques.
Als últims temps se li accentuà el seu caràcter obsessiu per la neteja i l'ordre. Sincronitzava tots els rellotges de la casa o s'escrivia ells mateix cartes per veure com funcionava el servei de correus. Degut al seu nerviosisme tenia la cara plena de tics i gestos.
El 9 d'agost de 1975 morí als 69 anys d'un càncer de pulmó.
El seu fill Màxim ha estat l'encarregat de donar a conèixer tota l'obra orquestral inèdita del seu pare. L'obra pianística ha estat divulgada pel seu nét Dimitri Shostakovitc Jr.

Xavier Vilajosana

 

RECORDANT L'HOMENATGE A JORDI ROCH, DOCTOR I MÚSIC,

EN EL SEU SETANTA-CIN ANIVERSRI

El dia dos del mes d'octubre d'enguany, va tenir lloc a l'Auditori Winterthur de Barcelona, un acte d'homenatge i reconeixement a Jordi Roch en commemoració del seu 75 aniversari.
Alguns dels nostres amics i melòmans d'avui dia, potser no saben exactament qui és ni que comporta musicalment el nom de Jordi Roch a l'entorn de la vida musical de Catalunya, però podríem assegurar, sense cap mena de dubte, que la música a casa nostra no seria el que és avui dia sense la tasca organitzada seguida sense interrupció, dia a dia, del nostre amic el doctor Jordi Roch.
"Médico de músicos i Músico entre médicos" com molt bé diu el nostre admirat crític musical Jorge de Persia a La Vanguardia, hem comprovat que amb el seu talent i la seva bona disposició a organitzar-se la vida laboral, Jordi Roch ha pogut fer compatible la seva dedicació en aquestes dues disciplines que semblen tan dispars, però que són un dels objectius i un dels plaers que no tothom pot arribar a assolir.
La meva coneixença amb en Jordi Roch, ve de molt lluny, de quan el seu pare, el Josep Roch i Llorens professor eminent i mestre de mestres (Director de l'Institut "SIBIUDA", si mal no recordo del carrer València 617 de Barcelona), home d'idees clares que sabia exposar-les intel·lectualment i catalanament, freqüentava els cenacles literaris, alguns dels quals es reunien clandestinament durant el franquisme, com el nostre "Estudi" del carrer de Sant Pau, al qual assistia assiduament a les reunions, lectures i recitals que s'hi feien, a les quals també hi prenia part com a contertulià i com a conferenciant.
El mestre Josep Roch i Llorens ha estat una personalitat catalana negligida, oblidada com tants altres estudiosos catalans que encara han de ser recuperats i dignificats com mereixen a major glòria de la intel·lectualitat catalana de la nostra postguerra civil.
Bé, tornant al nostre homenatjat, Jordi Roch, hem de significar i recordar que la creació de ls Joventuts Musicals dels anys cinquanta, fou un impuls vital per a la música, no solament a Catalunya sinó també a Espanya, malgrat ésser uns temps difícils en molts aspectes que Roch i els seus incondicionals seguidors van saber esquivar, no sense la inquietud que suposava la situació altament difícil que es vivia al país.
D'aquells moments hem de recordar el Festival Internacional de Música de Barcelona dels anys 60, moment de gran dinamisme i de promoció de les noves generacions musicals, d'intèrprets i de compositors que van connectar amb les més importants novetats imperants d'aquells moments que oferien els intercanvis i els contactes estrangers.
En aquest aspecte poso com exemple el cas de la meva difunta muller Maria Rosa Miracle i el seu germà Francesc, els quals, llavors eren solters, i seguien punt per punt les directrius de les Joventuts Musicals a casa nostre així com els viatges a l'estranger.
Els programes d'aquest al·ludit Festival Internacional de Música de Barcelona conserven els primers concerts del mestre Ros Marbà com a director i entre altres noms i entitats el nom de Diabolus in Música, així com primeres audicions d'obres de joves que avui són figures de primer ordre en el panorama actual de la música més moderna.
A propòsit de les Joventuts Musicals, m'ha vingut a les mans un llibre d'Augusto Valera Casas, que porta per títol MUSICA, publicat per l'Editorial M.F. del Vendrell que diu textualment: "Juventudes Musicales: Organizaciones de jóvenes aficionados a la música diseminadas por toda Europa que suelen estar dirigidas por una selecta senectud".
Què us sembla aquesta definició? Però jo diria, en contraposició: dirigides per una joventut perenne, tenint en compte avui que en Jordi Roch amb els seus 75 anys a coll, és un jove d'esperit actiu que manté al seu torn una veritable munió de joventut que pensa i sent la música com ell.
Així, doncs, als meus 90 anys em sento jove entre les Joventuts Musicals de Catalunya i de tot el món. I des d'aquest Butlletí dels Mestres Directors, fent-me ressò dels sentiments de tots ells així com dels seus assidus lectors, dic: PER MOLTS ANYS, JORDI ROCH!.

Lluís Gassó i Carbonell

 

EUGENI AMADOR GUANYADOR DEL IX FESTIVAL DE MÚSICS JOVES
EN LA MODALITAT DE PIANO

"El passat divendres 13 d'Octubre al Palau de la Música es va celebrar la final del IX Festival de Músics Joves de Catalunya on va resultar guanyador i millor intèrpret de piano el sitgetà Eugeni Amador. Aquest Festival va tenir fins dues fases prèvies i està considerat un concurs en continu creixement i dels més importants de Catalunya per la qualitat dels concursants i els premis que concedeix. En aquest cas, l'Eugeni tindrà la possibilitat de tocar l'any que ve amb orquestra al Palau de la Música com a guanyador d'aquesta novena edició. Organitzat pel senyor Shigeru Ito i la seva família; el Festival ha comptat amb la col·laboració del Consolat General del Japó, de la Secretaria General de Joventut de la Generalitat de Catalunya i d'empreses com Panasonic, Honda, Sharp i Pionner i ha comptat amb un jurat de professionals del món de la música."

Aquest jove valor de la nostra música ens va delectar el passat mes de maig, en la seva segona participació en els nostres concerts, procedent del Centre d'Estudis Pianístics, del que és president Sebastià Colombo, i recordareu que ja li preveiem una brillant carrera.
Actualment exerceix com a professor de piano a la Fundació "Cim d'Estela", i és vice-president de "Joventuts Musicals de Sitges" i del "Centre d'Estudis Pianístics"

ELS NOSTRES CONCERTS

Aquest mes d'octubre han donat començament les nostres conferències, actes i concerts, un curs més, i van.....
S'inicià amb una conferència a càrrec de l'enginyer industrial i professor de les Aules Universitàries, Daniel Carbonell, fidel i esplèndid col·laborador nostre que aquest any ens donar un primer tast de la "Història de la ràdio a Catalunya", una primera part que va des dels seus inicis als primers anys posteriors a la Guerra Civil. En la seva intervenció vam poder conèixer, i escoltar, anècdotes, situacions, personatges i les mil i una històries d'aquest mitjà tant representatiu en aquell període de temps (en que encara no hi havia televisió) i que segueix omplint les nostres vides encara que d'una forma ben diferent.
El segon acte va ser l'actuació del grup d'acordions diatònics "Terra Ferma" que ens van fer passar una estona molt entretinguda amb la seva simpàtica interpretació de músiques tradicionals en les que el públic els acompanyà amb els seus cants.

Jordi Gargallo

HEM REBUT .....

WAGNERIANA (núm. 59, octubre 2006) .- La publicació de l'Associació Wagneriana ens aporta un seguit d'interessants treballs encapçalats pel que signa Maria-Mercè Guix Gros amb el títol "René Pape: de rey estàtico en Lohengrin al perfecto Gurnemanz en Parsifal", en la que fa una relació del que repercuteix una posta en escena polèmica a la veu. Segueixen una sèrie de treballs relacionats amb Humperdinck "Documentación: Engelbert Humperdinck (Introducción)"; "Mi padre Engelbert Humperdinck ayudante en el "Parsifal" de Wagner", de Wolfram Humperdinck; "Engelbert Humperdinck en els Conservatorio del Liceo de Barcelona"; "Un drama musical: Hänsel y Gretel", per Jordi Mota; i d'altres articles com "Noticias wagnerianas de Nueva York", per Germán A. Bravo-Casas; "Desde el mundo wagneriano"; comentari del llibre "Wagner para todos (La Tetralogía explicada)" de Carlos Alberto Alonso; "Desde Puerto Rico"; "In memoriam: Astrid Varnay"; "In memoriam: Elisabet Schwarzopf".
Comentari apart mereix l'excel·lent treball de les pàgines centrals que porta per títol "El peor Wagner en Bayreuth, el mejor Wagner en Wels"; es tracta d'un treball de comparació entre les postes en escena rupturistes i personalistes que es fan a la seu wagneriana de Bayreuth i les més tradicionals i de bon gust que s'estan fent a la ciutat austríaca de Wels.
El Festival de Wels (el "Petit Bayreuth" com ja se l'anomena), que va començar fa 15 anys, ha anat guanyant any rera any l'afecta del públic (cada cop més nombrós i d'arreu del món) per les seves postes en escena i les acurades escenografies, més adequades al llenguatge wagnerià (que no antigues), corroborades per excel·lents cantants provinents del Metz i de l'Scala, amb la col·laboració de l'orquestra del Mozarteum de Salzburg i el Cor de la Filharmònica Txeca de Brno, tots sota la direcció de Ralf Weikert.
Els comentaris de diverses publicacions internacionals van dirigits, plens d'elogis, a les representacions del 2006 de "El vaixell fantasma" amb la posta en escena de Herbert Adler (que va rebre els més grans elogis per part del intèrprets vocals ja que els permetia viure realment els personatges imaginats per Wagner alhora que mantenia el dinamisme de l'escena) i una ben resolta escenografia de Dietmar Solt amb l'ajut d'una acurada il·luminació, vestuari d'estil depurat i amb la projecció d'imatges de vídeo del tot relacionades amb el moment i el tempo musical.
Paga la pena llegir aquest treball que ve acompanyat de fotografies en color que donen fe del que en l'article es parla.

Parsifal		El Vaixell Fantasma

         

L'AURORA DE CLAVÉ (Federació de Cors de Clavé, núm. 50, setembre del 2006) .- En aquest número trobem una reflexió sobre "L'Estatut d'Autonomia i les associacions culturals"; segueix un treball sobre "5a edició del festival de Bandes de Música Catalanes"; "La consolidació de la Banda Federal"; "Música i estat d'ànim" d'en Xavier Teruel; "Sant Just Desvern i Josep Anselm Clavé"; un emocionat record als "Deu anys de la mort d'Oriol Martorell"; en el "Dossier" es tracta el tema "Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans: la recuperació de l'obra simfònica d'Enric Morera", acompanyat de magnífiques fotografies en color d'aquest acte que dirigí Salvador Brotons; una "Entrevista a Xavier Tudela", per Joan Ramon Gordo; en "D'ací d'allà" es fa també un record a "Oriol Martorell, Enric Ribó. Dos músics per la història" en record del desè aniversari de la seva mort; a la "Bústia del cantaire" trobem un interessant treball de l'Isidre Olivella "Dia de cant, dia de germanor"; també s'incideix en els treballs de "L'Ens de Comunicació Associativa" i clou amb activitats pròpies de les corals de la Federació.