BALTASAR SALDONI i REMENDO

(Baltasar Simó Tito Saldoni i Remendo)

Va néixer a Barcelona el 4 de gener de1807, a les vuit de la nit, fill de Josep Saldoni i Teresa Remendo, i batejat dos dies després a l'església de Sant Just i Pastor. Quant tenia dos anys va morí la seva mare. El seu pare es casa per segona vegada amb Maria Duran que sempre va estimar i protegir al petit Baltasar.
Des petit va anar a l'escola que es trobava al costat de la capella de la Verge de Montserrat, davant de la Duana de Barcelona i que era coneguda amb el nom de Procura; ja en aquest temps mostrava una forta inclinació musical i quan tenia cinc anys començà a estudiar música a l'església de Santa Maria del Mar sota el mestratge del seu mestre de capella, el prestigiós Francesc Andreví, que el tingué sota la seva tutela fins que al cap de tres anys passà a seguir els seus estudis a la Basílica de Santa Maria del Pi, en qualitat d'alumne privilegiat amb el mestre Francesc Sampere, fins que el 15 de març de 1818 fou admès a l'escolania de Santa Maria de Montserrat on estudià humanitats, diversos instruments musicals, fagot, flauta, orgue, piano, violí i violoncel, així com harmonia i composició amb el mestre Jacint Boada; sembla que en aquesta etapa ja començà a escriure composicions per a orgue i d'altres instruments.
Els aldarulls promoguts per la lluita entre els partidaris lliberals del trienni constitucional i els realistes amb la vinguda dels Cent Mil Fills de Sant Lluís que feien costat al Ferran VII sembla que foren la causa de que Saldoni marxes de Montserrat per dirigir-se a Barcelona i seguir els seus estudis amb l'antic mestre de la catedral de Barcelona, ja jubilat, Francesc Queralt, amb qui seguí aprofundint en l'estudi de la composició, mentre que a la vegada amb l'organista de la seu barcelonina, Mateu Ferrer i Oller (Mateuet) seguia perfeccionant-se amb aquest instrument i amb el piano.
Saldoni ja se sentia amb forces per donar-se a conèixer i així el 1824 concursava per una plaça d'organista a Santa Maria del Mar, i tot i que el resultat del seu examen fou excel·lent no aconseguí la plaça per no haver estat ordenat capellà.
D'aquest temps (1825) data la composició d'una petita òpera , El triumfo del amor, estrenada l'any 1826, per un grup d'afeccionats i l'orquestra del Teatre de la Santa Creu, al saló privat del llibretista Josep Alegret, el mateix que pocs anys després també li donava l'oportunitat a Vicenç Cuyàs a donar-se a conèixer.
El jove Saldoni segueix creant música tant profana com religiosa, en aquest apartat coneixem d'aquesta època una Missa de Glòria o un Rosari en Re major.
En aquest moment Saldoni mira a Madrid com a lloc d'una major projecció, probablement aconsellat per Ramon Carnicer, que ja es trobava a la capital de l'Estat Espanyol reclamat per Ferran VII; el maig de 1829 el nostre músic trasllada la seva residència i segueix ampliant els seus estudis amb Carnicer, amb el que col·labora amb la concertació i assajos de diverses obres i al 1830 es nomenat professor de solfeig i vocalització al nou Conservatori de Música de la reina Maria Cristina, a proposta de Carnicer i Piermarini, i escriu un Método de solfeo y canto que es va utilitzà amb força èxit i que rebé felicitacions de músics tant a Espanya com a França.
A partir d'aquest moment Baltasar Saldoni segueix escrivint i estrenant com l'òpera en dos actes Saladino e Clotilde (1831), de la que es van poder escoltar, el 1833, alguns fragments al Teatro de la Cruz, de Madrid cantats pel tenor Ignasi Pasini.
El 1834 cau malalt i, a més, morí els seu pare que residia amb ell a Madrid. Un any després, al juny de 1835, decideix tornar a Barcelona amb l'objectiu d'escriure una òpera pel teatre barceloní, Catalunya estava immersa en les disputes successories creades arran de la mort de Ferran VII, pel camí va ser assaltat, robat i a punt de ser afusellat, per tot això decidí tornar a Madrid.
El 20 de gener de 1838 presenta l'òpera Ipermestra (acabada el 1837), com es costum en aquell moment en italià, amb llibret del tenor Ignasi Pasini, l'estrena va ser el 20 de gener de 1838 al Teatro de la Cruz a benefici de la soprano Eugenia D'Alberti acompanyada en el repartiment per la contralt Carrasco, el tenor Ignasi Pasini (autor del llibret) i el baix Joaquim Reguer, la premsa del moment el comparà a Bellini; l'èxit d'aquesta obra va recorre diferents capitals espanyoles, València (31 de desembre de 1838, al retorn de França), Cadis, Sevilla, Saragossa, Màlaga i d'altres llocs de la geografia nacional. L'èxit fou tan gran que rebé una carta de Leopold Robbia, soci de l'agencia teatral de Camil Cirelli (Milà 16 de juny de 1839) demanant-li que portés la seva òpera a Itàlia segur del seu èxit, però Saldoni no va voler córrer riscos, per la dificultat per assistir als assajos i assumir la direcció de l'obra i declinà la invitació. Aquesta obra va ser impresa en la seva versió de cant i piano per l'editor Lodre.
Aquell mateix any de 1838 es trasllada a París per conèixer l'ambient musical i docent de la capital francesa al seu Conservatori i estudiant els mètodes de solfeig i de cant que en aquest centre es practiquen, retornant a Madrid a finals d'any disposat a aplicar les experiències adquirides a la capital francesa. A París fou molt ben rebut i músics com Cherubini, Rubini, Caraffa, Bordogni o Ferran Sor alabaren el seu "Veinticuatro solfeos para contralto y bajo" i passaren a formar part de la biblioteca del conservatori parisenc a disposició de tots els alumnes. També a Espanya rebé felicitacions sobre aquest treball per part de Carnicer, Ledesma, Masarnau, Piermarini i del general Virués, autor de la "Geneufonía".
El 24 de gener de 1840 estrena al Teatro de la Cruz una nova òpera, Cleonice, regina di Siria (1839), amb un èxit discret i interpretada per la Cristina Villó, Pedro Unánue, Francesc Calvet i Josep Rodriguez Calonge; un any més tard, el 29 de setembre de 1841, a Barcelona, es va representar al Teatre Principal amb un fracàs total, sembla que com a revenja d'haver marxat a Madrid (a Barcelona fou interpretada per Matilde Palazzesi, Marietta Zambelli, Ubaldo Lonati, Ignacio Marini, Frencesc Pons i José Gómez). L'abril de 1842 es cantà el segon acte d'aquesta òpera al Conservatori Maria Cristina, de Madrid amb una millor acollida, el repartiment va estar a càrrec de Josefa Ansótegui (Cleonice), Juan Pablo Hinojosa (Alcestes), Francisco Asenjo Barbieri (Olinto) i Joaquin López Becerra (Fenicio).
El 1842 dona a conèixer una obra religiosa, un solemne Stabat Mater (cantada a l'església del Buen Retiro de Madrid per la senyoreta Cabrero i Joaquim Reguer) , que es cantà per Setmana Santa durant una bona sèrie d'anys; a aquesta obra seguí un Miserere estrenat el 7 d'abril de 1843 al Liceo de Madrid, per a vuit veus, arpa, dos clarinets, dos trompes, dos fagots i dos trombons; els seus solistes foren les senyores Vega, Garcés de Marcilla, Colomer i Campuzano i les veus d'homes estigueren a càrrec de Joaquim Reguer, Baeba, Castell i Carrin. Aquesta obra va ser escollida per ser interpretada als funerals del duc d'Osuna en el que, amés, s'estrenà el responsori Tremens factus sum ego (octubre 1844).
Als 36 anys (1843) es casa amb Dolors Franco una deixeble seva de 20 anys, ella era soprano i havia aconseguit una molt bona acollida al Teatre de la Cruz, però deu mesos més tard moria (el 13 de novembre, a punt de complir els vint-i-dos anys) al donar a llum una nena, de nom Carolina, que també va morir als dos anys i mig (23 d'abril de 1846).
A conseqüència de la mort de la seva esposa Saldoni es posà malalt i per recomanació dels seus metges hagué de marxar una temporada de Madrid i el 10 de juny de 1844 partia vers Hellin, València, Barcelona (durant la seva estada a la capital catalana va morir la seva segona mare, que tant l'estimava) i Esparreguera on es recuperà en un balneari proper (possiblement La Puda).
El 1844 comença a treballar en una nova òpera, Boadvil, último rey moro de Granada; al novembre d'aquest mateix any presenta un Libera me pels funerals del duc d'Osuna. L'obra Boadvil te com a llibretista a Miguel González Aurioles, a qui el compositor havia fet i pagat de la seva butxaca l'encàrrec, obre argument històric i en castellà, però no la pogué estrenar, tot i haver-ne fet la traducció a l'italià com l'hi demanaven els cantants i els empresaris, tant sols el juny de 1845, i a títol d'assaig, s'interpretaren alguns fragments al Liceo de Madrid però amb piano i acompanyat d'un quartet de corda. Tot i així no es desanimà i l'any següent encarregava a Domingo Aracri, que ja havia fet la traducció italiana de Boadvil, el llibret de Guzmán el Bueno (en italià). Aquest any (1846) rep el nomenament de cavaller de la reial Ordre de Carles III.
El 1845 publica les primeres tonades de cançons populars catalanes, es tracta de La porquerola i El desembre congelat, triades entre moltes que li presentà el, també professor del conservatori madrileny, el mallorquí Francesc Frontera de Valldemossa; en una nota del juny de 1852 Saldoni justificà la seva elecció.
L'any 1855 finalitza Guzmán il Buono però tampoc aconsegueix la seva estrena.
A finals de l'any 1847, després del fracàs de Dionisio Scarlatti i Aldama de crear "La Academia Real española de Música y Declamación" amb la que es volia protegir la creativitat compositiva i els cantants espanyols i que havia de tenir en el Teatro de la Cruz, de Madrid, la seva seu fou creada una societat denominada "España musical" amb l'objectiu d'establir l'òpera espanyola, la idea que partí de Basilio Basili comptà amb la col·laboració d'Hilaríó Eslava (que fou el president), Veñaz de Medrano (secretari) i Arrieta, Barbieri, el mateix Basisli, Martín, Salas, Gaztambide i Saldoni.
Veient aquestes dificultat intenta provar en el terreny de la sarsuela i el 1853 escriu El Rey y la Costurera, amb lletra de Vicenç Brusola, i que mai s'ha representat; l'any 1855 escriu La corte de Mónaco, amb llibret de Ramón Navarrete, que s'estrenà el 16 de febrer del 1857 al Teatro de la Zarzuela, probablement aconsellat per músics com Barbieti, Inzenga i Oudrid, als que ell mateix havia dirigit diverses obres quan dirigia l'orquestra del Teatro del Principe, després Teatro Español, els anys 1841 al 1851; La corte de Mónaco fou estrenada per Francisco Salas (Bartolini), Ramon Cubero (Honorio, príncep de Mònaco), Francisco Calvet o Calvete (Gran duc de Toscana), Francisco Becerra (Baró de Ravanea), N. Fernández (Baró Pepinelli), Manuel Sanz (Florestan), Luisa Santa Maria (Celia), Dolores Fernández (Duquessa Matilde), María Soriano (Princesa Malacara).
El 24 de setembre de 1857 es torna a casar, aquesta vegada amb Carmen Romero, una jove de 20 anys. D'aquest matrimoni van néixer tres fils, dues noies i un noi, la primera, Elvira, va morir el 20 d'abril de 1864 que comptava quasi sis anys, els altres fills foren la Laura i en Leopold.
Amb el triomf de la revolució, i mentre Saldoni és director interí del Conservatorio, lliura, com cap d'una comissió que integren també Arrieta i Moré, al Ministre de Foment del primer govern provisional, Manuel Ruiz Zorrilla, una memòria amb la petició de que aquest centre musical no sigui dissolt; tot i que Ruiz Zorrilla fa efectiva el 15 de desembre de 1866 la seva dissolució, aconsegueixen que a canvi, sigui creada la Escuela Nacional de Música.
El 1867 ocupa el càrrec de Vice-president de la Tercera secció d'Àrbitres de la Sociedad Artístico-Musical de Socorros Mutuos segons la Junta General celebrada al Conservatori amb data del 5 de maig.
Entre els seus alumnes més avantatjats trobem els noms de les cantatrius Matilde Ortoneda, Mariana Aguado, Josefa Santafé, Amalia Ramírez, Emilia Moscoso, Antonia González Istúria, Encarnacion Lama i Dolors Franco (que seria la seva segona muller), i entre els homes cal destacar a Manuel Royo, Joaquín López Becerra i l'insigne Francisco Asenjo Barbieri.
Baltasar Saldoni va ser nomenat soci corresponsal del Liceo Artístico de La Habana (1844).
Baltasar Saldoni avui no és pas conegut per la seva música, poques han arribat fins els nostres dies, i no s'interpreten, però si que se'l coneix més com a historiador; els anys 1850 va començar la seva obra més rellevant, i en la que treballà durant 30 anys, Diccionario biográfico-bibliográfico de efemerides de músicos españoles, imprès, en quatre volums, a Madrid per Antonio Pérez Dubrull, 1868-81, i a Barcelona per Isidro Torres, Editor.
Aquesta obra, que va tenir poca venda en el seu moment i que ha estat molt criticada pel seu propi plantejament d'efemèrides, per dada i any de naixement i mort i no per ordre alfabètic, el que dificulta la seva utilitat, tot hi que Saldoni va afegir un llistat alfabètic al final de cada mes, i per les divagacions pròpies de la seva època, és sens dubte una obra molt important per a la historiografia de la música espanyola (comptem amb ella en el nostre arxiu). Una altre obra capdal és la Reseña histórica de la escolanía ó colegio de música de la Virgen de Montserrat en Cataluña desde 1456 hasta 1856, con el catálogo de algunos de los maestros...., imprès per Repullés, Madrid 1856. Des del 1873 fou nomenat, per l'abat de Santa Maria de Montserrat, Dom Miquel Muntadas, inspector i examinador de l'escolania montserratina, càrrec no donat a mai a ningú anteriorment.
A l'any 1870 es feu càrrec com a director de la capella del col·legi de la Presentación de niñas de Leganés, de Madrid.
El 1873 fou nomenat pel president de la República Estanislao Figueras membre de la secció de música de la Real Académia de Bellas Artes de San Fernando, sent una de les dotze personalitats que inauguraren aquesta secció i de la que arribaria ser president.
Baltasar Saldoni i Remendo va morir a Madrid, gairebé oblidat de tothom i amb una precària situació econòmica, el dia 3 de desembre de 1889.

Catàleg de la seva obra

Ja em parlat de les seves composicions pel teatre a nivell de l'òpera, així mateix de les seves sarsueles El Rey y la Costurera i La corte de Mónaco, però cal afegir que al 1825 havia escrit una opereta, El triunfo del amor, en un acte amb text de J. Alegret, a la que seguí Los enredos de un curioso, escrita conjuntament amb Ramon Carnicer i Mateo Albeniz, amb llibret de Félix Enciso Castillón, i estrenada al Teatro Conservatorio, de Madrid el 1832, i la també sarsuela Los maridos en las máscaras o No más bailes, en dos actes i llibret de Wenceslau Ayguals de Izco (Barcelona, al teatre dels Jardins dels Camps Elísis el divendres 26 d'agost de 1864) cantada per la soprano Joana Bautista Fossa de Ferrer, el tenor Fredic Astort, el baríton Eleuteri Maristany i el tenor Ramon Ferrer, posada en escena per l'actor senyor Roca .

Com a peces orquestrals trobem Polaca (per orquestra i flauta obligada) (estrenada el 25 de juny de 1838 a la Academia filarmónica matritense); Boleras jaleadas (setembre de 1848); El paseo en el Prado de Madrid (agost 1848); Manchegas jaleadas (setembre 1848); Popurrí o Miscelánea de bailes (novembre 1848); Pas de deux (desembre 1848); L'Autunno (diversos valsos) (novembre 1849); L'Ilusion (diversos rigodons) (setembre 1849); Los gemelos (Caprici per orquestra) (maig 1849); Popurrí de bailes (setembre 849); La aurora (simfonia obligada per a violí) (estrenada per la inauguració del Teatro Español, gener 1849); Dos grandes marchas - paso doble (per banda); Gran polka (també per banda) (1854); (1863); Un recuerdo de Vinaroz (polka per a piano, violí i flauta) (Vinaroz, 21 d'agost de 1863); A mi patria (per orquestra simfònica o banda o orgue) (estrenat al GranTeatre del Liceu de Barcelona el 19 de novembre de 1863 i al Teatro Real de Madrid el 19 de novembre de 1866).

També te composicions per a veu i acompanyament: Himnos patrioticos: Grito de paz; De himeneo la antorcha; Canción francesa (1839) per contralt i piano; El mareo; El Quiá (cançó andalusa) per contralt i piano; Il consiglio (canzonetta) per mezzo-soprano i piano; La rabanera (per contralt i piano); La rosa, veu i piano (maig 1857).

Les Cavatines: Ah che non serve il piangere, per mezzo i piano (1829); en La travesura, per baix i piano, i per tenor i piano (1833); Ah chi sá l'amato bene, per contralt i piano, per mezzosoprano i piano (1839) Stanco de più combattere, per mezzosoprano i piano.

L'obra coral de Saldoni està formada principalment per Cors per les comèdies El bandido incógnito (1830); Luis el Onceno (1836); La moza del cántaro (1843); Quien bien te quiere (1848); Receta para caer (1848); La dama valenciana (1849); Coros y Romanza per la tragèdia Saúl (1849); Coro de señoritas (1853); Amor de patria, a vuit veus premiada, amb la ploma d'or, al certamen dels cors de Clavé del 28 de febrer de 1864 celebrat als Jardins dels Camps Elísis, de Barcelona; Lo ball del diumenge, serenata popular a veus d'home, text de Wenceslau Ayguals de Izco. Estrenada als Jardins dels Camps Elísis de Barcelona el 26 d'agost de 1864).

Quartets: Perché infelice, per a quatre veus de dona (1839)

Duets: Di Turno al nome solo, soprano, contralt i piano (1839); Vanne da me, mezzo, baix i piano (1842); Oh guardate que figura!, duet còmic per mezzo-soprano, baix i piano (1842); Quell'acciaro che al campo riede; Las aldeanas, dues sopranos i piano (1854); Mi sei cara, per mezzo, contralt i piano; Vien di quest'elci, duet per soprano, contralt i piano; Barcarola (per mezzosoprano, contralt i piano (maig 1857).
Romançes: Per a soprano i piano: Dal primo di (1832); Romanza de Don Rodrigo (1832); Perché mio caro bene (premiada al Liceo de Madrid, octubre 1834); Ayes del corazón (text d'Ariza, agost 1850).
Per a mezzosoprano i piano: Dulce es aspirar el aura (1832); A un artista (abril 1837); La plegaria de Cristina (text de José Sol Padrís, escrita pel llibre a la regna mare, maig 1844); Ayes del corazón (1850); Il lamento (març 1850); ¡Perdóname! (abril 1851); Oh, tu amor de padre (setembre 1853); Guerra a Maria, de la comèdia Haz bien y no mires a quién (text del marquès de Remisa, maig 1854); Odi d'un uom che more (per mezzo o baríton) (1856); Dal primo di ch'io vidi (1863); Près de toi c'est la vie (dedicada a la infanta Lluïsa Teresa de Borbó (Madrid, desembre 1863); Improvisación (text de Faustina Saez de Melgar, març 1863); Angiol mio, o Angiol dicesso dal celo (text de Wenceslau Ayguals de Izco, Madrid, juny 1864); Piatoso amor deh rendi (Madrid, juliol 1866); Caro, guardami il puro affetto (Madrid, novembre1866); No me dejes (1871); Pianto d'amor (1883); Di quei begli occhi neri; El adiós de una habanera (text de Romero i Larrañaga); El regreso de un padre(text de Romero i Larrañaga); El sepulcro.
Per a contralt i piano: Es mi vida pasada en el llanto (1832); La oración (1832); La Eloísa.
Romanza en El criado fingido (1832); Acudamos que el fuego es terrible.

Tercets: Señor Don Pancracio (tercet còmic per soprano, mezzosoprano i tenor, estrenat al Liceo de Madrid el 16 de juny de 1842 per la soprano Nieves González, la mezzo Plácida Tablares i el tenor Antoni Castell de Pons)

Música religiosa: A més de la Missa de Glòria en mi bemoll major, estrenada el 15 de setembre de 1828 a Barcelona, a la capella de Nostra Senyora de Montserrat, davant la Duana barcelonesa, i el Rosari en re natural major, estrenat a l'església de Santa Caterina, Barcelona, l'Stabat Mater i el Miserere ja descrits afegirem: Santo Dios (cap al 1830); Tremens factus sum ego (1844); Lamed. Matribus si¡uis dixerunt, lamentació a dos, quatre, sis vuit, o més veus (Madrid, març de 1849); De Lamentatione Jeremiae Profetae (Madrid, febrer de 1851); Aleph. Ego vir videns (Madrid, març de 1852); Incipit oratio Jeremiae Profetae en fa natural menor, per a baix, piano, fagot, violoncel i contrabaix; Oficio de difuntos (1855) estrenat a Madrid el 21 d'agost de 1858 a l'església de San Luís pel novè aniversari de Pedro del Águila y Ceballos marquès de Espeja; Después de la victoria de África, pregaria per tenor i cor cantada al Teatro Real de Madrid el 22 de febrer de 1861, interpretada per Gaetano Fraschini, la lletra és de Julio Nombela i la traducció italiana de Lorenzo Badioli; Pregaria - himno, amb motiu de la benedicció de l'estandart de la societat coral euterpense El Maestrazgo, amb lletra de Wenceslau Ayguals de Izco (Madrid, setembre de 1863); Rosari en sol natural major, escrit en català per tres veus, violins, flautes, fagot, contrabaix i orgue, escrit el 6 d'agost de 1860 per l'Escolania de Montserrat, cantat a aquesta església dos dies més tard. Suba a los cielos (per cor, quartet de corda i piano). La majoria d'aquestes composicions religioses van acompanyades de piano i quartet de corda.
Les següents són acompanyades d'orgue o piano com: Anima Christi (Motet a tres veus) (juny 1845); Gozos de San Benito y de Santa Escolástica (a 4 veus) (octubre 1845); Gozos á Santa Magdalena (maig 1849); Miserere (a dos, quatre sis o més veus) (febrer 1850); Suscepit nos Dominus (Antífona a 4 veus) (maig 1851); Gozos de la Virgen (a dos, quatre o més veus) (juny 1852); Yo te saludo (Invocació o pregaria a la Verge, per soprano, amb lletra de Miquel Agustín Príncipe) (octubre 1852); Discite á me quia mitis sum (Gradual per contralt) (maig 1855); Misa de gloria en re natural major, a dos quatre o més veus (juny 1855); Benedictus (a dues o més veus) (gener 1856); O Salutatis Hostia (Motet a tres veus) (també per orquestra) (Juny 1856); Job: Manum suam misit hostis (lamentació per a dos baixos) (març 1856); Dos motetes, a dues veus soles i corejades al Santissim Sacrament, en si bemoll, el primer, i en re natural major, el segon (Madrid, 1858); Motete en fa sostenido menor, a tres veus soles i corejades al Santissim Sacrament (Madrid, 1858); Tres Villancicos fáciles para la Natividad del Señor, per a dues veus soles acompanyades de piano o orgue i instruments pastorils (1858); Música para el setenario de la Virgen de los Dolores, a tres veus (Madrid, 1859); Dos lecciones, per l'ofici de difunts, per tenor, baríton i baix, amb acompanyament de violoncel (Madrid, 1860); Salve en sol major, per tenor (improvisada al monestir de Montserrat el 7 d'agost de 1860, cantada el dia següent pel tenor de la capella, Antoni Oliveres) (aquesta Salve, també la va arrenjar per a dues veus, en si bemoll major); Tantum ergo, en re natural major, a dues veus sobre el cant pla (Madrid, febrer 1863); ¡Oh admirable sacramento!, en fa natural major (Motet per la reserva) (a dues veus soles i corejades) (Madrid, febrer 1863); Recordare Jesu pie, vers de la Sequentia de difuntos cantada a Santa Maria del Mar, Barcelona, el 16 de març de 1864 pel funeral del mestre Mateu Ferrer que havia estat professor seu d'orgue i piano; els cors Suba á los cielos; Salve Regina (a 4 i 8 veus); Gozos á San Roque, en mi bemoll major (a dos veus soles i corejades) (Madrid, juliol 1866); El Padre Nuestro (per a soprano, contralt i piano); Ave María (per mezosoprano i piano, 1886).

Música sagrada per a orgue: Setenta versos por varios tonos, per a Kiries, Glòries, Sanctus, Agnus Dei, etc.; Veintinueve versos por varios tonos, per a Kiries, Glòries, Sanctus, Agnus Dei, etc.; Treta y nueve versos por varios tonos, per a Kiries, Glòries, Sanctus, Agnus Dei, etc.; Setenta y dos versos por varios tonos, per a vespres, complertes i maitines solemnes; Doce versos por varios tonos, sobre el Sacris Solemniis, i Seis sobre el Pange lingua; Colección de diez figuras para el Ofertorio; Grande fuga, en do natural mayor, a cuatro voces ó renglones para el Ofertorio; Grande fuga, en re natural menor, a tres voces ó renglones sobre el Ave Maris Stella; Grande fuga, en re natural menor, a cuatro voces ó renglones sobre el Ave Maris Stella; Grande fuga, en do natural mayor, a cuatro voces ó renglones sobre el Ave Maris Stella.

Música profana per a cant i orquestra: Himno al Dios de las artes (cantat al Liceo de Madrid el 16 de juny i el 20 de desembre de 1842, i en d'altres societats); Himno nacional: ¡Dios salve á la Reina! ¡Dios salve al pais! (cantat al Liceo de Madrid en presència dels reis en 13 de setembre de 1843 i al Teatre del Circo celebrant la majoria de la reina, lletra de Ventura de la Vega)

Música per a banda militar: Dos grandes marchas (serveixen de pas-doble); Gran polka (maig 1854)

Obres per piano: Catorce años en seis minutos (Madrid 1866); Cuatro juegos de variaciones sobre motivos originales; Doce valses originales; El aéreo (vals); El candoroso (vals); El elegante (vals) (1876); El inocente (vals); La bella Adela (polka); Mazurca fácil; Polka fácil; Seis sinfonías; Tanda de rigodones originales; Tanda de rigodones patrióticos; Vals sobre motivos de Ipermestra; Vals sobre motivos de L'Elisir d'amore; Variaciones sobre el coro de los faroles de Elena e Malvina; Variaciones sobre els tema Giuro ai numi, de Semiramide; Varias tandas de rigodones sobre motivos de l'Elisir d'amore, La Straniera, El Colón, La Caritea y La Vestale.

Obres per arpa: Variaciones para arpa sobre el tema "No, Matilde, non morrai", de l'òpera Matilde di Shabran, de G. Rossini.

Obres per a corn anglès: Aria.

Instrumentacions per obres d'altres autors: L'ària de tenor "Tu vedrai la seventurata" de Il Pirata, de V. Bellini; la cavatina "Come per me semno" de La Sonambula, de V. Bellini; el tercet final de Amazilia e Zadir, de Pacini (per soprano, tenor i baix); el tercet còmic de "Testa maravigliosa", de Generali (per soprano, mezzosoprano i contralt).; la sarsuela "Una apuesta en la velada de San Juan" de Natividad de Rojas, estrenada al Teatro del Circo de Madrid el 24 de gener de 1865); la zarsuela "Todo estremo es vicioso", lletra i música de Natividad de Rojas, abril 1865).

Escrits de teoria musical i diversos: Veinticuatro vocalizaciones para contralto o para bajo adoptadas para la enseñanza de los alumnos del Conservatorio de música de Madrid (1837); Nuevo método de solfeo y canto, para tiples, contraltos, tenores y bajos, adoptado para la enseñanza de los alumnos del Conservatorio de música de Madrid (cap a 1840); Reseña histórica de la Escolania ó Colegio de música de la Virgen de Montserrat, en Cataluña, desde 1456 hasta 1856, con un catálogo de algunos de los maestros que ha habido, y de varios alumnos aventajados que de él han salido, ya eclesiásticos, ya nobles, ya también de los que mas se han distinguido en la música (Madrid, Repullés, 1856); Cuatro palabras sobre un folleto escrito por el maestro compositor Sr. D. Francisco Asenjo Barbieri, refutando alguna apreciaciones que este señor hace acerca de la ópera española y de los discípulops de canto del Conservatorio (1864); Diccionario biográfico-bibliográfico de efemérides de músics españoles (Madrid, Imp. de Antonio Pérez Dubrull, 1868-81) (segona edició, Barcelona, Isidre Torres, 1890) (edició faccimil de J. Torres, Madrid, Ministerio de Cultura-Centro de Documentación Musical, 1986)

Bibliografia:

Diccionari Biogràfic .- Albertí, Editor, Barcelona, 1969-70
Gran enciclopèdia catalana (Vol. 13) .- Enciclopèdia Catalana S.A., Barcelona, 1979
La Zarzuela .- Salvat Editores, Barcelona, 1989
Diccionario Biográfico - Bibliográfico de Efemérides de Músicos Españoles .- Baltasar Saldoni. Isidro Torres, Editor, Barcelona, 1890 (segona edició) (volum IV, Impremta de D. Antonio Pérez Dubrull, Madrid, 1881)
Dietario musical .- Josep Mª Javaloy; A. Miró i Bachs, Barcelona, 1948-50 (Sense editar, dipositat a la biblioteca del Montepio de Maestros Directores -Concertadores de Barcelona) (actualment Associació Musical de Mestres Directors, Barcelona)
Diccionario Biográfico de la Música .- J. Ricart Matas. Editorial Iberia, S.A., Barcelona, 1986
Gran Enciclopèdia de la Música (Vol.7) (article signat per Francesc Cortés i Mir) Enciclopèdia Catalana, Barcelona 2002
Diccionario de la Música Española e Hiberoamericana (dirigit i coordinat per Emilio Casares Rodicio) Sociedad General de Autores y Editores SGAE, Madrid, 2002 (Vol. 9, signa el treball Jacinto Torres Mulas)
Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear. Edicions 62, Barcelona, setembre 2000 (dirigida per Xosé Aviñoa, amb la col·laboració de Jume Carbonell i Francesc Cortés (Vol. III, "Del Romanticisme al Nacionalisme")
Celebridades musicales, osea Biografias de los hombres més eminentes en la música .- Fernando de Arteaga i Pereira. Centro Editorial Artístico de I.T.M. Seguí, Barcelona, 1886
Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear. Edicions 62, Barcelona, març 2003 (dirigida per Xosé Aviñoa, (Vol. X, "Diccionari I-Z") (signa el treball Jaume Carbonell i Guberna)
Historia de la Música .- Josep Subirà. Salvat Editores S.A, Barcelona-Buenos Aires, 1947 (volum segon)
Història de la Música Catalana .- Montserrat Albet. Edita "La Caixa de Barcelona", Barcelona, 1985
Historia de la zarzuela, o sea el drama lírico en España, desde su origen a fines sel siglo XIX .- Emilio Cotarelo Mori (Introducción: Emilio Casares Rodicio) Ediciones del ICCMU, Colección Retornos, Madrid, 2000
La ópera en España e Hispanoamérica (2 volums) .- Emilio Casres Rodicio, Alvaro Torrente. Ediciones del ICCMU, Madrid (Vol. 1º, 2001) (vol, 2º 2002)
Crónica de la ópera italiana en Madrid desde el 1738 hasta nuestros dias 1878 .- Luis Carmena Millán (pròleg històric de Francisco Asenjo Barbieri) Ediciones del ICCMU. Colección Retornos, Madrid, 2002
La ópera española y la música dramática en España en el siglo XIX. Apuntes históricos .- Antonio Peña y Goñi. Ediciones del ICCMU. Colección Retornos, Madrid, 2004
Encicloperdia de la Música (Apéndice de música española per Federico Sopeña) .- Casper Höweler (amb la col·laboració del mestre Pustochkin) Editorial Noguer, S.A., Barcelona 1958
Emilio Arrieta. De la ópera a la zarzuela .- María Encina Cortizo. Ediciones de ICCMU (col·lecció Música Hispana, Texos. Biografías, director: Emilio Casares Rodicio) Madrid, 1998.
La ópera en Barcelona (Estudio Histórico-Crítico) .- F. Virella Cassañes. Establecimiento Tipográficos de Redondo Y Xumetra, Barcelona, 1888.
El Cant Coral a Catalunya (1891-1979) .- Pere Artís i Benach (pròleg d'Oriol Martorell). Editorial Barcino, amb la col·laboració de la Fundació Güell i de la Fundació Mª Francesca Roviralta, Barcelona 1980.
El cançoner popular català (1841-1936) Edició Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya (direcció: Josep Massot i Muntaner; coordinació: Josep Crivillé i Ramon Vilar) Barcelona, 2005
Memoria sobre las Sociedades Corales en España .- Mariano Soriano Fuertes. Establecimiento Tipográfico de D. Narciso Ramírez y Rialp, Barcelona, 1865.
Actas del Congreso Internacional "España en la música de occidente" (Celebrado en Salamanca del 29 de octubre al 5 de noviembre de 1985,"Año Europeo de la Música") (Volum II, "El coralismo en España en el siglo XIX" de Jon Bagés) Edición a cargo de Emilio Casares Rodicio, Ismael Fernández de la Cuesta y José López-Calo. Instituto Nacional de la Artes Escénicas y de la Música, Ministerio de Cultura, Madrid, 1987.