JOAN LLONGUERAS i BADIA
Personatge prolífic doncs fou molt destacat com a poeta, compositor,
director, pedagog, crític i articulista, fundador de diverses entitats, introductor
al nostre país del mètode Delcroze de Rítmica i Plàstica
a les escoles, col·laborador habitual de la "Revista Musical Catalana",
amic personal dels grans músics del nostre país i gran admirador de l'obra
del mestre Josep Anselm Clavé. Joan Llongueras fou una gran
personalitat que va anar més enllà de la seva actuació musical pels seus interessos
cívics i culturals.
Va néixer a Barcelona el 6 de juny de 1880 a la petita plaça Marquillas,
amb vistes a les Balses de Sant Pere, al número 4, fill d'una família
humil, el seu pare treballava en una oficina de recaptació de cèl·lules i
era molt afeccionat a l'òpera, la seva mare era modista, van tenir tres fills,
Joan, Jaume i una filla, la Pilar, que va morir quan
comptava dotze anys.
Quant en Joan tenia uns vuit anys la família es traslladà a viure al
carrer Sant Pere més Baix, al número 77. En veure la seva atracció
per la música la seva mare, la Tereseta, per recomanació d'una
amiga, el portà a casa d'un jove professor de música, fill d'aquesta senyora,
i que vivia al mateix replà que ells, perquè dones lliçons de solfeig al jove
Joan, aquest professor era Domènec Más i Serracant, que havia
estat deixeble de Josep Marraco, Gabriel Balart, Càndid Candi
i el pianista Bau.
A petició de Domènec Más i Serracant, Joan Llongueras i el seu
germà petit Jaume van ingressar a l'escolania de Sant Pere de les
Puelles, on Más i Serracant acabava de se nomenat mestre de capella,
era l'any 1892 i en Joan tenia uns dotze anys.
En Joan Llongueras va continuar els seus estudis musicals amb els mestres
Enric Granados (piano), Enric Morera i Lluís Millet (harmonia
i composició), a aquest últim el va conèixer quan tocava a l'antic cafè
"Gran Pelayo" amb el quartet que formaven el violinista italià Ernesto
Cioffi, el violoncel·lista Josep Soler, Lluís Pamies, a
l'harmònium, i Lluís Millet al piano. Amb els anys es feu amic i col·laborador
del mestre Millet al que ajudà a fer la recopilació dels seus escrits
per publicar-los amb el títol de "Pel nostre ideal".
El jove Llongueras s'anava iniciant vers la música, i un lloc que fou
fonamental per ell en els seus primers anys musicals fou el coneixement i
tracte amb Amadeu Vives al "Centre Dominical de Sant Pere Apòstol"
que dirigia el Reverend P. Francesc Codina i Sert, situat a unes quadres
interiors d'una casa del carrer de Trafalgar, era l'època en la que
Vives estava composant la seva òpera "Artús". En certa
ocasió van representar en aquest centre una òpera italiana de moda en aquells
moments "I feroci romani" en la que Vives interpretava
el paper de tenor i Llongueras el de soprano (doncs encara conservava
la seva veu de falset, tenia catorze anys).
Joan Llongueras, ja endinsat en el món pedagògic musical i exercint
de professor, no es cansà de cercar un sistema nou que fos actiu i fàcil.
Per mitjà d'algunes publicacions va conèixer el mètode Dalcroze, es
va interessar per ell i va anar provant les seves primeres experiències didàctiques
a la sala Ars Lucis de Terrassa (1907), a l'any següent ho va
presentar al Palau de la Música i al 1911 marxà a França, Suïssa
i Alemanya on pogué contactar amb el mateix Émile Jaques-Dalcroze
a qui visità en el seu centre de Hellerau, prop de Dresden,
i de qui va aprendre el seu sistema musical de Rítmica i Plàstica estudiant
aquest mètode en el seu Institut a Suïssa on es diplomà. Tornat a Barcelona
va instaurar aquest mètode d'ensenyament al nostre país impartint-lo inicialment
a l'Acadèmia Granados. El mètode va tenir seguidors i així arribà
al Col·legi Mont d'Or de Barcelona de la mà de Plàcid Montoliu,
amic seu; també es va provar a d'altres poblacions com a Terrassa (l'Escola
Choral), Vic, Girona, Manresa (portat per en Joaquim
Pecanins a l'Orfeó Manresà que també havia anat a estudiar amb
Dalcroze a Suïssa), Tarragona, Alcoi i València;
a la capital valenciana actuà amb els deixebles de l'Escola Choral de Terrassa,
de la que era director, oferint dues sessions de cançons treballades segons
el mètode Dalcroze i algunes danses gregues reinventades per ell, amb
notable èxit.
El gener de 1913 Llongueras va fer-ne una demostració al Palau de
la Música i veient la bona acollida proposà crear un institut similar
al de Jaques-Delcroze, però no va aconseguir qui l'ajudes econòmicament.
En el seu lloc l'Orfeó Català acollí la idea i aquell Nadal ja
funcionava d'una manera normal, poc després es feia la primera Festa del
Ritme i de la Dansa. Enric Gibert l'introduí a l'Orfeó La Formiga
de Castellbell.
El 1919 es va crear l'Institut Català de Rítmica i Plàstica (l'actual
Institut Joan Llongueres) que aleshores tenia la seva seu al Palau
de la Música i estengué aquests ensenyaments per diversos centres, entre
ells l'Institut Monturiol depenent de l'Escola Blanquerna i
després de la guerra a les escoles Virtèlia.
Aquest mètode d'ensenyament no obtingué el favor de tots els professionals
de la música i així l'any 1932 es van generar unes famoses discussions entre
Joan Llongueras i Manuel Borguñó en la que formaren bàndols
oposats músics de gran prestigi del nostre país.
Joan Llongueras es distingí per la seva preocupació pedagògica i per
aquest motiu va fundar i dirigir diverses institucions com l'Escola Coral
de Terrassa (1901-1918), inspirada en l'Orfeó Català que en va
ser el model de moltes agrupacions corals; dirigí durant sis anys l'Escola
Municipal de Música de la mateixa ciutat, plaça que guanyà per concurs;
també dirigí l'Agrupació Artística de Terrassa, l'Escola o Acadèmia
de Música de Barcelona (1924) que estava situada en un xalet del carrer
Provença, 281, en la que el 1930 comptà com a professors amb noms tant
prestigiosos com Joan Tomás, Montserrat Campmany, Magda Solé,
Blanca Morera, Francesc Riba i ell mateix per solfeig, teoria,
lectura a vista, dictat i transport; el mateix Llongueras s'encarregava
de la Rítmica; Blanca Selva, Magda Solé i Blanca Morera
(piano); Joan Massià, Carme Petit i Miquel Casas
(violí), Francesc Musolas (viola), Pere Marés i Trinitat
Brunet (violoncel), Concepció Callao (vocalització i cant), Francesc
Riba (orgue), Joan Parra del Moral (guitarra), Francesc Riba
(harmonia, contrapunt i composició) i Blanca Selva i Joan Massià
(música "da camera") i a la que també havien estat Guillem Garganta
i Maria Carbonell.
Conjuntament amb Alexandre Galí (amb el que l'unia una gran amistat
des de molt joves i que era el seu cunyat), Artur Martorell i Enric
Gibert van fundà l'Escola Vallparadís. També fou director musical
de les Escoles de l'Ajuntament de Barcelona i professor a Vilajoana,
institució creada per a cecs, sordmuts i disminuïts, així com director de
les Escoles Blanquerna.
L'any 1928 formà part de la junta de la secció establerta a Barcelona
i que representava a Catalunya, València i les Balears
en l'Associació de Música Contemporània nascuda de la iniciativa
de Manuel de Falla després de rebre l'encàrrec de la Societat Internacional
de Música Contemporània i del seu president Edward J. Dent de crear-ne
una filial a Espanya. Aquesta associació tingué seu a Madrid
i Barcelona, i pel que fa a la secció catalano-valenciana-balear estava
formada per Francesc Pujol, Joan Lamote de Grignon, Jaume
Pahissa, Frank Marshall, Joaquím Pere Marés i Joan Llongueras.
Com a compositor va fer una producció molt significativa per la seva escola
de Rítmica i Plàstica que pogueren aprofitar la resta d'escoles, especialment
les que tenien una dedicació musical, algunes d'aquestes produccions són:
la transcripció de "Cançons amb gestos i rondes infantils" de
Jaques-Dalcroze , quatre series de "Cançons i jocs d'infants",
"La festa dels reis i les figures del pessebre", "Les cançons de
Nadal" (1917), "Els cants de la Passió" (1918), "El
joc del cel", "Reir, cantar, jugar y gozar",
"Escenas cantadas y danzadas", "Cançoner popular de Nadal",
entre d'altres.
Es autor de la música dels "Goigs a la Verge de Núria" sobre
el text de Joan Maragall, que foren estrenats per l'Orfeó Català,
així mateix va harmonitzar moltes cançons popular catalanes. Pel piano va
composar "Jan i Mia" (dotze impressions musicals), "La
vida senzilla" i "L'estiu efímer" (escenes pintoresques),
"A la vora del camí" (per a veu i piano).
L'any 1930 va ser creada la Lliga Sardanística de Catalunya que agrupava
tant entitats sardanístiques com compositors de sardanes i cobles, i que va
ser dirigida per Joan Llongueres.
Conjuntament amb en Francesc Pujol va ser un gran defensor de la sardana
publicant el llibre "Per la nostra sardana", i tot i que no
te una producció gaire nombrosa però si que és de qualitat i interessant:
"A la casa on jo m'estic", "El camí de cada dia",
"L'Ametlla del Vallès", "Festa camperola",
"Sanglotant", "La pubilleta", i probablement "El
primer amor", i "Parlant amb ella" tot hi que no hi
ha la seguretat de que aquestes darreres siguin seves. Caldria afegir l'himne
per cor i cobla "Som catalans". El 1908 va harmonitzar i feu
un comentari del text de "La capritxosa" d'en Pep Ventura.
La seva obra lírica amb text d'en Carner "L'any mil" va ser
programada a la temporada 1905-06 pels Espectacles-Audicions Graner,
però no es va representar.
El 1906 fou un dels premiats en la Festa de la Música Catalana organitzada
per l'Orfeó Català, presidida per l'Antoni Nicolau i en la que
també foren premiats Frederic Alfonso, Francisco Areso, de Lezcano
(Guipúscoa), Josep Agulló i Prats, Serra i Boldú,
Vicenç Bosch, Cassià Casademont, Vicenç M. de Gibert
i mossèn Romeu.
Va ser un dels primers dirigents (secretari primer) de la Germanor dels
Orfeons de Catalunya al costat de Lluís Millet, Joan Balcells,
Joaquim Pecanins, Francesc Pujol i mossèn Baldelló. El
mestre Llongueras es va unir també al treball de recerca del nostre
"Cançoner Popular de Catalunya", almenys en els anys 1922 i
23, formant equip amb el mestre Tomàs.
La seva labor cultural no es quedà en la musical, si més no, també va conrear
la literària com assagista i poeta, en va publicar entre el 1906 i 1952 onze
col·leccions de poesia "Lluminoses" (1906), "Les cançons
de Nadal" (1917), "L'estiu al cor" (1928), "Sonets"
(1938), "Del meu viure a muntanya" (1945), en les que Llongueras
escriu sobre les seves vivències i reflexions de cada dia, plenes de poesia
i sentiment, "El vol dispers" (1946), "El meu Montserrat"
(1947), "L'hoste" (1949), "Fogalleig al capvestre" (1950),
"Benaurances de l'any" (1951), i "Llibre dels àngels"
(1952), "L'Estiu al cor", "De Profundis",
"El vol dispers", "Nativitat"
(poema escènic). De la seva producció en prosa cal fer esment de "Infimes
cròniques d'alta civitat" (1911), que va escriure amb el sobrenom
de Chiron, i que va ser prologada per Eugeni d'Ors, "Evocaciones
y recuerdos de mi primera vida musical en Barcelona" (Llibreria
Dalmau, Barcelona 1944), "Les Finestres del mar, narracions
viscudes d'un altre temps". I en el camp pedagògic "Orientació
i transformació del moviment musical popular a Catalunya" (1908),
"La gimnàstica rítmica; la seva significació pedagògica
i artística en els nostres temps", "Per la dansa i per l'educació
del ritme", "El rítmo en la educación y formación general de
la infancia" (1942), "La rythmique apliquée a
la première educationn des aveugles" (1925), o "L'educació musicals
dels infants a l'escola primària".
Com a poeta de filiació posmaragalliana, fou nomenat mestre en Gai
Saber als Jocs Florals de Barcelona de l'any 1934. Diversos
dels seus poemes foren musicats per Lluís Millet i Enric Morera,
d'aquest darrer són "Poema de la Nit i del Dia i de la Terra i de l'Amor",
pensat per ser estrenat per l'Orfeó Català però que ho fou per l'Orfeó
Gracienc; Morera igualment va musicar altres obres amb textos d'en
Llongueras, "Cançó tardoral" (per a veu i piano), "La
cançó dels bons caçadors" (coral), "Himne a la
Senyera del Prado" (estrenat la nit de Sant Joan de 1905),
"La cançó nova", "La sardana de la Pàtria" (estrenada
el 23 d'abril del 1921 en els actes celebrats per la Joventut Nacionalista
de Terrassa), i la cançó infantil "Arri, arri, cavallet".
També exercí de crític musical al llarg de més de vint anys a "La Veu
de Catalunya", i col·laborà habitualment en la "Revista Musical
Catalana", orgue de comunicació de l'Orfeó Català.
La seva passió per la dansa el feu amic de Joan Magriñà i a estudiar
i divulgar la història de la dansa a Catalunya, especialment en una
conferència oferta a la Llotja de Mar el 16 de maig de 1930, sobre
la "Dansa en el període romàntic del segle passat" i que publicà
l'any següent a la "Revista Musical Catalana", també va escriure
"El Ritmo", apologia de la dansa, el ritme i de les cançons
amb gestos.
Joan Llongueras era una persona idealista amb un gran esperit de treball
dirigit especialment a la comunitat i en aquest cas preferentment a la educació
musical infantil convençut del seu benefici per la formació humanística del
nostre poble. Com diu mossèn Pere Ribot "Joan Llongueres
visqué mogut sempre pels seus ideals: La Pàtria i la Fe".
L'any 1941 moria el mestre Lluís Millet i fou en Joan Llongueras
qui va promoure un homenatge, simbolitzat en un àlbum amb més de 500 endreces
de personalitats de tots els estaments culturals catalans.
En les diferents fonts consultades tant el trobem amb el cognom Llongueras,
i més recentment com Llongueres.
Joan Llongueras va morir a Barcelona el 13 d'octubre de 1953.
Joan Llongueras amb Pau Casals
Joan Llongueras vist per Opiso
Bibliografia:
Diccionari Biogràfic .- Albertí, Editor,
Barcelona, 1969-70
Gran Enciclopèdia Catalana .- Enciclopèdia Catalana S.A., Barcelona,
1976 (signa Montserrat Albet)
El Cant Coral a Catalunya (1891-1979) .- Pere Artís i Benach
(pròleg d'Oriol Martorell). Editorial Barcino, amb la col·laboració
de la Fundació Güell i de la Fundació Mª Francesca Roviralta,
Barcelona 1980
Diccionario Biográfico de la Música .- J. Ricart Matas. Editorial
Iberia, S.A., Barcelona, 1986
De la A a la Z, Diccionari d'Autors de Sardanes i de música per a cobla
.- Carles Riera i Vinyes, Josep M. Serracant i Clermont,
Josep Ventura i Salarich. Edita: SOM, Girona, 2002
(2na edició corregida i augmentada)
Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear. Edicions 62,
Barcelona, gener 1999 (dirigida per Xosé Aviñoa, (Vol. IV, "Del
Modernisme a la Guerra Civil [1900-1939]")
Gran Enciclopèdia de la Música. Enciclopèdia Catalana, Barcelona
2001 (signa Lluís Millet i Loras)
Diccionario de la Música Española e Hiberoamericana (dirigit i coordinat
per Emilio Casares Rodicio) Sociedad General de Autores y Editores
SGAE, Madrid, 2000 (Vol. 6, signa el treball Lluís Millet
i Loras)
Orfeó Català, Centenari 1891-1991 (Llibre del Centenari) .-
Pere Artís i Benach i Lluís Millet i Loras. Editorial
Barcino, Barcelona, 1991 (Fundació Orfeó Català-Palau de la
Música Catalana)
L'Orfeó Gracienc i el seu entorn ciutadà. Memòries del mestre Joan Balcells
(Adaptació del text: Roser Torres i Felip) dita Orfeó Gracienc,
Barcelona, 1984
Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear. Edicions 62,
Barcelona, març 2003 (dirigida per Xosé Aviñoa, (Vol. X, "Diccionari
I-Z") (signa: Jaume Carbonell i Guberna)
La música i el Modernisme .- Xosé Aviñoa (Biblioteca de cultura
catalana núm. 58) Curial, Barcelona, 1985
La imagen de nuestros músicos (Del siglo de Oro a la Edad de Plata)
.- Emilio Casares Rodicio. Sociedad General de Autores y Editores
(SGAE) Fundación Autor, Madrid, 1997
Enric Morera. Estudi biogràfic. Ignasi Iglésies. A.
Artís, Impresor i editor, Barcelona, 1921
El Mestre Enric Morera. La biografia tan esperada de l'autor de
La Santa Espina. Miquel Saperas. Editorial Andorra, S.L.,
Andorra la Vella, Principat d'Andorra i Barcelona,1969
(Col·lecció Ahir - Demà, núm. 4)
Anuario Musical de España .- Director i Fundador Salvador Bofarull
Rodríguez. Editorial Boileau, Barcelona (Primer any 1930)
Morera .- Xosé Aviñoa. (Gent nostra) (Col·lecció dirigida
per Josep M. Infiesta, nº 37) Edicions de Nou Art Thor, Barcelona,
1985
Devessall de Poemes. Poetes catalans d'ahir i de sempre. (Pròleg
de Josep Maria Ainaud) Ressenya biogràfica i selecció de poemes a cura
d'Eva Muns. Associació Wagneriana, Barcelona 2003
Orientació y Organisació del Moviment musical popular a Catalunya (Conferència
llegida a l'Ateneo Barcelonès la nit del 14 de maig de 1908)
.- Joan Llongueras. J. Horta, Impressor, Barcelona 1908