Joan Balcells al 1912 i al 1932

Orfeó Gracienc 1904

JOAN BALCELLS i GARCÍA

Neix a Barcelona el 2 de gener (2 de març segons altres versions) de 1882, fill de Gaspar Balcells i Teresa García, que regentaven una botiga de queviures. Per aquell temps vivien al carrer Ponent, 28 (després Joaquim Costa), i al 1899 es traslladaren a Gràcia, al carrer Corçega / Santa Teresa. Als cinc anys començà anar a escola, al la Gran Via. La seva formació musical la va fer a l'Escola Municipal de Música de Barcelona, el 1892, era el director en Josep Rodoreda; estudiant harmonia amb el mestre Antoni Nicolau, que al 1896 va prendre el relleu de la direcció de l'Escola, i contrapunt i fuga amb el mestre Eusebi Daniel, així com amb els mestres Lluís Millet i Joan Lamote de Grignon; amb els que fomentà una gran amistat.

FUNDACIÓ DE L'ORFEÓ GRACIENC

Com el mateix mestre Balcells comenta en les seves memòries, l'any 1902, essent encara estudiant de finals de carrera, i passat el Nadal, un company de l'Escola Municipal de Música, l'Amadeu Argelaga, el va convèncer per anar a veure al mestre Josep Cumellas i Ribó que dirigia un grup coral del Centre Catalanista Gracienc, de La Unió Catalanista, instal·lats al carrer de Santa Àgata, 44, cantonada al Torrent de l'Olla; els homes que la formaven provenien de la Societat Recreativa La Granada, que l'any 1901 havien demanat al mestre Cumellas Ribó que els prepares per cantar unes caramelles més dignes de les que s'acostumaven alhora; un d'ells, Jaume Barnó, en fou un dels iniciadors del cor del Centre Catalanista Gracienc. Entrevistat amb el mestre Cumellas sent immediatament acceptat com a col·laborador en el cor del centre Catalanista Gracienc i encarregat de preparar les classes de solfeig amb els cantaires.

Un dia, preparant un assaig, en el què també hi participaven nois i noies molt joves, per la vetllada anual pròpia del Centre, el mestre Cumellas es va retardar i en arribar s'insolentà amb la junta directiva i deixà el càrrec de director; en Joan Balcells el va seguir com a solidaritat. Poc temps després, ja a l'any 1903, el president d'aquest centre intentà convèncer al mestre Balcells de que tornés per prendre la direcció del cor; ell seguí negant-se. L'entitat continuà cercant director en la figura dels mestres Salvat i Mas i Serracant, sense èxit, fins que aconseguiren que acceptes aquest càrrec en Josep Segura i Taglien, recomanat per l'Enric Granados, i tornaren a demanar amb en Balcells que en fos el sub-director, la qual cosa acceptà no gaire convençut. Al cap de poc el mestre Segura no veient-se amb prou capacitat per fer aquesta feina renuncià i en Joan Balcells quedà com a director de la coral.

Es féu una crida demanant cantaires i la coral va créixer i van creure oportú donar-li nom propi, entre diverses opcions, i a mirall de l'Orfeó Català, escolliren la més adequada, Orfeó Gracienc; van seguí fent repertori i en la preparació dels cantaires comptaren amb una ajuda important, el pianista Ricard Vives, que es desplaçava des del Poble Nou, i que era deixeble i amic personal d'en Balcells.

El 15 de maig de 1904, en un acte benèfic d'ajut a un poble d'Andalusia, Villanueva de las Minas que passava per una situació dramàtica, l'Orfeó fa el seu debut; actuaren també cors de Gràcia, alguns de l'Associació de Cors de Clavé i el cor d'homes la Filantròpica, dirigit pel mestre Ramon Novi; l'acte es feu al Teatre Modern (després Coliseum Pompeia), que es trobava a la Travessera de Gràcia.

Degut a unes diferències amb la junta del Centre Catalanista Gracienc que volia que els cantaires es fessin càrrec de totes les despeses que originava la coral decidiren independitzar-se; situació difícil, doncs ni tant sols els volgueren donar el material musical , harmònium, partitures, per la qual cosa hagueren de demanar ajut a l'Orfeó Canigó que els hi deixà partitures per copiar-les manualment i disposar de material per assajar, i cantar (això era el 15 d'agost de 1904); foren acollits a l'Ateneu Gracienc i l'11 de setembre d'aquell mateix any donaven el seu primer concert com a independents participant en un acte benèfic de la Delegació de la Creu Roja de Sant Gervasi.

El mestre Joan Balcells i l'Orfeó Gracienc són una mateixa cosa doncs ell va viure gaire bé exclusivament pel seu Orfeó amb el què aconseguí grans èxits i reconeixements; un i altre foren convidats sovint, a partir del 1918, pel mestre Joan Lamote de Grignon a actuar amb l'Orquestra Simfònica de l'Associació Musical de Barcelona, amb la que van interpretar la 9a Simfonia de Beethoven; també amb el mestre Lamote eren escollits per actuar amb la Banda Municipal de Barcelona.; tanmateix, col·laborà estretament amb la preparació del seu Orfeó en els concerts organitzats per l'Orquestra Pau Casals quan aquesta necessitava un cor de garanties en les actuacions de l'Associació Obrera de Concerts. Grans compositors mundials com Igor Stravinsky, de qui van estrenar la Simfonia dels Salms, oferiment personal de l'autor a l'Orfeó per a la seva estrena a l'estat espanyol (1933 i 1936) i que l'elogià vivament durant una entrevista; i Hèctor Villa-Lobos, que també li va prometre l'estrena d'obres seves, però l'esclat de la Guerra Civil no ho va permetre. L'Orfeó d'en Balcells era requerit també per actuar sota la batuta de directors de reconeguda vàlua internacional com Erick Kleiber (Novena Simfonia, de Beethoven (1929), Alfred Cortot (Simfonia Faust, de F. Liszt, el 1933), Pau Casals (David penitent, de Mozart, 1933), (Novena Simfonia, de Beethoven, conjuntament amb la Coral del Conservatori de Terrassa, que dirigia el mestre Joaquim Pecanins, amb motiu del centenari de la mort de Beethoven (1927); i Psalmus hungaricus, de Kodaly, el 1935), Hans Knappertsbunsch (Parsifal, de Wagner, el 1934), Eduard Toldrà (Nenia, de Brahms, 1935), Clemens Krauss (un altre cop la 9a Simfonia, de Beethoven, 1936).

Amb el seu Orfeó va recórrer Catalunya portant els seus cants al poble i pel poble; fou el director que més obres va estrenat de l'Enric Morera. El seu repertori constava des del gran oratori fins a la més senzilla cançó popular.

Gran impulsor i col·laborador en la creació de la Germanor dels Orfeons de Catalunya (1918) que fou el resultat de la seva crida per homenatjar a l'Orfeó Català en els seus vint-i-cinc anys el 27 de maig de 1917 amb la Festa dels Orfeons de Catalunya.

Com a compositor destaca per les seves obres per a cor, cançons i sardanes.

Corals: Cant de maig, cant d'alegria, Els segadors (harmonització), Les ginesteres, La gata i el belitre, Voltant la senyera (himne de l'Orfeó), Cançó jovenívola, El plany d'una mare, Enterrament, Capvespre de juny, Nupcial, Nocturn, Ascensió (per cor i cobla), Cant dels joves, La blavor del mar (per cor i cobla), Corpus, La nostra bandera i El campanar del poble.

Cançons a una veu i piano: Cançons eucarístiques, Cançons populars harmonitzades, A la fira de les roses, El gira-sol, Cançó de bressol, Els ulls de la Verge, La cançó del rossinyol, Pressentiments, Mon cor és un llibre, Al cor de Jesús, Gira-sol, El mariner, Del lago azul i Inquietud (amb text de Gustavo Adolfo Bequer)

Sardanes per a cobla: Vidalba, Dalt de Llubreia, Gentilesa, Muntanya amunt, Sota els ailants, Apassionada, Entre esbarzers, Fantasiosa, Festa de pastors, Flor de neu, Festa de garbers, Records de Núria, Dansa de Fades, Divagant, Damunt l'herbei, Rosa Gentil, Maria Teresa, Tardoral, Remembrança, Rosada, Enyorança, Evocació, Pastorel·la, Marinada, Passionera, Jovenesa, Griselda, Festeig, En Gasparó, Nupcial, La Font d'en Xaró, El campanar del poble, Solitud, Joiosa, Romàntica, Nydia, Balada, Ofrena amical, Voliaina, La captiva, Una fontada, Jovenesa i Camí dels Vivencs. Un bon nombre d'elles escrites a la Pobla de Claramunt durant les seves estades a aquest poble de l'Anoia.

Obres escèniques: La Baldufa d'Or (per infants amb un pròleg, tres actes i un epíleg, amb text d'Ignasi Iglésias i Pujades) i Els tres amors del marxant (amb text d'Ambrosi Carrion i Juan)

L'altre faceta del mestre Balcells va ser la pedagògica, el 1912 entrà a formar part del quadre de professors de l'Escola Municipal de Música com a professor de solfeig, i també mestre de capella de l'Oratori de Sant Felip Neri de Gràcia.

Joan Balcells es casà amb una cosina seva, Rosa Llastarry i Balcells, orfeonista també, amb la què varen tenir quatre fills, dos nois, en Gaspar i en Joan, i dues noies, la Maria Teresa (pianista) i la Rosa (arpista) i anaren a viure al carrer Martí núm. 2.

Entre els seus escrits podem trobar L'Orfeó Gracienc i la dictadura, Barcelona, 1931; L'Òrfeó Gracienc i el seu entorn ciutadà. Memòries del Mestre Joan Balcells, Orfeó Gracienc, Barcelona 1984. Aquest últim dictat per magnetòfon l'any 1961, ja gran i amb greus problemes de visió.

La ciutat de Barcelona li dedicà uns jardins al carrer Sant Salvador dissenyats per la arquitecte Carme Ribas amb una escultura d'en Rafael Solanich, inaugurats el 17 d'agost de l'any 1982.

En Joan Balcells i García va morir a Barcelona el 26 de maig de 1972.

Bibliografia

Gran Enciclopèdia de la Música. Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1999 (signa l'article: Oriol Pérez Treviño)
Diccionario de la Música Española e Hiberoamericana (dirigit i coordinat per Emilio Casares Rodicio) Sociedad General de Autores y Editores SGAE, Madrid, 1999 (Vol. 2, signa el treball Àngel Medina)
Diccionari Biogràfic .- Albertí, Editor, Barcelona, 1969-70
Gran Enciclopèdia Catalana .- Enciclopèdia Catalana S.A., Barcelona, 1971 (signa: Ramon Tomàs)
Diccionario de la Música y de los Músicos .- Mariano Pérez. Ediciones ISTMO (Col·lecció Fundamentos-87), Madrid, 1985 (3 volums)
Diccionario Biográfico de la Música .- J. Ricart Matas. Editorial Iberia, S.A., Barcelona, 1986
L'Orfeó Gracienc i el seu entorn ciutadà. Memòries del mestre Joan Balcells (Adaptació del text: Roser Torres i Felip) dita Orfeó Gracienc, Barcelona, 1984
Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear. Edicions 62, Barcelona, gener 1999 (dirigida per Xosé Aviñoa, (Vol. IV, "Del Modernisme a la Guerra Civil [1900-1939]"; Vol. IX Biografies A-H, Barcelona 2003; signa Jaume Carbonell i Goberna)
De la A a la Z, Diccionari d'Autors de Sardanes i de música per a cobla .- Carles Riera i Vinyes, Josep M. Serracant i Clermont, Josep Ventura i Salarich. Edita: SOM, Girona, 2002 (2na edició corregida i augmentada)
Orfeó Català, Centenari 1891-1991 (Llibre del Centenari) .- Pere Artís i Benach i Lluís Millet i Loras. Editorial Barcino, Barcelona, 1991 (Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana)
Historia de la Música .- Josep Subirà. Salvat Editores S.A, Barcelona-Buenos Aires, 1947 (dos volums)
Enric Morera. Estudi biogràfic. Ignasi Iglésies. A. Artís, inpresor i editor, Barcelona, 1921
El Mestre Enric Morera. La biografia tan esperada de l'autor de La Santa Espina. Miquel Saperas. Editorial Andorra, S.L., Andorra la Vella, Principat d'Andorra i Barcelona,1969 (Col·lecció Ahir - Demà, núm. 4)
Webs:
www.orfeogracienc.org (Fundació Orfeó Gracienc);
www.graciapedia.gracianet.cat/wiki; www.w10.bcn.es (Urbanisme de l'Ajuntament de Barcelona)