Inici

 

        

 

JOAN MANÉN i PLANAS 125 DEL SEU NAIXEMENT

Joan Manén va néixer a Barcelona el 14 de març de 1883; als tres anys el seu pare, fabricant de teixits, que també era músic afeccionat, veient la facilitat que tenia el va iniciar en l'estudi de la música amb el solfeig i el piano, i un any i mig més tard s'inicià en l'estudi del violí; als set ja es presentava com a pianista i violinista, acompanyat al piano pel seu pare a València (inicialment a Castelló però degut als problemes del vaixell "Apòstol" per arribar a la capital valenciana on havia estat contractat i amb el que feien el viatge), Barcelona, Madrid i d'altres ciutats espanyoles (1890) causant sensació entre el públic i la crítica; per aquest motiu se'l pot considerar com un infant prodigi ja que la seva formació tan musical com intel·lectual fou autodidacte. Una de les seves característiques més acusades fou la seva extraordinària facilitat, des de molt jovenet, de la lectura a vista, doncs el seu pare l'hi feia seguir la part cantada mentre alhora tocava al piano la part orquestral.

Dos anys més tard, quan en tenia nou, inicià els seus recitals per Europa i Amèrica; als deu dirigia a l'Argentina el seu primer concert simfònic dirigint un cor de 200 homes i orquestra i interpretant el "Gloria a España" de Josep Anselm Clavé (d'altres fonts situen la seva sortida a Europa i Amèrica al 1898).

Va profunditzar en l'estudi de la tècnica del violí amb Clemente Ibarguren, seguidor de l'escola del mestre de Sarasate, Delphin Alard. També féu estudis amb Frederic Balart. Es va establir durant uns anys a Alemanya, des d'on més tard es traslladà a Barcelona i fixà la seva residència a la Via Laietana, 160.

El seu pare va morir l'any 1908 de tifus en beure aigua contaminada en una font del Tibidabo i ell es va haver de fer càrrec del manteniment de tota la família

Actuà amb les orquestres i els directors més prestigiosos del seu moment i dugué a terme més de 4.000 actuacions públiques, sent acompanyat per músics de la talla de l'Enric Granados, a Madrid, Joaquim Nin a València (1915 i 1916) o amb en Frederic Longàs a Girona, o compartint actuació amb Pau Casals, entre molts d'altres de renom internacional. El 25 de març de 1903 es presentava al Teatre Real de Madrid de la mà de l'antiga Sociedad de Conciertos, que dirigia el mestre Giménez, aconseguint un gran èxit, tant per part del públic com de la crítica. El 1914 participà amb els concerts de l'Orfeó Català a Londres.

Segons ell mateix indica, fóu un del primers violinistes que substituí la corda prima del violí per una d'acer per aconseguir una sonoritat més brillant i aconsellà diversos luthiers d'utilitzar aquest sistema; la casa Gebrüder Schuster de Markneukirchen va posar al mercat l'encordat que utilitzava Manén donant-li el seu nom "Juan Manén Violin Saite".

Com a compositor, hem de dir que pràcticament també aprengué principalment per l'estudi de les obres dels grans autors clàssics, sentint-se molt atret per les composicions de Richard Strauss, especialment pel que fa a l'orquestració, i de les obres de Richard Wagner, però amb un estil propi i un tant indefinit; no volgué mai adscriures a cap tendència i molt menys a les noves formes avantguardistes, ans al contrari, en fóu molt crític, especialment amb aquelles obres en les que èll no trobava prou "sinceritat" . Les seves primeres composicions són de quan sols tenia tretze anys, tot i que es publicaren anys més tard.

El seu repertori compositiu l'iniciarem amb les seves òperes per "Giovanna di Napoli" estrenada al Gran Teatre del Liceu de Barcelona el 22 de gener de 1903 (quan ell tenia 20 anys), l'obra es representà conjuntament al "La Africana" de Meyerbeer i va tenir una bona acollida tot i tenir una producció descuidada, però es va ressaltar la seva harmonia innovadora i una instrumentació valenta; encarregada per aquest mateix teatre el 3 de desembre de 1903 estrena "Acté", aquesta òpera, en dos actes, amb text del mateix compositor inspirat en una obra de Castelar, va tenir al públic molt contrari ja abans de la seva estrena, doncs l'empresari havia imposat el tema per poder aprofitar els decorats que s'havien realitzat per una obra "Nerone" del compositor Anton Rubinstein i que no va tenir èxit; tot i que l'estrena no va ser un èxit complert, sí que es valoraren favorablement diverses part de l'obra com ho fa palès Joan Lamote de Grignon en la seva crítica a la Revista Musical Catalana; anys més tard (1928) Joan Manén la va refer amb el nom de "Neró i Acté" i estrenà al Landestheater de Carlsruhe el 28 de gener de 1928, d'on passà a Leipzig, Dresde, Colònia, Wiesbaden i per fi arribà a Barcelona el 15 de febrer de 1933. Mentre, havia estrenat a Frankfurt "Der Fackeltanz" (La dansa de les atxes) (1909) i el 1926 a Brunswick la seva obra "El camí del Sol". Posteriorment estrenava a Barcelona, al Liceu, "Soledad" (30 de desembre de 1952), el drama musical "Don Joan" en set parts a representar en tres jornades, que no ha estat estrenat.

Tanmateix, va escriure obres instrumentals com "Suite" Op. 1, per a piano, violí i orquestra, "Variacions sobre un tema de Tartini" Op. 2 (violí i orquestra), "Romança sense paraules", "Aplec", "Juventus. Concerto grosso" Op. 5, per a dos violins i orquestra, "Aragón", "Concierto español" Op. 7, "Canción i estudio" Op. 8 (violí i orquestra), "Catalònia", "Concerto" Op. 13 (piano i orquestra), "Capricho en La menor" Op. 14 per a violí i orquestra, "Scherzo fantastique", "Capricho en Re menor" Op. 15 per orquestra, també per aquest formació i cor "Nova Catalònia" Op. 17 (interpretada el 1903 a Barcelona i el 1918 al Festival Manén a Berlín), i "El camí del Sol" Op. 19, poemes simfònics. Així com d'altres obre com "Petite suite espagnole" Op. 3, per violí i piano, "Concert" per oboè i orquestra, "Quartet de corda en Fa major" nº 1 Op. 16, "Quintet de corada i piano en Do major" Op. 18, "Canciones" Op. 10 i "Balada" Op. 20 per a violí i piano, "Cuadros" suite per piano, "Belvedere" suite per a flauta i orquestra, "Concert per a violoncel i orquestra", "Mobilis in mobili", "Ell i ella", "Diàleg", obertura per "La vida es sueño", "Elogio del fandango", "Simfonia ibèrica", "Miniatures", els ballets "El retrato de Dorian Grey" estrenat al Teatre de la Comèdia de Barcelona, "Rosario la Tirana" posat en coreografia per Joan Magriñà, que ho fòu al Liceu (1953); o "Fantasia - Sonata" per guitarra.

També va escriure obres per a veu i piano, "Cinco canciones para canto i piano" Op. 4, i "Cuatro canciones" Op. 10, la cançó "El frare" va aconseguí molta popularitat, i va harmonitzar nombroses cançons populars catalanes com l'encantadora glossa a les "Muntanyes del Canigó" per a sis veus mixtes i tenor solista, "El petit maridet", el poema a veus soles "Els dos camins" fou premiat amb la Flor Natural de les Festes de la Música Catalana i el 1914 fou el presentador d'aquestes Festes, "Muntanyes de Montserrat", o el Caprici sobre el cant popular "El pardal".

En Joan Manén conreà també la música per a cobla; en el seu repertori trobem les sardanes "El cavaller enamorat", divulgada extensament els anys trenta per mitjà de la ràdio i cantada per l'Emili Vendrell i també popularitzada amb les interpretacions de la tenora d'Albert Martí (després aquesta sardana fou transcrita a cor mixta per Àngel Colomer i del Romero i a estat molt interpretada per les corals del nostre país), "Camprodon", "Manresana", que són les que han tingut més difusió, així com també "L'alegre companyia", "Esperançant", "Cap a Núria falta gent", "Joia d'infants", "La font dels pastors", "Pàtria", "Sardana tràgica", "Gironina" i "La menuda entremaliada", que han estat menys populars.

Una altre faceta musical de Joan Manén fou el treball fent transcripcions d'obres dels grans músics com J.S. Bach, G. Tartini, N. Porpora, Daquin,
P.D. Paradies
, Ch. Gluck, W.A. Mozart, F. Chopin, G.B. Martini i molt especialment de N. Paganini del què dirigí l'edició de l'obra complerta. És important destacar que va finalitzar un "Concert per a violí i orquestra" atribuït a L. van Beethoven, que havia quedat inacabat, i que ell va trobar a Viena.

Destacà com a director d'orquestra, durant la temporada 1929-30 dirigí l'Orquestra de Pau Casals amb motiu de l'Exposició Internacional de Barcelona; tres anys mes tard (novembre de 1933) estrenava l'oratori "Montserrat" del Pare Antoni Massana (per a soprano, cor, orgue i orquestra), del què ja havia estrenat, el 1930, la seva "Suite de cambra"; el 1934 dirigí al Liceu la versió en català, utilitzant la traducció de Joaquim Pena per l'Associació Wagneriana, de l'òpera de Richard Strauss "Der Rosencavalier", amb la direcció escènica de l'Adrià Gual, i interpretada per Mercè Capsir, Carlota Dahmen, Vicente Bettoni,
Conxita Olivier i Ricard Fusté; de fet ja havia dirigit a Barcelona les seves pròpies obres quan sols tenia disset anys, així com les primeres estrenes al Liceu de les seves òperes.

Una altra activitat d'aquest genial músic fòu la de promotor de concerts; així el 1918 organitzava al Palau de la Música Catalana un cicle de concerts amb el nom de Festivales Manén. Al 1930 va crear la Societat Filarmònica de Barcelona (nom que ja havien utilitzat diverses entitats a principis de segle) amb la finalitat de portar la música simfònica i també la de cambra als seus associats, que pagaven una quota estable de cinc pessetes per concerts, tot i que també havia la possibilitat d'obrir-los al públic en general amb un preu d'entrada molt més car; el primer concert el va fer el guitarrista Andrés Segovia a l'Hotel Ritz el 29 de novembre de 1930; ell n'era el president de la Societat i amb ell col·laboraven Antoni Massana, Joan Gols, Antoni Mussons i el crític musical Artur Menéndez Aleyxandre. També va tenir la iniciativa, els anys 50, de construir un auditori, a la part alta del carrer de Balmes, que havia de portar el seu nom (i del que trobem una imatge en els full de carta que utilitzava Manén i en els que figura un dibuix del mateix amb el nom de "Auditorium Juan Manén, Barcelona"), el músic va cedir-lo a l'Ajuntament de Barcelona quan la revolució cubana es va apoderar dels diners de la seva dona Valentina Curt (d'aquella nacionalitat) i amb els què s'anava construint l'auditori (1959). Als anys seixanta el govern va pensar en convertir-lo en Teatre Nacional i es preveia la seva inauguració pel 1963, però tampoc tirà endavant aquesta idea, . A la mort d'en Manén es projectar convertir-lo en ateneu popular o sala cívica, més la manca de diners i d'ajuts institucionals, l'edifici no es va acabar i a final de segle va ser enderrocat. sense haver-se acabat mai.

Joan Manén també tingué una bona labor com a col·laborador de diverses publicacions com la Revista Musical Catalana, La Veu de Catalunya, Ritmo,
La Vanguardia, i a revistes especialitzades franceses. També és autor de "Mis experiencias" (en tres volums 1944 - 1957) que és la seva autobiografia, "Variaciones sin tema" que és un recull dels seus articles publicats a la premsa, i "El violín" (1958), "Diccionario de celebridades musicales" (que es publicà en 1974); els llibrets de les seves òperes també eren creació seva.

Ha estat guardonat amb diverses condecoracions Comendador de la Cruz de Alfonso XII, Caballero de la Gran Cruz de Carlos, membre de l'Academia de Bellas Artes de San Fernando (1927)

El 1947 obtingué el primer premi en el concurs organitzat per la Comissió Abad Oliba amb motiu de l'entronització de la Mare de Déu de Montserrat.

Les seves obres han estat publicades per Universal Edition (Viena), Aug. Cranz (Leipzig), Max Eschig (París), Schott's Söhne (Magúncia),i a casa nostre amb les Edicions La sardana Popular. J.M. Canals, Barcelona, amb la que va editar les "Tres cançons populars, per a cant i piano", els "Quatre Chors a veus mixtes", i la sardana "El cavaller enamorat" entre d'altres.

Joan Manén i Planas va morir a Barcelona el 26 de juny de 1971

 

       

 

Bibliografia

Diccionari Biogràfic .- Albertí, Editor, Barcelona, 1969
Gran Enciclopèdia Catalana .- Enciclopèdia Catalana S.A., Barcelona, 1976 (signa Montserrat Alvet)
Diccionario de la Música y de los Músicos .- Mariano Pérez. Ediciones ISTMO (Col·lecció Fundamentos-87), Madrid, 1985 (3 volums)
Diccionario Biográfico de la Música .- J. Ricart Matas. Editorial Iberia, S.A., Barcelona, 1986
De la A a la Z, Diccionari d'Autors de Sardanes i de música per a cobla .- Carles Riera i Vinyes, Josep M. Serracant i Clermont, Josep Ventura i Salarich. Edita: SOM, Girona, 2002 (2na edició corregida i augmentada)
Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear. Edicions 62, Barcelona, gener 1999 (dirigida per Xosé Aviñoa, (Vol. IV, "Del Modernisme a la Guerra Civil [1900-1939]")
Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear. Edicions 62, Barcelona, març 2001 (dirigida per Xosé Aviñoa, amb la col·laboració de Jaume Ayats, Concepció Ramió, Vicent Galbis, Eugeni Canyelles, Francesc Crespí, M. Antonia Moll i Xavier Moll (Vol. VI, "Música popular i tradicional")
Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear. Edicions 62, Barcelona, setembre 2002 (dirigida per Xosé Aviñoa, amb la col·laboració de Jaume Radigales, Pere Artís, Vicent Galbis, Joan Company, Jordi Guàrdia, Francesc Bonastre i Marta Cureses) (Vol. V, "De la Postguerra als nostres dies")
Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear. Edicions 62, Barcelona, març 2003 (dirigida per Xosé Aviñoa, (Vol. X, "Diccionari I-Z") (Signa Bernat Cabré)
Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear. Edicions 62, Barcelona, setembre 2004 .- Roger Alier (Vol. XII, "El Gran Llibre del Liceu")
Gran Enciclopèdia de la Música. Enciclopèdia Catalana, Barcelona 2001 (signa Núria Poertell i Rifà)
Diccionario de la Música Española e Hiberoamericana (dirigit i coordinat per Emilio Casares Rodicio) Sociedad General de Autores y Editores SGAE, Madrid, 2000 (Vol. 7, signa el treball Francesc Cortés i Mir)
Orfeó Català, Centenari 1891-1991 (Llibre del Centenari) .- Pere Artís i Benach i Lluís Millet i Loras. Editorial Barcino, Barcelona, 1991 (Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana)
Historia de la Música .- Josep Subirà. Salvat Editores S.A, Barcelona-Buenos Aires, 1947 (dos volums)
Òpera Liceu, una exposició en cinc actes .- Diferents autors. Múseu d'història de Catalunya, Generalitat de Catalunya. Edicions Proa, Barcelona, 1997-98
Historia de la Ópera, los orígenes, los protagonistas y la evolución del género lírico hasta la actualidad .- Roger Alier. Ediciones Robinbook
(Ma non tropo), Barcelona, 2002
La música i el Modernisme .- Xosé Aviñoa (Biblioteca de cultura catalana núm. 58) Curial, Barcelona, 1985
Història de la Música Catalana .- Montserrat Albet. Edita "La Caixa de Barcelona", Barcelona, 1985
La ópera en España e Hispanoamérica (2 volums) .- Emilio Casres Rodicio, Alvaro Torrente. Ediciones del ICCMU, Madrid (Vol. 1º, 2001) (vol, 2º 2002)
Llibre de la sardana (El llibre clàssic de la nostre dansa) .- Josep Miracle. Editorial Selecta, Barcelona 1980
Música de tota mena .- Manuel Valls.(Col·lecció Neuma) Clivis Publicacions, Barcelona1982
En torno a lo español en la música del siglo XX (Foilà la veritable manola....).- Jorge de Persia.Diputación de Granada, 2003.
Consideracions sobre els models operístics entre 1875 i 1936 .- Francesc Cortés i Mir (Recerca Musicològica XIV-XIV, Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publlicacions, Bellaterra 2004-2005.
Modernisme i música: una reflexió al cap dels anys .- Xosé Aviñoa. Recerca Musicològica XIV-XIV, Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publlicacions, Bellaterra 2005.
El Gran Teatre del Liceo visto por su empresario .- Juan Mestres Calvet (pròleg d'Àngel Ziñiga). Ediciones Vergara, Barcelona
Barcelona, del wagnerismo a la generación de la República .- Xosé Aviñoa. (Actas del Congreso Internacional "España en la música de occidente" (Celebrado en Salamanca del 29 de octubre al 5 de noviembre de 1985,"Año Europeo de la Música") (2 volúmenes) Edición a cargo de Emilio Casares Rodicio, Ismael Fernández de la Cuesta y José López-Calo. Instituto Nacional de la Artes Escénicas y de la Música, Ministerio de Cultura, Madrid, 1987.)
Històries de les sardanes (III) .- Robert Roquè i Jutglà. (Col·lecció Mos) (Volum X) Edita GIS (Grup d'Informadors sardanistes de Catalunya), Girona 2000.
Mundo Musical (Revista mensual ilustrada) (Organo del Sindicato Musical de Cataluña) (nº 15, Barcelona, octubre 1926) (Arxiu Associació Musical de Mestres Directors, Barcelona)
L'Aurora de Clavé (Revista de la Federació de Cors de Clavé) Barcelona , abril de 1967 (El Maestro Juan Manén, una gran obra y una gran figura) (article extret del que va signar José Maria Pi Suñer per "La Vanguardia")
Programa de ràdio de Catalunya Música "Vistes al mar" sobre Joan Manén, emès el dia 17 de maig de 2008 a les onze de la nit, dirigit per Xavier Chavarria i amb la participació de Ramon Oliveas, Jaime del Blanco Páez, Samuel Castellanos i Jordi Gargallo