EDITORIAL

Aquest mes d'octubre tornem a presentar una nova temporada de concerts, la iniciarem el dia 9 amb una conferència a càrrec del Professor d'Aules Universitàries Daniel Carbonell que ens parlarà de "Història de la ràdio a Catalunya 1924 -970", deixant per una segona fase la continuïtat del 1970 en endavant, en la que apareixeran personatges il·lustres de la nostra música com el cantants Marcos Redondo o Emili Vendrell. El dia 23 podreu gaudir amb la fresca música del grup "Terra Ferma" que amb els seus acordions diatònics ens faran un repàs de la música popular i tradicional catalana. Pel mes de novembre estan previstos dos homenatges, el dia 13 tindrem un emotiu record a la figura del compositor, organista i director d'orquestra Josep Mª Roma amb motiu dels 25 anys de la seva mort, i ens acompanyarà la seva neta, la soprano Anna Mª Roma, que ens mostrarà un recull d'obres d'aquest compositor. El dia 26 (diumenge), celebrant la nostra patrona Santa Cecília, organitzarem al matí una Jornada de Portes Obertes en la que podreu comprovar l'important fonts bibliogràfic, documental i de partitures del nostre arxiu i en el iniciarem un reconeixement a un músic del nostre país que s'hagi distingit per la seva dedicació a aquest art tant nostre, el guardó, amb el nom de "Felip Pedrell" serà ofert en aquesta ocasió al Mestre Joan Palet i Ibars en reconeixement dels seus 90 anys de vida i de la seva activitat de 70 anys dirigint l'Orquestra de Cambra "Amics dels Clàssics". Pel desembre tenim de les deixebles de cant de la Olga Kharitonina (música russa), serà el dia 11. I per celebrar les festes Nadalenques, el dia 18 podrem escoltar l'actuació de las coral "Diatason" dirigida per Teo Roure. Esperem retrobar-nos amb tots vosaltres i de que pugueu fruir d'aquests concerts. Ja us anirem informant degudament de les actuacions següents.

LA MÚSICA: UNA APROXIMACIÓ A LA SEVA EVOLUCIÓ. (11è. any)

E L B A R R O C (7 6 è)

EL BARROC MUSICAL ESPANYOL (36è)

Anem seguint amb aquesta llista de tants noms.

284) Francisco de ARELLANO. S. XVII. No hi ha masses dades de la seva vida ni de la seva formació. Amb tot, fou Mestre de Capella de Lorca (Múrcia). L'any 1612 es presentà a les Oposicions de Mestre de Capella de la Catedral de Màlaga, per haver mort Francisco Vázquez. Els Opositors foren cinc, i la decisió no va recaure en ell, retornant a Lorca. No hi ha constància d'obres seves.

285) Juan de ÁVILA (+ Palència, 30-IX-1615). Havia estat Mestre de Capella de la Col.legiata de Berlanga, i de la catedral de Sigüenza, fins que a l'any 1607 passà amb el mateix càrrec a Palència exercint-lo fins que morí. Quan l'any 1615 la Catedral de Córdoba l'escollí com a Mestre de Capella, el Capítol de Palència li oferí un augment quedant-se allà, i morint al cap de poc.

286) Juan Pablo de ÁVILA. Amb poques dades de la seva vida, tot i haver nascut a la Península, és conegut com a Organista de la Catedral de Las Palmas de Gran Canaria des del 1641. Tingué com a deixeble Juan GONZÁLEZ MONTAÑÉS, qui el succeí en el càrrec quan ell tornà a la Península l'any 1651. No es coneixen obres seves.

287) Francisco Juan de AZIN (o ASSIN). No es té notícia del lloc ni de la data del seu naixement. Entre els anys 1596-1598 fou Director de la Capella de Música de la Catedral de Sogorb (Castelló), passant el darrer any a ser Mestre de Capella titular interí mantenint el càrrec anterior. Com a Compositor, les seves obres són a l'Arxiu d'aquella Catedral, junt amb les del renaixentista Ginés PÉREZ, i totes elles són religioses.

288) Francisco de BALDÉS (o Valdés). Visqué a mitjans del segle XVII, i va ser Instrumentista de la Capella reial de Madrid des del 1633, i també s'encarregà dels 12 Ministrils que tenia la Capella.

289) Andrés de BAREA. No es coneix ni el lloc de naixement ni el de la seva mort. Sols es té notícia de que fou Compositor i Mestre de Capella de les Catedrals de Palència i Salamanca de 1646 a 1653

290) Joan BASEYA (+ Mataró, 2ª meitat del segle XVII). Des del 1679 va ser Organista de la Catedral de Vic, i, encara que amb dades molt poc concretes, igualment ho fou de Ripoll. De la seva activitat com a Compositor es conserven a la Biblioteca de Catalunya, en manuscrit, una Missa amb instruments i un Villancico. A la Revista Catalana de Música, Mn. Higini Anglès publicà l'any 1932, dos Tientos de gaytilla per a Orgue. L'afegit "de gaytilla" és degut a fer sonar la part solista del Tiento amb el registre de gayta de l'Orgue, imitant les ornamentacions pròpies d'aquest instrument.

291) Josep BASSÓ (Sant Feliu de Guixols [Baix Empordà], 1626 - ?). Únicament he trobat que fou Organista del Monestir de Montserrat.

292) Anicet BAYLÓN (? - València, 1684). La seva activitat musical, per les dades trobades, començà a Xàtiva essent Mestre de Capella de la Col.legiata d'aquella ciutat, passant després al Reial Col.legi del Corpus Christi de València l'any 1677, a l'haver guanyat les oposicions per aquest càrrec, i que mantingué fins a la mort. Es conserven d'ell més de quaranta obres, la majoria de les quals es troben a l'Arxiu del Patriarca de València, i d'altres a Sogorb, El Escorial, etc. L'àmbit de les seves composicions abasta la música: religiosa, amb Misses, Motets, Lamentacions, Salms i Seqüències; la profana, amb Tonadas; i per a Orgue, amb Fugues i Pasos.

Continuarem amb més noms a la propera tramesa.

Joan ÚBEDA I COMAS

PARTICULARITATS de la MÚSICA de WOLFGANG AMADEUS MOZART

1) Les SIMFONIES (6)

30) Simfonia en Do Major [22] (K 162), coneguda també amb el nom de "Salzburguesa". El lloc on fou composada es sap pel sobrenom que té. En quan al temps, fou a l'abril de 1773. A més, és també la primera de les quatre que composà en un període de temps concret, entre març i maig. Té tres Moviments: L'Orquestra té Corda, amb 2 Violíns, Viola, Contrabaix, 2 Oboès, 2 Trompes i 2 Trompetes, i és amb tres Moviments: Allegro assai - Andantino grazioso en Fa Major - Presto assai. Una cosa curiosa és l'anotació de "trombe lunghe", que corresponia a unes Trompetes llargues, utilitzades a la Catedral de Salzburg en cerimònies solemnes. Això ha donat lloc a pensar, si aquesta Simfonia havia tingut originàriament una destinació religiosa. Amb tot, no hi ha motius suficients per assegurar-ho, ja que el Moviment central Andantino grazioso, té les característiques d'una Serenata, i el Presto assai, amb compàs de 6/8, tots els indicis d'una Caccia, fan que es refusi la idea anterior. Com ha dit Paumgartner, és "una peça a mig camí entre Milà i Viena, entre Sanmartini i Haydn".

31) Simfonia en Sol Major [27] (ara K 161b, abans K 199), que també ha rebut el nom de "Salzburguesa". Fou acabada en aquesta ciutat el dia 10, o el dia 16 d'abril de 1773. L'Orquestra és amb Corda: 2 Violíns, 2 Violes, Contrabaix, 2 Flautes i 2 Trompes; no té Minuet. El primer Moviment Allegro, pel so de les Flautes, fa pensar en una mena d'Obertura d'Òpera festiva. El segon moviment, Andantino grazioso en Re Major "con sordini" és una espècie de Serenata, en la que les Cordes greus amb pizzicato acompanyen les melodies dels Violíns i les Flautes. El tercer Moviment, Presto, amb un tema fugat amb ritme de Vals en el segon tema, té un contundent so de les Trompetes.

32) Simfonia en Re Major [23] (ara K 162b, abans K 181), també amb el nom de "Salzburguesa". La data de conclusió és el 19 de maig de 1773, i l'Orquestra és amb Corda: 2 Violíns, 2 Violes, Contrabaix, 2 Oboès, 2 Trompes i 2 Trompetes, i els Moviments són: Allegro spiritoso - Andantino grazioso en Sol Major - Presto assai, i sense Minuet. Per la seva textura sembla molt clarament una Obertura italiana, pels motius alegres que en els extrems contrasten amb l'Andantino grazioso central, i el final en forma de Rondó, que tenen records pròxims a una Barcarola veneciana.

33) Simfonia en Mi bemoll Major [26] (ara K 161a, abans K 184), la darrere de les quatre amb sobrenom de "Salzburguesa", que també es coneix com "Obertura de Lanassa". Composada en aquesta ciutat, té l'Orquestra amb Corda: 2 Violíns, 2 Violes, Contrabaix, 2 Flautes, 2 Fagots, 2 Oboès, 2 Trompes i 2 Trompetes. Té tres Moviments: Molto presto - Andante en Do menor - Allegro, sense Minuet, i la data de final és el 30 de març de 1773. Els comentaris dels crítics remarquen cada vegada més que, successivament, les obres de MOZART, a desgrat de les influències rebudes de tantes bandes, es va consolidant, i demostrant les seves personals característiques.

Joan ÚBEDA i COMAS

OBRES QUE COMPOSÀ W. A. MOZART L'ANY 1781,
I DELS QUE ES CELEBRA AQUEST ANY EL 225 ANIVERSAI

(Seguirem la numeració del Catàleg KOECHEL, amb les modificacions introduïdes darrerament. Els detalls van amb aquest ordre: Dia, o Mes, o Mesos; Nom de l'obra; Inici, o Final de la mateixa; si no hi ha cap indicació, vol dir començada i acabada aquell mes: Veu i/o Instrumentació; Nº de Catàleg K; Modificació si cal; i alguna vegada, altres detalls.

Joan ÚBEDA i COMAS

CENTENARIS DEL MES D'OCTUBRE

(Codis: * Naixement; + Defunció; Op = =bra)

Joan ÚBEDA i COMAS

ORIOL MARTORELL - ENRIC RIBÓ

Dos músics per la història

Fa deu anys que dos grans músics catalans ens van deixar (1996), Enric Ribó (el juny) i Oriol Martorell (l'agost). Ambdós fervents admiradors de la idea de Josep Anselm Clavé que el cant coral culturitzava i agermanava els pobles.
Continuadors de l'obra de Lluís Millet, Joan Balcells, Antoni Pérez Moya, Estanislau Mateu, Joan Llongueras, Estanislau Casas, Josep Mª Comella, Enric Morera i molts d'altres, es proposaren, al costat de directors com Manel Cabero, Antoni Pérez Simó, Leopold Massó, Antoni Coll, Llauís Virgili, Rafael Subirachs, Lluís Mª Millet, Àngel Colomer, Josep Mª Castelló i un llarg etcètera, donar un nou i revifador impuls al cant coral del nostre país.
La seva obra, llarga i important, ha col·laborat a donar arreu del món una imatge de qualitat interpretativa de les nostres corals, a la vegada que obria un camp a la recerca d'obres de caire molt divers, tant del nostre país com d'autors estrangers.
L'Oriol Martorell, amb la creació de la Coral Sant Jordi, fou un home d'una carismàtica personalitat, molt compromès amb el seu poble en uns moments molt difícils i que sabé enfrontar-se a aquesta situació amb valentia i enginy, patint situacions personals compromeses. Tanmateix destacà com a pedagog i musicòleg, cal destacar la seva empremta en l'edició discogràfica de la Història de la Música Catalana.
Al front de la seva Coral Sant Jordi va recórrer Catalunya portant amb les seves veus un alè de llibertat, alhora que aportava amb les seves dots de pedagog l'estimació a la nostra terra.
El seu esperit i la seva empenta el van fer ser un dels iniciadors de la Federació Europea de Joves Corals i que Catalunya tingués un lloc preeminent en el món a nivell del cant coral. Oriol Martorell ha estat una peça clau en el cant coral entre els més joves donant una empenta important a la creació del Secretariat de Corals Infantils de Catalunya convençut de que en ells estava el futur del cant coral del nostre país.
Conjuntament amb en Lluís Farreny crearen la editorial mf per tal de proporcionar partitures amb bona lectura de les que tant necessitades estaven les nostres corals.
L'Enric Ribó prenent la torxa del mestre Josep Guinart creà la Capella Clàssica Polifònica amb un gran nivell de qualitat i al costat de l'Oriol i d'altres grans personalitats musicals i organitzatives del nostre país col·laborà a la creació del Secretariat dels Orfeons de Catalunya, continuador de la Germanor dels Orfeons de Catalunya. També dirigí l'Orfeó de Sants i el Cor Nacional d'Espanya.
Del temps d'estudiant de violí a l'Escola Municipal de Música de Barcelona (després Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona) contribuí, al costat del seu amic Guinart, a la creació de l'Associació d'Estudiants d'aquesta entitat de la que després seria professor de violí.
Molt important es la seva dedicació a la formació de nous directors de corals.
El mestre Ribó va estar molt vinculat a la Federació de Cors de Clavé, per un costat com a director de la S.C. El Pericón, prenent el relleu del gran director Francesc Folguera. Aquesta coral es transformaria llavors, de la mà d'en Ribó, en la Coral Joan Maragall.
Enric Ribó, músic d'una gran sensibilitat i forta personalitat, dinamitzà la Federació impartint classes de formació de directors i formant part en moltes ocasions del jurat en concursos corals fomentats per ell i els nostres estaments federatius amb el propòsit d'una millora qualitativa dels nostres cantaires.
Aquests dos grans músics, l'Enric Ribó i l'Oriol Martorell, són la representació d'una gran munió de directors, uns més coneguts i d'altres més anònims, que tots junts han fet al llarg de la nostra història que el cant coral a Catalunya tingui la força i la qualitat de la que avui s'enorgulleix.

Jordi Gargallo

A L'OMBRA DE… JEAN BAPTISTE LULLY

La vida de Lully és l'ascens del no res al lloc més envejat de la cort francesa de l'època. De fill d'una família senzilla italiana, a secretari particular del rei de França. De ser un pobre sense més recursos que el treball que li encarreguessin, a ser un tirà de les finances i els monopolis.
Jean Baptiste Lully va néixer el 28 de novembre de 1632 a Florència com a Giambattista Luli. Fill de Lorenzo di Maldo Lulli i Caterina del Sera; una família humil de moliners. Això explica que ell nasqués en el mateix molí.
A causa de ser molt curt de vista, des de molt petit feia ganyotes per poder veure-hi clar. És una clínica típica dels miops astigmàtics. Aquest fet provocà que, amb els anys, s'arrugués molt de pell i semblés molt més gran del que en realitat era.
El dèficit visual li dificultava la lectura de partitures. Recordem que aleshores eren manuscrites i això les feia més difícils de desxifrar. Aquesta fou la raó perquè, a part de la composició, s'inclinés al mateix temps per la dansa, ja que no li era tan indispensable la vista. Marxà a viure a França el 1646, a requeriment de Roger Lorraine, Chevalier de la Guise, com a patge tutor d'italià de la seva neboda Mmlle. de Montpensier que era, al mateix temps, cosina del rei de França. Allí Lully pogué perfeccionar els seus coneixements musicals amb Nicolas Metru, Nicolas Gigault i Roberday.
A casa Mmlle. de Montpensier féu amistat amb Michel Lambert, director de música de la casa qui, amb el temps, acabaria sent el seu sogre.
El 1652, Madame de Montpensier fou exiliada de París per estar involucrada en una conspiració i llavors Lully es veié obligat a deixar la seva cort que s'havia traslladat a Saint Fargeau.
Començà a estudiar composició i clavicèmbal amb Carissimi alhora que perfeccionava la guitarra, el violí i la dansa..
Aquell any entrà com a violinista a "Les Vintg et quatre Violons du Roi", començant així un llarg currículum ascendent en la jerarquia musical de la Cort de Lluís XIV.
Dansà amb el Rei Lluís XIV el 1653 quan aquell tenia només 14 anys i on apareixia vestit de sol. De aquí va néixer el sobrenom del "Rei sol". Lully fou per a ell com un company de jocs. El 1656 i amb el beneplàcit del rei, organitzà un petit grup instrumental que s'anomenà "Les petits violons" o "La petite bande" en comparació de "La gran bande" que eren els 24 violins del rei, i que debutaren davant del rei dirigits pel mateix Lully. Podríem considerar que fou el primer conjunt de virtuosos de la història.
A la mort del Cardenal Mazzarino, introductor dels gustos italians a la cort de França, el març de 1661, Lully fou nomenat superintendent de música i compositor de cambra de la Cort.
El 16 de juliol 1662 es casà amb Madelaine Lambert, filla del compositor de la Cort, Michel Lambert i aquell mateix any adoptà la ciutadania francesa.
Malgrat haver tingut 10 fills amb Madelaine, dels quals només en sobrevisqueren tres, que continuaren a la cort i foren excel·lents músics, Lully molt aviat s'entengué amb Burnet, el cambrer de la seva dona.
Col·laborà en diverses obres amb Racine, Molière i Corneille.
El 1664 esdevingué la primera col·laboració entre Lully i Molière amb la comèdia-ballet Le mariage forcé.
Junts col·laboraren en 14 obres que totes van ser èxits absoluts
L'amistat de Lully amb Molière esdevindria una relació sentimental i íntima la qual, tot i estar molt mal vista per la Cort, va quedar amb una amonestació per part del Rei gràcies a l'amistat del monarca amb tots dos. No obstant, el nomenament de Lully com a Director dels Teatres Lírics de la Cort, amb poder per decidir quines obres es podrien representar i quines no, acabà amb la col·laboració i l'amistat amb Molière.
Si bé d'entrada era reaci a l'òpera, el 1671 en veure l'èxit de Perrin i Cambert, canvià d'idea, i començà a treballar en el que en diria Tragèdies Líriques.
En l'èxit de les òperes de Lully cal esmentar, a part dels llibretistes, les figures dels escenògrafs i decoradors com Carlo Vigarini i el seu pare i Jean Bérain el qual a l'òpera Prosepine aconseguí presentar una erupció del volcà Etna.
L'any 1669, Perrin havia obtingut el dret de fundar i dirigir acadèmies d'òpera a qualsevol lloc de França
Fent valdre la seva astúcia i el seu mal nom de "el bufó odiós", com li deia Boileau, comprà a Perrin els drets mentre ell estava a la presó per deutes. D'aquesta manera aconseguí ser l'únic home que podia establir una Acadèmia Reial de Música.
A més a més, no es podia dur a terme cap representació en tot el país sense la seva supervisió i el seu permís per escrit. Així va aconseguir que no prosperessin els seus rivals, que eren cada vegada més nombrosos, i tenir un control absolut de la totalitat de la música escènica francesa. Per aquest fet s'enemistà amb molts artistes francesos.
Fou nomenat Secretari Reial el 29 de desembre de 1681, càrrec que suposava la màxima confiança per part d'aquest.
Els seus nous llibretistes foren Quinault amb qui elaborà un nou tipus de llenguatge francès parlat i, més tard, Campistrin.
De les seves òperes neix l'Obertura francesa que més tard tractaran Bach i Händel, però fent-ne una forma musical pròpiament dita independent.
Les aventures amoroses de Lully van ser moltes i el seu comportament llibertí i promiscu van fer que els seus amors no influïssin directament en la seva obra musical. Tot i així influïren en la seva posició social i el feren avançar en la seva escalada en la cort. Altres vegades fou a l'inrevés i les amants el traïren com Fanchon Moreau o Scilla d'Acis i li buscaren molts problemes davant el rei.
Una excepció fou la relació que tingué amb la seva alumna Marie Françoise Certain (1662-1711) una deixeble que esdevingué la millor clavecinista del París de l'època de Lluís XIV, i que també ens ha deixat un magnífic llegat d'obres per a teclat. Marie Françoise havia estudiat també amb François Couperin i per ella Lully va descobrir els secrets del vell mestre francès.
Amb el casament del rei el 1683 amb Madame de Maintenon, de tarannà més aviat purità, canviaren els gustos de la cort i es tornà més sòbria. El llibertinisme de Lully tornà a fer parlar a la gent i el patge Brunet acabà a la presó per les seves relacions amb Lully.
En aquesta època, com a resposta a les acusacions que rebia, decidí canviar l'orientació del seu treball i es dedicà a la composició de molta música religiosa. Ens deixà grans motets per a doble cor, misses, i el "Te Deum" que li costaria la vida.
El 1687 mentre dirigia l'audició del seu "Te Deum" amb motiu de la recuperació de la malaltia del Rei Lluís XIV, es ferí al peu amb el bastó de comandament. La ferida s'infectà i se li gangrenà el peu. L'avançament ràpid de la gangrena el dugué a la mort el 22 de març de 1687 a París.

Xavier Vilajosana

ANIVERSARIS de CURIOSITATS
(Fets de fa 25, 50, 75, 100 anys, o centenaris d'aquests anys)

Joan ÚBEDA i COMAS