EUSEBI BOSCH HUMET.
150 anys del seu naixement

Aquest prolífic músic català va néixer a Barcelona el 27 d'octubre de 1860 al tercer pis de la casa número 35 del carrer del Carme, una mica per casualitat doncs els seus pares (Josep Bosch i Mimó i Rosa Humet i Delachs) residien a Sabadell. Va ser batejat a l'església de Betlem, a la Ciutat Comtal, i als pocs dies tornaren a la seva ciutat, a Sabadell. Quatre anys més tard en veure les aptituds musicals del seu fill es traslladen a Barcelona amb la idea de preparar millor la seva educació musical. Fou el seu pare el primer professor de solfeig i als 9 anys ja llegia les lliçons, per desconegudes que fossin, en qualsevol de les set claus musicals. També va rebre lliçons del seu avi Fidel Bosch (conegut com El Fatxenda), que era professor de música, com el pare de l'Eusebi, al col·legi dels escolapis de Sabadell i director d'una societat coral d'aquesta ciutat. El seu primer professor de piano fou Josep Teodor Vilar, després va seguir els estudis amb Josep Mª Arteaga, i els de violí amb Domènec Sánchez Deyà. De fet quan estava a l'escola de Sant Antoni Abat , on també cantava a les funcions religioses, es volia decantar per la carrera de metge.

Als 15 anys ja es guanyava la vida tocant amb diverses petites orquestres per pobles i viles properes a Barcelona però les seves aspiracions eren més grans i per això entrà com a violí segon a l'Orquestra d'Òpera del Teatre Principal mentre continuava perfeccionant-se en el piano amb Carles Vidiella, fent estudis d'harmonia amb el flautista i compositor Joan Escalas i més tard amb Gabriel Balart.

Era l'any 1877 quan, mentre tocava el violí a l'Orquestra del Teatre d'Estiu Massini, el director el convidà a dirigir per primera vegada l'orquestra, va ser una sarsuela catalana "La Guardiola" i se'n sortí prou be. Però les seves inclinacions anaven més enllà vers la composició i així, segons explica ell mateix en les seves memòries, es va atreví a instrumentar una primera composició i presentar-la al seu mestre Gabriel Balart amb qui no havia arribat encara a aquesta disciplina. Aquest, molest, li preguntà amb qui havia estudiat a esquenes seves, l'Eusebi li va contestar que amb ningú que simplement observava com estaven escrites les obres que tocava i el paper que tenien els diversos instruments en aquestes composicions dels grans mestres; en Balart li va respondre que aquests eren els millors professors.

Al fundar-se la Primera Societat de Concerts de Barcelona el 1880, Eusebi Bosch formava part de l'orquestra com a violí segon de segona classe. El concert inaugural el dirigí el reconegut violinista Jesús de Monasterio. Més tard per cobrir la vacant de violí primer de primera classe es convocaren unes oposicions a les que Eusebi Bosch va participar. El jurat estava format per Jesús de Monasterio, Gabriel Balart, Martinez Imbert i d'altres. Veient que l'obra que havia escollit ja la tocava un altre opositor decidí fer-ne una de pròpia; la nit abans del concurs la va dedicar a la creació d'aquesta partitura que al dia següent va tocar acompanyat al piano per un dels germans Tolosa, l'obra va sorprendre molt i també la seva interpretació amb la que aconseguí la plaça. Posteriorment aquesta obra va ser premiada amb medalla d'or a un Certamen Musical a Hainaut, Bèlgica. El 20 de març moria el seu pare i quedà a càrrec de la família, deixant la seva idea d'anar a estudiar a Brussel·les.

Entre els seus amics cal comptar amb el tenor Julián Gayarre o el pianista i compositor Isaac Albéniz que li demanà que fos ell qui preparés als cantants per l'estrena de la seva òpera "Henri Cliffort". El mateix li succeí per la seva amistat amb Amadeu Vives que li demanà la preparació dels artistes per l'estrena d' "Euda d'Uriach" al Teatre Novetats de Barcelona. Per aquell temps Eusebi Bosch Humet vivia a Sabadell i no va tenir més remei que desplaçar-se contínuament per aquests assajos.

El 1883 un metge de Barbastre anà a Barcelona a la recerca d'un mestre de música per a aquella població, allà on preguntava li recomanaven la persona d'en Bosch Humet i així es traslladà amb la seva mare i el seu germà. A Barbastre es convertí en el mestre de música d'aquella ciutat, tocava el piano al Casino "La Unión", donava classes, fou professor del seminari, i quan per la població passava una companyia de sarsuela es convertia en el director de l'orquestra. A Barbastre es casà, el 17 d'agost de 1885, amb Elena Bierge Miralbés, i a aquesta ciutat va escriure la seva "Missa de Glòria en Sol Major" per a quatre veus solistes, cor i quintet de corda, així com "Betharram" op. 33, un cor a quatre veus i soprano, premiat a Manresa l'agost de 1883.

El 1888 es contractat com a violí concertí per la temporada d'òpera del Teatre Principal, de Mallorca, on va escriure la "Polonesa de concert, op. 35" a benefici del seu amic Joan Goula (fill), i a la vegada la romança "Il mio canto, op. 36" dedicada al tenor de la companyia Napoleone Gnone. També en aquest teatre va fer el seu debut oficial com a director amb l'obra "Roberto il diabolo" de Meyerbeer, tot i que havia dirigit diverses obres seves amb anterioritat però no amb el repertori operístic.

Fou contractat com a director per les temporades de Girona, València, Alacant, Cartagena, Murcia, entre d'altres.

Del 1893n al 1896 dirigí el cor "La Americana", i al 1905 es feia càrrec del "Catalunya Nova" fundat per l'Enric Morera. Acompanyà al piano a diversos i importants cantants com Francesc Viñas (en el seu debut a la Virreina), i dirigí l'orquestra en el debut de Josefina Huguet i Mercè Capsir, Ramon Blanchart, Raimon Torres (d'aquests dos darrers en va ser professor)

La producció musical d'Eusebi Bosch Humet és molt extensa i cobreix un important repertori líric, coral, "lied", piano, religiós, de cambra, simfònica, així com de recerca de música popular catalana i d'altres països centreeuropeus. Va rebre una important quantitat de premis i guardons; seu va ser l'"Himne de l'Exposició Internacional de Barcelona" de l'any 1888. Fou l'impulsor de l'Escola Municipal de Música de Sabadell de la que es feu càrrec al guanyar la plaça de director i que acceptà per així traslladar al seu fill Lluís per recomanació dels metges doncs el clima de Barcelona no li era pas favorable. L'escola es trobava en un estat lamentable amb tant sols setze alumnes. Eusebi Bosch Humet li donà força i al cap de poc temps va haver de demanar a l'Ajuntament que tanques l'admissió per excés d'alumnat; l'agost de 1894 presentava la Banda Municipal amb nois que no passaven dels 16 anys tots ells deixebles de l'escola.

De Sabadell passà a Vic doncs havia guanyat les oposicions per a l'escola municipal de música d'aquella citat on treballà activament i pogué fer recerca a Sant Joan de Vilatorta i Les Guillaries, de les cançons que el poble cantava en aquelles contrades, cançons que harmonitzà per a veu i piano i que foren publicades pel "L'Avenç" amb un pròleg del seu amic Aureli Capmany. També va compondre la simfonia "Guilleries" op. 92 realitzada amb motius catalans. A finals de desembre de 1899 retornà a Barcelona per consell del metge doncs aquell clima no ajudava a la malaltia de la seva esposa.

El 20 de maig de 1902 aconseguí la plaça de professor de música a l'Escola Municipal de Cecs de Barcelona en la que va ensenyar solfeig superior, piano, harmònium, harmonia, conjunts, etc. Sembla, per motius més aviat polítics que l'any 1910, moment en que li corresponia accedir al càrrec de director, per jubilació del que ocupava aquesta plaça, aquest càrrec fou donat a una altre persona de tendència radical; ell va seguí fins el 1933 en que es va jubilar. Aquesta estava situada al Passeig de Sant Joan, núm. 179. A aquesta escola va deixar més de 300 volums en Braille escrit per ell mateix.

Eusebi Bosch Humet es autor d'un tractat "Organografia de todos los instrumentos musicales" que es va publicar a la revista "Arte Musical" a Madrid per Ildefonso Alier de la que en 1916 va donar 12 conferències. D'aquesta obra sols es va publicar el primer volum degut a la manca de paper per motiu de la Gran Guerra. Els apunts manuscrits del segon volum es troben a l'arxiu de l'Associació Musical de Mestres Directors conjuntament amb els manuscrits de la major part de la producció musical d'aquest autor.

Va ser membre de l'Acadèmia Artística-Cintífica-Literaria d'Hinaut (Bèlgica), també va ser membre de l'Acadèmia Lamartine (França), soci de mèrit de la Sociedad Coral El Olivo de Vigo, i de les Escoles Artesanes de València, soci de mèrit de la Societat de Concerts de Barcelona.

Aconseguí quantiosos premis de composició entre els que podem destacar el premi aconseguit a Manresa el 1883 amb el cor a quatre veus d'home i solista "Betharram", op. 39; la medalla d'or el 1887 per "Himno a la Fraternidad Universal" op. 38, per a banda militar i cor d'homes, al Certamen del Liceu Brigantino de la Corunya; "La cançó del fuster" (cor a quatre veus d'home) premiat el 1887 a La Bisbal per la Societat "Los sis parells"; el 1889 era premiat al Certamen d'Escoles d'Artesans de València amb la seva obra "Coral" op. 43 per a tres veus de nens i orquestra; la romança per a violí i piano, "Un recuerdo" op. 22, Premiada a Haimant, Bèlgica, 1892, a l'Academie Artistique-Scientifique et Literarie, amb la medalla d'or; el 1897 era premiat a Murcia el seu "Himno a la caridad" op. 77 per a cor d'homes i gran orquestra; el concedit per l'Acadèmia Lamartine (Menon, França) el 25 de juliol de 1898 amb la seva "Polonesa de concierto" op. 35; de retorn a Barcelona l'Acadèmia Catòlica li premià la seva sarsuela "Caritat" op. 87, el 1899 era l'Orfeón Donostiarra qui el premiava per la seva composició "Himno al trabajo" op. 85 per a cor d'homes i gran orquestra; l'agost del 1901 rebia el premi de la Sociedad Coral La Oliva pel seu "Nocturno" op. 54 per a quatre veus d'home; el juliol de 1914 guanyava amb la sardana "La nostra festa" op. 40, núm. 4, a Sant Jeroni de la Murtra, el 1917; a Figueres als Jocs Florals de l'Empordà amb la sardana "Flor de perera" op 122, núm. 7, i a Girona el cor "La dama d'Aragó" op. 121; a Vic li premien el 1919 la glossa per orquestra de la cançó popular "Santa Magdalena" op. 128; el 1922 a Girona amb la sardana "En el camp" op. 21; l'Acadèmia Lamartine (França) li premià la melodia "L'Harpe des cantiques, op. 51".

L'arxiu de l'Associació Musical de Mestres Directors disposa del llegat manuscrit de les seves obres integrat per diverses òperes, una òpera infantil, sarsueles, una sarsuela infantil, una revista musical, obres instrumentals, per banda, cambra, violí i piano, clarinet i piano, piano sol, a quatre mans i a dos pianos, cançons, un recull de cançons populars de Les Guilleries, Romània, Bretanya, coral, villancets, religioses, sardanes per a cobla, un tractat d'organografia i les seves memòries.

La seva producció va ser encara més extensa especialment pel que fa a la música escènica com el 1889 "Ruíz y Cia, op. 50 bis", al Teatre Novetats; el 1890 estrena la sarsuela "Los bandidos de la Sabana"; el 1892 "El hijo de mi primo" op. 56 al Teatre del Circo Barcelonés,el 1898 "Un marido en libertad" (Música celestial) op. 83 al Teatre del Jardin Español i "Kirimon, op. 79"; el 1900 el poema en quatre actes "El monastir del diable"; el 1908 "Entre lobos"; 1926 al Teatre Tívoli "Lliga de Protestants o el Lutero de la Reforma" op. 142; "El pintor de exvotos" op. 67 al Teatre d'Euterpe; "La boda de mi sobrina", "La nuvia verge", "La perla del Leganés"; "L'Etoile de París" op. 65 ; el 1909 estrena al Teatre Tívoli les sarsueles "La lechera", op. 98, "Las Teresianas, op. 99", i al Teatre Nou "La Iglesia y el Hospital" op. 103; "El chico del Marmolista" op. 100, al Teatre del Bosc; "El gran Derviche" op. 101, al Teatre Apolo, el gener de 1914 estrena al Teatre España la sarsuela "La Espada de Damocles" op. 111, i el primer de novembre "Els esclops de la sort" op. 114 al Centre Autonomiste de Sant Gervàsi; també són obres seves les operetes "El Ruiseñor del Real" op. 130 i "Vida errante" op. 132 (1918); "Que se casa mi sobrina", "Tras una herencia", "El alma condenada" op. 145, òpera en tres actes amb llibret de Rossend Serra, "El juglar" op. 162; i les sardanes "La festa de Suria", "La més aimada" i "La ben plantada". Aquest apartat de partitures no consta en el nostre arxiu.

A mitjans del 1936 el Consell de la Agrupación Espanyola de Maestros Directores y Concertadores aprova en acta fer-lo Soci Honorari

Eusebi Bosch Humet va morir a Barcelona, al carrer Gravina núm. 9, 2on pis, l'any 1948. Uns anys abans el 3 de maig de 1943 feia arribar una carta a aquesta agrupació a la que llegava totes les seves obres musicals tant d'ell mateix com dels altres músics de que disposava, la qual cosa va ser feta efectiva en un acte d'homenatge el 7 de març de 1948, acte en el que se'l feia Soci d'Honor.

El conjunt del seu llegat musical es troba a l'arxiu de l'Associació Musical de Mestres Directors el podeu consultar a la web de l'Associació. www.assmmd.org

Bibliografia

Memorias del Maestro Compositor D. Eusebio Bosch Humet (Dedicadas á mis compañeros artísticos del Montepio de Mestros Directores y Concertadores de Barcelona, 17 Agosto 1947) (mecanografiat i amb la seva signatura) (fons de l'arxiu de l'Associació Musical de Mestres Directors)

Gran Enciclopèdia de la Música. Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1999

Gran Enciclopèdia Catalana .- Enciclopèdia Catalana S.A., Barcelona, 1971 (Vol. 3) (signe: Ramon Tomás)

Diccionari Biogràfic .- Albertí, Editor, Barcelona, 1969-70

Diccionario Biográfico de la Música .- J. Ricart Matas. Editorial Iberia, S.A., Barcelona, 1986

Diccionario de la Música Española e Hiberoamericana (dirigit i coordinat per Emilio Casares Rodicio) Sociedad General de Autores y Editores SGAE, Madrid, 1999 (Vol. 2, signa el treball Xosé Aviñoa Pérez)

Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear. Edicions 62, Barcelona, setembre 2000 (dirigida per Xosé Aviñoa, amb la col·laboració de Jaume Carbonell i Francesc Cortés (Vol. III, "Del Romanticisme al Nacionalisme")

Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear. Edicions 62, Barcelona, març 2003 (dirigida per Xosé Aviñoa) (Vol. IX, "Diccionari A-H") (signa l'article: Jaume Carbonell i Guberna)

La ópera en España e Hispanoamérica .- Emilio Casres Rodicio, Alvaro Torrente. Ediciones del ICCMU, Madrid (vol, 2º 2002)

Diccionario de la Zarzuela. España e Hispanoamérica .- Dirigida per Emilio Casares Rodicio Instituto Complutense de Ciencias Musicales, Madrid 2006. (Vol I) (signa: Francesc Cortés i Mir)

De la A a la Z, Diccionari d'Autors de Sardanes i de música per a cobla .- Carles Riera i Vinyes, Josep M. Serracant i Clermont, Josep Ventura i Salarich. Edita: SOM, Girona, 2002 (2na edició corregida i augmentada)