PERE MIQUEL MARQUÈS i GARCÍA
Va néixer a Valldemossa (Mallorca Occidental)
el 23 de maig de 1843.
Les seves primeres passes per la música les feu a la seva ciutat nadiua de
la mà del seu propi pare, el pintor Josep Maria Marquès i Carles, que
fins hi tot li construí un petit violí. Mes tard estudià, formant part de
l'escolania, amb els mestres Honorat Noguera i Francesc Montis,
i després amb el director d'orquestra italià O. Foce, que dirigia l'Orquestra
del Cercle Mallorquí, amb el que evolucionà com a violinista; el 1854
el trobem com a primer violí de l'orquestra del Círculo Palmesano.
Poc després va escriure una fantasia original per violí que agradà molt i
que feu que, posteriorment, el 1859, gràcies a una dotació econòmica concedida
per diverses entitats mallorquines, encapçalades per Bartomeu i Antoni
García, Miquel Llompart, Antoni i Bartomeu Pastor,
Joan i Francesc Marquès, es traslladà a París amb una pensió de
200 francs mensuals per estudiar el violí amb Armingaud (des del 19
de maig de 1859) i D. Alard; ja durant ales vacances d'aquest any mostrà
la seva capacitat organitzativa i donà concerts, junt als companys d'estudi
de la seva edat, els germans Alfons (pianista i violinista) i Enric
(cantant), per Alsacia i Lorena.
Dos anys més tard ingressà al Conservatori de París (per oposició,
ocupant una de les dues places disponibles entre 64), tenint com a professors
a Massard (violí) i Bazin (harmonia). Durant aquest temps feu
amistat amb Hèctor Berlioz (a les reunions d'en Massard) de
qui va rebre lliçons d'orquestració, doncs el gran músic francès va veure
les possibilitats del jove mallorquí .
Amb d'altres companys d'estudi formà una orquestra de cambra, també fou violinista
de l'orquestra titular del Teatre Líric de París i del de la Gran
Òpera, el que li va permetre entrar en contacte amb les grans obres del
moment, tan operístiques com simfòniques i que l'ajudà en la seva formació
musical.
De retorn a Espanya, el 1866 s'estableix a Madrid i es matricula
al conservatori, sota la influència i el mestratge de Francesc Frontera,
també músic mallorquí, i assisteix a les classes que el violinista Jesús
Monasterio donava al Conservatori de la capital de l'estat, on també amplià
els seus estudis d'harmonia amb M. Galiana, aconseguint el primer premi
del conservatori (1868), i composició amb Emili Arrieta, encara que
per poc temps doncs degut al seu primer èxit com a simfonista deixà d'acudir
a les seves classes el que molestà molt al mestre.
També entrà a formar part de l'orquestra dels teatres de la Sarsuela
i del Real. El seu primer èxit fou amb la Primera simfonia en
quatre moviments, en si bemoll (estrenada el 2 de maig de1869) subtitulada
Història d'un dia, que dirigí els seu mestre Jesús Monasterio
al Circo de Rivas (o del Príncipe Alfonso) seu de l'Orquestra
de la Societat de Concerts, en la que ell mateix tocava el violí (des
de la seva fundació fins el 12 de novembre 1884); el fet que un jove compositor
espanyol tingues l'atreviment d'escriure simfonies no italianitzades, i de
ser dirigides per Monasterio ajudà a la bona predisposició de la crítica;
es dona el fet curiós de durant els assajos d'aquesta simfonia davant dels
membres de la Societat, Monasterio no va voler donar el nom de l'autor,
i al final del segon moviment, el que va fer mogut pels aplaudiments i peticions
dels assistents.
Després d'aquesta n'escriuria cinc més, la Segona, en Mi bemoll major,
estrenada al Teatre del Circ de Madrid, el 3 d'abril de 1870, per l'Orquestra
de la Societat de Concerts de Madrid, dirigida per Monasterio),
la Tercera, en Si menor, op. 30, al Teatre del Circ del Príncep
Alfons, amb l'orquestra de la Societat de Concerts, també dirigida
per Jesús Monasterio, amb l'assistència del rei Alfons XII,
el 2 d'abril de 1876), la Quarta, en Mi Major, 21 d'abril de
1878 amb la mateixa orquestra però dirigida per Mariano Vázquez, que
succeí a Monasterio després de la dimissió d'aquest, i la Cinquena
simfonia, en do, el 29 de febrer de 1880, per aquest motiu se'l va
conèixer com el Beethoven espanyol, i com "el francès" per la seva
estada a París.
Espanya encara no estava prou preparada per aquest tipus de representació
musical i en Pere Miquel decidir a canviar de gènere i s'acostà a la
sarsuela on ja havia tingut un primer bon resultat amb l'obra Justos
por pecadores (Luis Mariano de Larra, Teatro de la Zarzuela
25 d'octubre de 1871), escrita amb col·laboració amb Oudrid; seguí
per aquest camí i el 1878 aconseguí el que seria la seva obra més important
El anillo de hierro (amb llibret de Marcos Zapata),
estrenada, també al Teatro de la Zarzuela, el 7 de novembre, d'aquesta
obra el que s'ha utilitzat més ha estat la seva obertura (tot i que molts
maliciosos de la seva època feren veure la similitud d'aquest preludi amb
l'ària "Che faró senza Euridice" de l'Orfeo de Gluck,
que no era més que una mostra dels seu bagatge tècnic après a París,
Mallorca i Madrid).
Aquesta obra es representà a Palma l'any següent amb un èxit tant important
de popularitat que li proporcionà un homenatge en forma de concert el 1889
Pere Miquel Marquès va escriure també d'altres sarsueles però que no
obtingueren el mateix ressò que El anillo de hierro, podem citar:
La canción del marinero (1871), Los hijos de la costa
(Luis Mariano de Larra, Teatro de la Zarzuela 10 de febrer de
1871), Perla (Juan José Herranz i Gonzálo, Teatro
de la Zarzuela 2 desembre de 1871), La hoja de parra (passatemps
còmic-líric amb text de Ramos Carrión estrenat al Teatro del Circo,
de Madrid el 2 de setembre de 1873), El maestro de Ocaña
(text de Frontaura sobre un pensament d'Scribe, Teato de
la Zarzuela, 31-10-1874), La monja alférez (Carlos Coello,
Teatre de la Zarzuela, 24-11-1875), Temores y sobresaltos
(Balaciart, Teatro de la Zarzuela, desembre de 1876), Camöens
(Marcos Zapata, Teatro de la Zarzuela, 24-2-1879, a benefici
del primer tenor Rosend Dalmau), com a complement en la mateixa representació
es presentar la primera part de El santuario del valle, dels
mateixos autors, Florinda, (Jiménez Delgado, Teatro
de la Zarzuela 6-3-880), La mendiga del Manzanares (Lastra,
Ruesga i Prieto, Teatro Apolo, 14-12-1880), El
alcalde de Toledo (Eugenio Olavarría, Teatro de la Zarzuela,
21-1-1882), La cruz de fuego (Estremera, Teatro Apolo,
8-10-1883), serà l'any 1884 en el que tornà a brillar com a gran compositor
que era amb El reloj de Lucerna (inicialment El velo blanco,
després El reloj de Ginebra), amb un text de Marcos Zapata
sobre temes de la lluita per la independència suïssa i que s'estrenà al Teatro
Apolo, l'1 de març, Un regalo de boda (Zapata, Teatro
de la Zarzuela, 1-12-1885), La campana milagrosa (Marcos
Zapata, Teatro del Circo del Price, 3-3-1888).
Posteriorment es dedicà preferentment al teatre per hores amb aquestes produccions,
¡Ese Buitrago! (Constantino Gil, Tatro Eslava,
20-2-1889), El motín de Aranjuez (Ángel R.
Chaves i José Torres -Reina, Teatro de la Zarzuela 2-3-1889),
Plato del dia (Andrés Ruesga, Manuel Lastra i Enrique
Prieto, Teatro de la Alhambra, 20-4-1889), ¡Al otro mundo!
(Perrín i Palacios, Teatro Apolo, 25-5-1889, amb la col·laboració
musical d'en Reig), El diamante rosa (G. Perrin
i M. Palacios, Teatro del Circo, 25-1-1890), Tila
(Eduardo Sánchez Hermua i Antonio Liminiana, Teatro
Apolo, 4-3-1890), Magdalena (Felipe Lavin, inspirat
en una novel·la de Pérez Galdós, Teatro Apolo, 15-11-1890),
Los tortolitos (Constantino Gil, Teatro de la Alhambra,
23-5-1891), una altre obra d'èxit fou El monagillo (Emilio
Sánchez Pastor, Teatro Apolo, 6-5-1891), ), El zortzico
(E. Sánchez Pastor, Teatro Felipe, 23-7-1891), El toque
de rancho (Sinesio Delgado, Teatro Felipe, 1-8-1891,
amb col·laboració musical de Ramon Estellés), Amores nacionales
(G. Perrin i M. Palacios, Teatro Eslava, 13-11-1891,
amb col·laboració musical amb el mestre Nieto), El cañon
(G. Perrin i M. Palacios, Teatro Circo del Price, 22-12-1891),
El centinela (Emilio Sánchez Pastor, Teatro Apolo,
20-1-1892), La salamanquina (Perrín i Palacios,
Teatro Eslava, 16-4-1892), El castañar (Eduardo Sáenz
Hermua, Antonio Liminiana, Teatre Tívoli, 21-7-1892),
Fraternidad (Jaques, Teatro de la Zarzuela, 12-11-1892),
Las mariposas (Parrín i Palacios, Teatro Apolo,
18-3-1893), La procesión cívica (E. Sáncez Pastor i S.
Delgado, Teatro Apolo, 13-6-1893), El cornetilla (G.
Perrin i M. Palacios, Teatro Eslava, 15-10-1893), El
abate San Martín (Perrín i Palacios, Teatro Eslava,
11-12-1893), Boda, tragedia y guateque o El difunto de
Chuchita (Javier de Burgos, Teatro Eslava, 9-1-1894),
El santo milagroso (Emilio Sánchez Pastor, Teatro
Eslava, 7-12-1894), , El aquelarre (S. Delgado, Teatro
del Principe Alfonso), El Dios chico (E. Sánchez Pastor,
Teatro Apolo), El remendón (C. F.), La llama
errante (Teatro de la Zarzuela), Las ánimas (E.
Sànchez Hermua), Los redentores (E. Torres Reina,
Teatro de la Zarzuela), Verso y prosa (Teatro de la
Zarzuela).
A més de sarsueles en Marquès és autor de treballs pedagògics com el
Método elemental y progresivo de violín, d'altres obres seves
són l'obertura per a orquestra La Selva Negra, el poema simfònic
La cova del Drac, estrenada sota la direcció d 'Enric Granados
(1904), dues marxes de concert (Gran marxa de concert
en Do menor, 9 de setembre de 1871) i 73), La vida
(1906), una Gran Marxa nupcial, encàrrec de la Diputació
Provincial de Madrid pel casament d'Alfons XII amb Maria de
las Mercedes d'Orleans, l'estrena es va fer el 26 de gener de 1878, al
Teatro del Circo del Principe Alfonso), això feu que la Diputació
de Madrid el nomenes inspector de les escoles especials de música de
Madrid i professor de cant d'un establiment benèfic per nens abandonats,
i que fos guardonat pel rei com a cavaller de la Creu de Carles III;
ja amb anterioritat havia rebut l'encàrrec de fer una composició per l'enllaç
del rei Alfons XII amb Maria Cristina d'Austria, fou
la Polonesa núm. 4, en Si bemoll, estrenada al concert oficial
al Teatre Reial de Madrid el 29 de novembre de 1879, un Himne
en honor de Ramon Llull, estrenat a Ciutat de Mallorca
l'any 1916 i fruit de la passió que despertà, en especial a partir del Sexenni
Revolucionari, la composició d'himnes i marxes; d'altres obres orquestrals
són Una noche en la Caleta (1871), La canción del marinero,
melodia de 1872, Enriqueta (recull de valsos, 1875), La
mariposa, peça obligada de cornetí del 1875, Gran fantasia para
orquesta y banda militar sobre motivos de zarzuelas modernas (1880),
Heroica, 4t Marcha de concierto (1882),
A magna inmortalidad, op. 111 (1915), ¡Gloria a Mallorca!, op.
112 (1915), Bellver (preludi), Capricho español;
En la Alhambra (petit poema o suite orquestral),
Gran monteria (obra de concert), La vida, poema
sinfonico o sea, Septima Gran Simfonia; Los heroes
(preludi), Melodia instrumental; Oceánica; Obertura
en Re mayor; Pequeño allegro appassionato; Preludio;
Scherzo en Do menor; Scherzo en La menor;
Tiempo de marcha; Maestoso; Última
lágrima (melodia).
També va escriure obres diverses, La Primera Lágrima (la primera
versió per orquestra, 8-6-1872, la publicació per piano, setembre del 1878),
cinc poloneses per a concert (1872-86) i Fatima
(pertany al l'Album musical de compositores mallorquines), Melodia
espanyola (per a violoncel, estrenada a París, interpretada
per Cabassolle), La estudiantina (gran jota), El
desengaño en un sueño (Calderón de la Barca), o l'obra religiosa
Bendita sea tu pureza, a dues veus amb acompanyament de piano per
la festa de sant Ferran de l'Hospici, Mis plegarias íntimas
(per a cor i orquestra), Marcha Ascensión de Maria i Te
Deum (cor i orgue), Ave Maria (veu i orgue)
(1911), Andante religioso, Concierto en Mi menor,
Fantasia de violín, Los Pajaros del Paraiso,
Tema con variaciones (per a violí i piano); Dolora,
La canción del desierto, Tema para Lento de una Sonata
(piano), La lira de la infancia (6 petites peces per piano i
violí), Fantasia para dos violines, Melodia española
(violoncel), Adagio del gran poema sinfonico instrumental titulado.
La vida, Zortzico de Peña y Goñi (orquestra).
Entre els anys 1993 i 95 es van editar les seves tres primeres simfonies.
També va publicar un llibre Dios y la inmortalidad del alma.
El seu germà Josep Maria Marquès i García fou pintor com el seu pare.
A la seva jubilació retornà a la seva Mallorca natal on morí el 25
de febrer de 1918, als 75 anys.
Bibliografia.
La Zarzuela (Historia de la zarzuela) (Dirigida
per Joan Salvat, amb diversos col·laboradors, direcció musical Roger
Alier i Joaquim Navarro) (Vol. I) Salvat Editores, S.A., Barcelona
1989.
Diccionari de Compositors Mallorquins (segles XV - XIX) .- Joan
Parets i Serra, Pere Estelrich i Massuti, Biel Massot i Muntaner.
Coedició Conselleria d'Educació i Cultura, Govern Balear, Edicions Cort, Mallorca
1987.
Compositors de les Illes Balears .- Joan Parets i Serra, Pere
Estelrich i Massuti, Biel Massot i Muntaner. Centre de Recerca
i Documentació Històrico - Musical de Mallorca. Amb la col·laboració de Jaume
Bover i Pujol i Gabriel Julià i Seguí. El Gall Editor, Conselleria
d'Educació i Cultura, Govern Balear, Pollença 2000.
Gran Enciclopèdia de la Música (Vol. 5) (signat per Xavier Carbonell
i Castell). Enciclopèdia Catalana, Barcelona 2001
Diccionario de la Música y los Músicos (Vol. II) .- Mariano Pérez.
Ediciones Istmo, S.A. Madrid 2000.
Diccionari Biogràfic (Vol. III) .- Albertí, Editor, Barcelona 1969
Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear (Vol. III) (Del
Romanticisme al Nacionalisme) .- Edicions 62, Barcelona 2000
Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear (Vol. X) (Diccionari
I-Z) (signa Francesc Cortés i Mir) .- Edicions 62, Barcelona 2003
Diccionario de la Música Española e Hispanoamericana (direcció Emilio
Casares Rodicio) (Vol.VII) (signa: Ramón Sobrino) .- SGAE, Madrid
2000. Diccionario Biográfico-Bibliográfico de Efemérides de Músicos Españoles
.- Baltasar Saldoni (Vol II), Barcelona 1879
Calendario Histórico Musical para el año 1873 .- Mariano de Soriano
Fuertes. Antonio Romero y Andía, Madrid 1873
Dietario Musical .- J.M. Javaloy i A. Miró Bachs, Barcelona
1950 (sense editar) (comet l'error de donar com a data de naixement l'any
1844 i la de mort el 1917)
Celebridades Musicales ó sea biografías de los hombres más eminentes en
la música .- Fernando de Arteaga y Pereira (article signat per
Peña y Goñi). Centro Editorial Artístico de I.T.M. Seguí, Barcelona
1886 (també dona la data del 1844 com a naixement)
Historia de la Música .- Josep Subirà (Vol. II), Salvat Editores,
S.A.., Barcelona - Buenos Aires 1947.
Diccionario Biográfico de la Música .- J. Ricart Matas,. Editorial
Iberia, S.A., Barcelona 1986