ANTONI PÉREZ MOYA
Va néixer a la ciutat de València el 13 de juny del 1884.
Quant tenia cinc anys la seva família es va traslladar a Barcelona
i dos anys més tard ja ingressava a l'escola dels PP. de la Sagrada Família,
al carrer de la Riereta.
L'Antoni feu la primera comunió als onze anys a l'església de Sant
Pau on, en aquella ocasió, va anar a cantar l'Escolania de la Mercè;
en acabar l'acte religiós, els alumnes de l'escola cantaren uns cançons i
en escoltar-los l'organista de la Mercè, el mestre Joaquim Cassadó,
va destacar la veu de l'Antoni i li demanà d'ingressar a l'Escolania.
D'aquí parteix la devoció per la música de l'Antoni Pérez Moya que,
a la mateixa Escolania de la Mercè, estudià solfeig, piano, harmonia,
orgue i cinc cursos de violí amb els mestres Bonaventura Frigola i
Joaquim Cassadó. Tan profit tragué d'aquestes ensenyances que el 1902
fou nomenat mestre de l'Escolania i organista de la Mercè.
L'any 1904 ingressà com a director a l'Schola Cantorum de Sant Miquel Arcàngel
fins l'any 1936. El 1905, el mestre Lluís Millet és nomenat mestre
de capella de la Mercè i l'Antoni Pérez Moya segueix al front
de l'Escolania; d'aquest encontre va néixer la sincera amistat entre
aquests dos grans músics que col·laboraren en múltiples ocasions, en Millet
estrenant moltes de les obres de l'Antoni, amb l'Orfeó Català,
i aquest acompanyant a l'orgue a l'Orfeó. Entre els anys 1915 i 1925
dirigeix el cor de reclusos a la Presó Cel·lular de Barcelona, format
per uns cent-trenta presos preventius, entre els que es trobaven famosos anarquistes
com en Miranda, l'Herrero i "El Noi del Sucre"; d'aquest
darrer afirmava que tenia una excel·lent veu de baix.
Durant molts anys, dirigí un cor a l'Asil Duran i un altre a la Casa
de Família (1913 - 1936), obra benèfica de reinserció social que duia
a terme mossèn Pedragosa.
L'any 1920 prengué la direcció de l'Orfeó Montserrat de Gràcia, que
havia fundat el mestre Josep Cumellas i Ribó el 1906 al Centre Moral,
que tingué diversos locals a la vila gracienca, un dels darrers en uns baixos
del carrer Mozart cantonada al carrer de Jesús, destruït el juliol
de 1936. En Pérez Moya el va dirigir fins a la seva desaparició.
El 1926 es fa càrrec de la direcció de l'Orfeó de Sants amb el què
segueix aconseguint grans èxits, fins l'any 1955, que va haver de deixar la
direcció degut al seu estat de salut. L'any 1929 commemorà el seu vint-i-cinquè
aniversari de cant coral amb un concert al Palau de la Música Catalana
amb la participació de les tres corals que portava en aquell moment l'Schola
Cantorum, l'Orfeó Montserrat i l'Orfeó de Sants, estrenant
les seves sardanes per a cor i cobla "El ram santjoanenc",
"La feta major de Vilaxica" i "Marinada".
Fou un dels socis fundadors (16 d'octubre de 1925) de la nova Associació
de Pessebristes de Barcelona, que tenia el seu local social al carrer
Canuda, 35, a l'entresol 1ª. L'Antoni tenia una gran predilecció
pel tema musical nadalenc i va escriure, entre originals i harmonitzacions,
més de noranta obres. Cada any, la vigília de Nadal, anava a fer el pessebre
a casa del mestre Lluís Millet.
El 19 d'abril de 1936 participava en l'acte inaugural en el XIV Festival
Internacional de la SIMC, que es va fer del Palau de Belles Arts,
de Barcelona, acompanyant a la Banda Municipal de Barcelona,
amb els orfeons de Sants, Montserrat de Gràcia i Schola
Cantorum, interpretant el poema "Joan de l'Os"
dèn Ricard Lamote de Grignon, amb text de Josep Mª de
Sagarra (dirigit per l'autor) i amb la participació de la soprano
Mercè Plantada, el baríton Ricard Fusté
i el baix Conrad Giralt.
Durant la guerra civil ocupà el càrrec de professor d'Educació Musical
de l'Escola de la Generalitat de Catalunya del carrer Amadeu Vives.
L'any 1939 passà a dirigir l'Orfeó del Centre Catòlic de Sant Vicenç dels
Horts, on també va crear una escolania Parroquial i s'encarregà
de l'educació musical dels infants de les escoles municipals i dels PP.
Salesians.
El 1945 portà el cant coral a la Universitat de Barcelona, fundant
l'Schola Cantorum de la Facultat de Filosofia i Lletres, que més tard
prengué el nom de Schola Cantorum Universitària a l'ingressar membres
d'altres facultats; la dirigí fins l'any 1950.
Aquest mateix any de 1945 va rebre un homenatge amb motiu del cinquantenari
del seu ingrés a l'Escolania de la Mercè amb un acte religiós i un
concert al Palau de la Música amb la participació de totes les institucions
corals que dirigia, on li feren ofrena d'un llibre amb signatures de les personalitats
més importants de Catalunya i també de la resta de l'estat espanyol.
Arran d'aquesta efemèride li atorgaren la Creu de l'Ordre d'Alfons X el
Savi.
El 1947 entra com a director de l'Orfeó de l'Empar de Santa Llúcia,
format per invidents amb els que s'identificà plenament fins que va haver
de deixar-lo en mans del seu fill l'any 1955. També dirigí, encara que esporàdicament,
l'Orfeó del Centre Lleidatà, de Barcelona i durant set anys
un cor infantil a l'antiga Casa de Caritat, impartint-hi classes d'educació
musical. Amb les seves entitat col·laborà activament amb la Germanor dels
Orfeons de Catalunya. L'any 1959, tots els Orfeons de Catalunya
li dedicaren un homenatge al Palau de la Música Catalana.
El seu repertori de composicions i harmonitzacions és molt extens amb obres
populars com "El galant desdenyat", "Mariagna",
"Els fadrins de Sant Boi",
"A l'horta del meu pare", "El maridet", "Fala
den ben baixo", "No durmais, ojuelos verdes", o el maravellos
"El rossinyol", harmonització reconeguda mundialment i que és cant
comú en les trobades internacionals; o les nadales "Sant Josep i Sant
Joan", "Cap a Betlem van dos minyons", "La pastora
Caterina", "Les bèsties al naixement", "Els tres
Reis", "Sant Josep i la Mare de Déu", "L'àngel
i els pastors", "Allà baix a la planura", "Les
dotze van tocant", "La tunc que tan tunc",
"Campana sobre campana", "San José al Niño Jesús",
per citar-ne sols unes poques. Com a obres originals destacaríem entre moltes,
"Matinal", "Brindis", "Que xiuli",
la franciscana "El camí de Siena", "Sursum!....",
"Cançó de l'amor que passa", "Cant primaverenc", "Tinc
enveja del matí", "Salutació a la Pàtria"; les nadales
"Sant Josep", "Nadal arriba", "El camí que
va a Betlem", "Quin fred", "Campanetes de Nadal".
La sardana coral fou un apartat que li donà molta popularitat, en destaquem,
les ja comentades "El ram Santjoanenc", "La Festa Major
de Vilaxica", "Marinada", i a més, "A Montserrat"
i "Dintre el bosc", també en feu per a cobla sola com
"Mar encantada", "Maria Assumpta", "Or i
flama", "Plany", "L'Eulàlia i el Vicenç",
"La filla del marxant", entre d'altres.
Un dels apartats més importants de la seva producció fou el de la música religiosa,
amb una especial dedicació al gregorià, en destacarem de la seva àmplia producció
"Cibavit eos", "Reginal coeli laetare", cinquanta-quatre
"Salve Regina", que l'any 1954, Any Sant Marià, anà a
Roma i en feu ofrena al Sant Pare Pius XII; "Missa a la
Mare de Déu de la Mercè", altres misses, passions, himnes, una llarga
col·lecció de goigs, o les delicioses "Càntic a Santa Cecília" on
combina el tema gregorià amb un text de Mossèn Jacint Verdaguer, o
"Jesús en creu".
Per les seves obres utilitzava els textos dels poetes més importants del moment,
Verdaguer, Puntí, Collell, Gassol, Maragall,
López-Picó, etc.
Moltes de les seves composicions foren premiats en diversos certàmens, Festes
de la Música Catalana, promogudes per l'Orfeó Català (1908, 1911,
1917, 1920 i 1922), Festa de la Poesia i de la Música de l'Orfeó Gracienc
(1917, 1920), Jocs Florals de Girona i el Certamen Sardanista
de l'Ateneu Arenyenc (1923).
Als anys 30 residia al carrer Avinyó, nº 29, de Barcelona.
El seu fill, Antoni Pérez Simó, fou al llarg de cinquanta anys director
de l'Orfeó Gracienc així com d'altres entitats corals i, com el seu
pare, un important compositor.
El Mestre Antoni Pérez Moya va morí a Barcelona el dia 3 de
març de 1964, després de nou anys d'inactivitat.
En la fotografia central l'Antoni Pérez Moya
és el 2on per l'esquerra de la fila de dalt a la
Agrupació de Pesebristes de Barcelona l'any 1925
Bibliografia:
Diccionari Biogràfic .- Albertí, Editor, Barcelona, 1969-70
Gran Enciclopèdia Catalana .- Enciclopèdia Catalana S.A., Barcelona,
1978 (Vol. 11) (Signa Montserrat Albet)
Diccionario de la Música y de los Músicos .- Mariano Pérez.
Ediciones ISTMO (Col·lecció Fundamentos-87), Madrid,
1985 (3 volums)
El Cant Coral a Catalunya (1891-1979) .- Pere Artís i Benach
(pròleg d'Oriol Martorell). Editorial Barcino, amb la col·laboració
de la Fundació Güell i de la Fundació Mª Francesca Roviralta,
Barcelona 1980
Diccionario Biográfico de la Música .- J. Ricart Matas. Editorial
Iberia, S.A., Barcelona, 1986
Gran Enciclopèdia de la Música. (signa l'article: Núria Portell
i Rifà) Enciclopèdia Catalana, Barcelona 2002
Diccionario de la Música Española e Hiberoamericana (dirigit i coordinat
per Emilio Casares Rodicio) Sociedad General de Autores y Editores
SGAE, Madrid, 2001 (Vol. 8, signa el treball Lluís Millet i
Loras)
Orfeó Català, Centenari 1891-1991 (Llibre del Centenari) .-
Pere Artís i Benach i Lluís Millet i Loras. Editorial Barcino,
Barcelona, 1991 (Fundació Orfeó Català-Palau de la Música
Catalana)
Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear. Edicions 62,
Barcelona, gener 1999 (dirigida per Xosé Aviñoa, (Vol. IV, "Del
Modernisme a la Guerra Civil [1900-1939]")
Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear. Edicions 62,
Barcelona, març 2003 (dirigida per Xosé Aviñoa, (Vol. X,
"Diccionari I-Z") (article signat per Pere Artís i Benach)
Modernisme i música: una reflexió al cap dels anys .- Xosé Aviñoa.
Recerca Musicològica XIV-XIV, Universitat Autònoma de Barcelona,
Servei de Publlicacions, Bellaterra 2005.
L'Orfeó Gracienc i el seu entorn ciutadà. Memòries del mestre Joan
Balcells (Adaptació del text: Roser Torres i Felip) dita Orfeó
Gracienc, Barcelona, 1984
La imagen de nuestros músicos (Del siglo de Oro a la Edad de
Plata) .- Emilio Casares Rodicio. Sociedad General de Autores
y Editores (SGAE) Fundación Autor, Madrid, 1997
Recerca Musicològica XIV-XIV, Universitat Autònoma de Barcelona, Servei
de Publlicacions, Bellaterra 2005. El Nacionalisme en el context català entre
1875 i 1936 .- Francesc Cortés i Mir. Recerca Musicològica XIV-XV. Universitat
Autònoma de Barcelona. Servei de Publicacions. Bellaterra, 2005
De la A a la Z, Diccionari d'Autors de Sardanes i de música per a cobla
.- Carles Riera i Vinyes, Josep M. Serracant i Clermont, Josep
Ventura i Salarich. Edita: SOM, Girona, 2002 (2na edició
corregida i augmentada)
La música i el Modernisme .- Xosé Aviñoa (Biblioteca de cultura catalana
núm. 58) Curial, Barcelona, 1985
Antoni Pérez Moya, 1884 - 1964. Antologia Coral. Edició commemorativa
del centenari del seu naixement .- Antoni Pérez Simó. Clivis
Publicacions. Barcelona 1984.
Historia de la Música .- Josep Subirá (2 volums) Salvat Editores,
S.A., Barcelona - Buenos Aires, 1947
L'Orfeó de Sants, l'Orfeó Gracienc, l'Orfeó L'Eco de Catalunya, a traves
de "La Revista Musical Catalana" (1904 - 1936). Estudis .- Josep
M. Vilarrúbia- Estany. La Busca, Edicions, Barcelona
1999.
Anuario Musical de España .- Director i Fundador Salvador Bofarull
Rodríguez. Editorial Boileau, Barcelona (Primer any 1930)
La sardana (I - El fet històric; II .- El fet musical; III .-
El fet literari, artístic i social) .- J. Mainar, J. Vilalta,
Ll. Albert, S. Casanova; I. Molas,
Ll. Moreno, A. Jané i J. Miracle.
Quaderns de Cultura Popular (Una Universitat popular) (nº 58)
Editorial Bruguera. S.A., Barcelona, 1969.
La Associación de Pesebristas de Barcelona .- Evelio Bulbena Estrany.
Publicaciones de la Asociación de Pesebristas de Barcelona, Barcelona,
Año Mariano de 1954.
Il Presepio (Revista dell'Associazione Italiana Anici del Presepio)
(nº 164, anno 41 dicembre 1995) Roma. 1995
El cançoner popular català (1841-1936) Edició Departament
de Cultura de la Generalitat de Catalunya (direcció: Josep Massot i
Muntaner; coordinació: Josep Crivillé i Ramon Vilar) Barcelona,
2005
Joan Lamote de Grignon .- Francesc Bonastre i Bertran (Col·lecció
Compositors Catalans, núm. 8) Departament de Cultura de la generalitat
de Catalunya i Edicions Proa, Barcelona, desembre 1998.