JOAN BAPTISTA LAMBERT i CAMINAL
Nascut a Barcelona el 21 de juliol de l'any 1884. Als
nou anys va ingressar com a nen cantor a l'escolania de la Catedral de
Barcelona, i als dotze va iniciar el seus estudis de composició, orgue
i piano sota els mestratges de Domènec Mas i Serracant, Benvingut
Socias i Mercadé, i el mestre Roig. Va continuar aquests
estudis amb Moreau i més tard, ja a l'Escola Municipal de Música
de Barcelona, amb els mestres Felip Pedrell i Sabaté i
Enric Morera i Viura (composició) i amb Joan Baptista Pellicer
(piano). Més tard va fer el perfeccionament d'aquest instrument amb Joaquim
Malats i Miarons. Va continuar estudiant l'orgue de manera autodidacta
així com també el violí.
De ben jove es va distingir com a compositor d'obres de tema religiós i per
al teatre. Va ser director de la banda dels Mossos d'Esquadra de la Generalitat
de Catalunya (anys 1928 al 1931) i de l'Acadèmia de Música
i de la Banda de Música de la Casa de la Caritat, on va fundar un orfeó
i va publicar una "Teoria de la Música" en dues parts (1919).
A partir de l'any 1929 va ser escollit com a organista del Palau Nacional
de Barcelona amb motiu de l'Exposició Internacional, a la vegada
que dirigia corals i actuava com a mestre de capella i organista a l'església
de Nostra Senyora de Betlem i al col·legi dels Pares Escolapis de
Sant Antoni.
Aviat es va interessar pel Teatre Líric Català i va col·laborar amb
Lluís Graner a la sala que havia obert a la Rambla dels Estudis
(la Sala Mercè, decorada per Gaudí) amb la promesa d'unes Visions
Musicals per representar "Montserrat", "L'Atlàntida",
"El Dant", "Sant Jordi", "La Mare de Déu"
i "La pastoreta", amb música d'Enric Morera i Joan
B. Lambert.
A partir del 1905 va ser director del Teatre Principal i va col·laborar
amb els Espectacles Graner, que promovia el pintor Lluís Graner
(amb la filla del qual sembla que va tenir un idil·li) i comptava amb
l'Adrià Gual com a responsable escènic. Al Teatre Tívoli de
Barcelona es va encarregar de la direcció musical de dues obres: l'estrena,
el 7 d'octubre de 1922, de l'òpera del mestre Enric Morera "Joan
de Serrallonga" (amb text de Víctor Balaguer i arranjament
musical de Francesc Pujols). Al repartiment hi havia el baríton Sagi
Barba (Serrallonga), el tenor Emili Vendrell (Fadrí
de Sau) i la soprano Josefina Bugatto (Donya
Joana); l'empresari era Josep Bergés. Lambert
va fer la transcripció per al piano del ballet de l'obra. I el 29 d'abril
de 1924 de la sarsuela castellana en dos actes "Por una mujer"
amb text d'Antonio Paso i Ricardo González del Toro, de la qual
Lambert n'era l'autor musical. Les dues obres van tenir un gran èxit.
Joan B. Lambert va tenir una col·laboració molt important en el Tercer
Congrés Nacional de Música Sagrada del Motu Proprio (instrucció signada
pel papa Pius X el 22 de novembre de 1903 sobre la música sagrada i
el retorn al cant gregorià i a un cant litúrgic lluny de l'exivicionisme imperant
a l'època amb la més freqüent interpretació en els cants a les esglésies de
música que s'acostava a l'operística italiana i obres d'autors clàssics) celebrat
a Barcelona el novembre de l'any 1912. En va formar part com a responsable
al costat de Pedrell, Suñol, Gibert, Nicolau,
Mas i Serracant, Masvidal, Millet, Cumellas i Ribó,
Sancho Marraco, Ribera, Lamote de Grignon, Martínez
Imbert, Josep Marraco i Sánchez Gavagnach. També hi va participar
com a organista i en el cicle de conferències que es van fer. Va ser considerat
com a un dels més prestigiosos compositors en la reforma musical litúrgica
a Catalunya que va marcar l'avantguarda del moviment cecilià al nostre
país. Les seves partitures religioses van ser difoses i interpretades per
tot Espanya.
En el camp docent va dirigir l'Escola Municipal de Música de Granollers
i la seva orquestra. El 2 de gener de 1940 es va fer càrrec de la direcció
de l'Escola Municipal de Música de Barcelona, al carrer Bruc,
en moments molt difícils i en substitució del mestre Lluís Millet a
causa de la seva jubilació. Durant la seva direcció el centre es va convertir
en Conservatori Superior de Música (1944) i Lambert el va dirigir
fins molt poc abans de la seva mort. També va ser professor de l'Escola
Professional per la Dona, de la Diputació Provincial de Barcelona
(1929-1940), censor de música sagrada del Bisbat de Barcelona (1940-1945),
i director dels Estudis Musicals Lambert. I va col·laborar amb Frederic
Alfonso i Joaquim Zamacois en la confecció del "Método graduado
de solfeo "Laz".
Va ser mestre de músics importants com ara el tenor Ricard Mayral a
l'escolania de Betlem, mossèn Josep Aulet i Fiol a l'Escola
Municipal de Música de Barcelona, i Josep M. Ruera (orquestració)
a l'Escola Municipal de Música de Granollers.
La seva producció compositiva es mou principalment entre la música escènica,
simfònica, per a banda, vocal, sardanes, i molt especialment religiosa. Les
seves obres estan escampades per tota la península la qual cosa dificulta
la seva localització i catalogació.
Entre la música per al teatre cal destacar: "Doncella que va a la guerra"
(18 de maig de 1906, conjuntament amb Sancho Marraco, sobre un text
de Manuel Montoliu i decorats de Moragas i Alarma); "El
foc de Sant Joan" (1907); "Juventut de príncep" en cinc
actes, amb text de J.M. Torda i C. Costa (1920); la sarsuela
"Por una mujer"; "Leyenda feudal" en dos actes
amb llibret de L. Angulo i L. Varó, estrenada al Teatre Novetats
de Barcelona el 12 de gener de 1927; "La alborada" sarsuela
en un acte de J. Ramos, estrenada el 25 de febrer de 1928 al Teatre
de Fuencarral; "Flors de Mar-Bella" sarsuela en dos actes
amb text de F.R. Oliva (Teatre Nou de Barcelona el 15
de gener de 1931) i "El maestro ilusión" (que després va canviar
el seu nom per "Estrellas y nubes") en dos actes, estrenada
el 28 d'octubre de 1934.
Com a música simfònica trobem: "Allegro simfònic", glossa sobre
la cançó popular catalana "La Mare de Déu"; "Rapsòdia
mallorquina"; "Scherzo" una glossa sobre el ball de
gegants d'Olot; "Somni eròtic" per a violoncel; "Suite
bíblica" per a arpa; "Suite de concert" per a piano
sobre uns temes de l'Enric Morera, "Suite per piano i violoncel";
el poema simfònic "Vallencís"; "València" (poema
simfònic) i la "suite" que porta per nom "La festa de Santa Cristina
de Lloret de Mar" per a banda i que a la seva última part pertany
a una sardana d'aquest nom (1934) sobre temes populars religiosos i premiada
per Ràdio Barcelona.
També va fer música per a cobla com ara: "L'hostal de la Peira"
(1907), "La Glòria" (1908), "El gegant del Pi",
"Àgata" (1910), "Estimada", "El pardal",
"Joventut de príncep" ( que pertanyt a l'obra lírica del mateix
nom), "Goig perdut", "La mort de la núvia", "Prometatge",
"L'estiuada" (per a cor i cobla), "La Montserrat",
"La trapassera" i "La filla del Marxant".
Pel que fa a la seva producció de cançons trobem un conjunt d'àlbums i cançons
soltes com ara: "Cançons líriques", "Cantos catequísticos",
"Cant a la senyera", "Canción nacional a la bandera",
"Cantos de Navidad".
De cant coral: "Agonia", "Cançó de la bandera",
"La barretina", "De bon matí", "Cants escolars",
"La barca de nacre", "Roses de tardor",
"El ram d'or", "Cançó del rossinyol",
"Llevat Déu"; harmonitzacions de cançons populars, "La
mort de la núvia", "Els tres tambors", "El soldat
i la donzella", "Cobles en lloança a Jesús en el pessebre",
"A la terra de Betlem".
La producció de música religiosa és molt extensa i important, podem esmentar:
"Cinco motetes al Santísimo Sacramento", "Missa brevis"
(totes dues a dos veus i orgue o harmònium), "Jesús amante"
(dos veus i orgue), "Gradual de la Purísima" (tres veus i orgue),
"Rosario de Maria", "Sancta Maria succurre miseris"
(quatre veus i orgue), "Misa festiva", "Sé nuestro monarca"
(per a solista, cor i orgue), "Salve Regina" (a tres veus),
"Quotiescumque" (motet a quatre veus), "Te Deum laudamus"
(cor i orquestra, i també a tres veus i acompanyament), "Trisagio"
(tres veus, corda i orgue), "Missa en honor de sant Gregori
el Magne", "Canción de las pajas", "Requiem",
"Virgen Santa madre mia" (himne a la Verge del Pilar),
"Cantantibus organis", "Càntic dels segadors
espirituals" (1922), obra encarregada per l'Schola Cantorum del
Santuari de Mallorca que havia visitat dos anys abans expressament per
escoltar aquesta formació coral, i "Sis impressions nadalenques"
(per a orgue).
Joan Baptista Lambert i Caminal va rebre moltes distincions i premis,
entre les que podem destacar el primer premi, conjuntament amb José Maria
Beobide, al Congrés de Música Religiosa de Sevilla; el premi del
Concurs Nacional de 1930; el Concurs Internacional de París
(1932); el Premi Felip Pedrell de 1934; tres vegades la Flor Natural
a la Festa de la Música Catalana, en el que fou premiat cinc vegades (juny
de 1905, obert amb un discurs de Felip Pedrell, maig de 1908, presidit
per Antoni Nicolau, gener de 1911, presentat per Claudi Martínez
Imbert, 1914, oberta per Joan Manén i Planas, i 1920, amb un discurs
inaugural de Mn. Lluís Romeu), organitzat per l'Orfeó Català;
soci de mèrit de la Reial i Pontifícia Acadèmia Mariana de Lleida;
molts elogis per part del papa Pius X, del rei Alfons de Borbó,
del gran compositor Manuel de Falla, de Paul Gilson, del pare
José Maria Nemesio Otaño, que publicà algunes de les seves obres en
la seva antologia i que el considerava com un dels més importants organistes
del moment (1922); també van publicar obres seves José Erviti i l'abat
Jouvert que en destaca especialment "Sis impressions nadalenques"
i el "Cantantibus organis". El mestre Lambert va pertànyer
a l'Agrupación Española de Maestros Directores y Concertadores, de
Barcelona, on ingressà el 24 de setembre de 1923. Va ser un dels socis
fundadors del Montepio de Maestros Directores y Concertadores de
Barcelona, antecessors de l'actual Associació Musical de Mestres Directors.
El 13 de novembre de 1910 l'Orquestra Simfònica de Barcelona va fer
el primer concert, sota el patrocini d'Eusebi Bertrand i Serra, i la
direcció de Joan Lamote de Grignon. Entre els mesos d'octubre
i novembre de 1921 va promoure la Primera Manifestació Simfònica d'Autors
Ibèrics, en el programa del concert hi trobem obres de Joan Baptista
Lambert.
Joan B. Lambert va dirigir orquestres per tot Espanya i va ser
convidat a dirigir concerts simfònic - corals amb la participació de formacions
com ara l'Orfeó Gracienc, de Barcelona.
Al 1930 residia al carrer Elisabets, número 21, de Barcelona.
El mestre Joan Baptista Lambert i Caminal és considerat com un compositor
noucentista i va morir a Barcelona el 4 de maig de 1945.
Bibliografia:
Diccionari Biogràfic .- Albertí, Editor, Barcelona,
1969-70
Gran Enciclopèdia Catalana .- Enciclopèdia Catalana S.A., Barcelona,
1976 (Vol. 9, signa Montserrat Albet)
La Zarzuela .- Salvat Editores, Barcelona, 1989
Dietario musical .- Josep Mª Javaloy; A. Miró i Bachs,
Barcelona, 1948-50 (Sense editar, dipositat a la biblioteca del Montepio
de Maestros Directores -Concertadores de Barcelona) (actualment
Associació Musical de Mestres Directors, Barcelona)
Diccionario de la Música y de los Músicos .- Mariano Pérez.
Ediciones ISTMO (Col·lecció Fundamentos-87), Madrid,
1985 (3 volums)
El Cant Coral a Catalunya (1891-1979) .- Pere Artís i Benach
(pròleg d'Oriol Martorell). Editorial Barcino, amb la col·laboració
de la Fundació Güell i de la Fundació Mª Francesca Roviralta,
Barcelona 1980
Diccionario Biográfico de la Música .- J. Ricart Matas. Editorial
Iberia, S.A., Barcelona, 1986
De la A a la Z, Diccionari d'Autors de Sardanes i de música per a cobla
.- Carles Riera i Vinyes, Josep M. Serracant i Clermont,
Josep Ventura i Salarich. Edita: SOM, Girona, 2002 (2na
edició corregida i augmentada)
Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear. Edicions 62,
Barcelona, gener 1999 (dirigida per Xosé Aviñoa, (Vol. IV, "Del
Modernisme a la Guerra Civil [1900-1939]")
Gran Enciclopèdia de la Música. Enciclopèdia Catalana, Barcelona
1999 (Vol. 4, signat per Oriol Pérez Treviño)
Diccionario de la Música Española e Hiberoamericana (dirigit i coordinat
per Emilio Casares Rodicio) Sociedad General de Autores y Editores
SGAE, Madrid, 2000 (Vol. 6, signa el treball Antonio Ezquerro
Esteban)
Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear. Edicions 62,
Barcelona, març 2001 (dirigida per Xosé Aviñoa, amb la col·laboració
de Jaume Ayats, Concepció Ramió, Vicent Galbis, Eugeni
Canyelles, Francesc Crespí, M. Antonia Moll i Xavier
Moll (Vol. VI, "Música popular i tradicional")
Orfeó Català, Centenari 1891-1991 (Llibre del Centenari) .-
Pere Artís i Benach i Lluís Millet i Loras. Editorial Barcino,
Barcelona, 1991 (Fundació Orfeó Català-Palau de la Música
Catalana)
Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear. Edicions 62,
Barcelona, setembre 2002 (dirigida per Xosé Aviñoa, amb la col·laboració
de Jaume Radigales, Pere Artís, Vicent Galbis,
Joan Company, Jordi Guàrdia, Francesc Bonastre i Marta
Cureses) (Vol. V, "De la Postguerra als nostres dies")
Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear. Edicions 62,
Barcelona, març 2003 (dirigida per Xosé Aviñoa, (Vol. X, "Diccionari
I-Z", signe Xosé Aviñoa)
Historia de la Música .- Josep Subirà. Salvat Editores S.A,
Barcelona-Buenos Aires, 1947 (dos volums)
Cent Anys de Conservatori .- Xosé Aviñoa (apèndix de Teresa
Montserrat Solà i Gareis). Ajuntament de Barcelona, Publicacions,
Barcelona, 1986
Barcelona Filarmónica, la evolución musical del 1875 al 1925 .- Lluís
Lamaña, Barcelona, 1927
El cançoner popular català (1841-1936) Edició Departament
de Cultura de la Generalitat de Catalunya (direcció: Josep Massot i
Muntaner; coordinació: Josep Crivillé i Ramon Vilar) Barcelona,
2005
La música i el Modernisme .- Xosé Aviñoa (Biblioteca de
cultura catalana núm. 58) Curial, Barcelona, 1985
La ópera en España e Hispanoamérica (2 volums) .- Emilio Casres
Rodicio, Alvaro Torrente. Ediciones del ICCMU, Madrid
(Vol. 1º, 2001) (vol, 2º 2002)
El Mestre Enric Morera. La biografia tan esperada de l'autor de La Santa Espina.
Miquel Saperas. Editorial Andorra, S.L., Andorra la
Vella, Principat d'Andorra i Barcelona,1969 (Col·lecció
Ahir - Demà, núm. 4)
Anuario Musical de España . Director i Fundador Salvador Bofarull
Rodríguez. Editorial Boileau, Barcelona (Primer any 1930)
Moments Viscuts (Auto-biografía) .- Enric Morera i Viura.
Graficas Barcelona, Barcelona 1936
Morera .- Xosé Aviñoa. (Gent nostra) (Col·lecció
dirigida per Josep M. Infiesta, nº 37) Edicions de Nou Art Thor,
Barcelona, 1985
Fitxa de l'Agrupación Española de Maestros Directores y Concertadores.
Llibre de socis del Montepio de Maestros Directores y Concertadores de
Barcelona