APEL·LES MESTRES i OÑÓS

El cas d'Apel·les Mestres és molt especial i espectacular doncs conreà moltes i diverses arts i, a més, amb gran èxit, fou dibuixant, novel·lista, autor teatral, escriptor, poeta, músic i jardiner, tot plegat en una mateixa persona.

Va néixer a Barcelona el 29 d'octubre de 1854, al punt que tocaven les dotze batallades de la mitjanit, "entre una epidèmia i una bullanga". Fill del gran arquitecte del Gran Teatre del Liceu, Josep Oriol Mestres i Esplugas (que a la vegada era fill dels arquitectes que varen intervenir en la remodelació de la catedral barcelonina durant més de cent anys, des que Francesc Mestres i Guitart el 1764 fou nomenat mestre d'obres del capítol catedralici) i que feu projectes per els Camps Elisis i les primeres edificacions al nou Eixample barceloní després de l'enderroc de les muralles el 1859 que ell mateix dirigí.

La seva mare, Elionor Oños i Salvat, va ser una dona de casa i de la que no queda cap record fora de l'ambient familiar. La família va viure en una casa (avui desapareguda) que es trobava molt prop del Palau del Bisbe i per tant de la catedral, en deien la "Casa Vella" i l'Apel·les visitava sovint la seu barcelonina. Posteriorment es van traslladar a l'Eixample, al carrer del les Corts Catalanes, 303, avui número 654, la "Casa Vella" fou enderrocada.

L'Apel·les realitzà estudis a l'Escola de Belles Arts de Llotja, amb Claudi Lorenzale i Lluís Rigalt, el seu principal mestre fou Ramon Martí i Alsina; Apel·les Mestres es va sentir molt influenciat per l'estil pre-rafaelista, propugnant un retorn a les formes senzilles de la naturalesa, trencant amb l'academicisme de l'època; a partir del 1874, començà a col·laborar amb Josep Rodoreda, el qual estrena el 1883 l'obra lírica Na nit al bosch, amb text d'Apel·les Mestres, Rodoreda estava en aquell moment molt vinculat al moviment claverià; en aquesta estrena participaren 130 executants, entre els que debutava un jove Lluís Millet.

Al 1876 escriu Clavé, Sa vida i sas obres, una de les primeres biografies del Mestre i de les que més influenciaren sobre la figura d'aquest gran personatge, el que propicià que escriguès textos per cançons musicades per autors afins al moviment claverià, La cançó de l'armer, d'Enric Obiols (1874), Visca la pau! d'en Barbieri (1876) estrenada a Madrid en castellà, no pels cors claverians, el 1881, Nadal, de Rodoreda (1876), Història dels camps, també de Rodoreda (1877), A la musa catalana, de Cosme Ribera (1877), Los olivaters i Avant! d'en Rodoreda (1884), La cançó del desertor, El caçador negre, també del mateix Rodoreda, Les orenetes, de Francesc Laporta (1884), Cançó de tardor, harmonització a veus soles d'en Francesc Roca, director de l'AgrupacióCoral Lo Llobregat del Prat (1899)

En 1875 publica el seu primer llibre de poemes i narracions Avant!, al qual seguiren molts d'altres: Microcosmos (1876), Balades, Cançons intimes, Idil·lis (1889), Vobiscum (1892), Odes serenes (1893), Epigrames (1893), Pom de cançons (1907), Darreres balades (1922), etc., poemes èpics, quadres de costums, biografies, contes populars, llegendes i estudis folklòrics; a més , traduí Intermezzo (1895) de l'escriptor alemany Heinrich Heine, així com una antologia de la lírica xinesa Poesia xinesa (1895).

Als anys 80 comença la seva labor com a il·lustrador col·laborant amb La Campana de Gràcia, L'Esquella de la Torratxa, La Llumanera de Nova York, tanmateix a opuscles com als quaderns Granizada,o el recull de Cuentos vivos (1882), Las mujeres del mañana, o Qué será? (1885). També il·lustrà llibres de caràcter seriós, entre els que cal destacar El Quijote, d'Aleu i Bofarull del 1880, La dama de las camelias, del mateix any, Obras completas del Duque de Ribas o El Liberalismo es pecado, de Sardà i Salvany (1981), o els Episodios Nacionales, de Benito Pérez Galdós publicat a Madrid el 1884, i una considerable col·lecció de llibres clàssics i moderns; les més importants revistes de l'època publiquen els seus dibuixos.

Molt vinculat al moviment cultural i al premodernisme aconsegueix guardons als Jocs Forals en Llengua Catalana (Fàbules) (1876). Era el 1896 quan, motivat per una malaltia, es desfer de tot el seu material inèdit i a l'any següent col·laborà amb la sarsuela La flor de la vall (1897), amb música d'en Joan Goula i es va recloure en el seu domicili del passatge Permanyer, número 9, i visqué una dotzena d'anys, on celebrava tertúlies amb en Granados, Morera, Ignasi Iglésias, Albéniz, Arteaga, Massenet, Pedrell, Llobet, Joan Lamote de Grignon, Celestí Sadurní, Marqués, Roig, Perelló, Lluís Via, Joaquim Renart i d'altres personatges de la cultura del moment; és en aquells moment en el que cultivava hortènsies, fins a l'extrem que creà una varietat que porta el seu nom.

Al 1908 fou proclamat mestre del gai saber i al 1915 aconseguí una nova englantina als Jocs Florals amb Flors de Sang, un recull de poemes. . La seva passió pel teatre el va fer escriure més de seixanta obres que el feren molt popular, l'Avi Xena ..., i per obres líriques, va escriure el text per La Rosons (1901) per l'Enric Morera, Picarol, per l'Enric Granados (inspirada en una idea d'una cançó d'en Mestres, musicada per ell mateix de nom El cuc i l'estrella), que s'estrenaren a la temporada del Teatre Líric Català al Tívoli, o La rosella, amb música d'en Rodoreda, però que no s'arribà a estrenar. A l'any següent contribuí en el disseny dels figurins per l'estrena al Liceu de Els Pirineus, de Pedrell, i al 1903 tornà a col·laborar amb Granados amb el seu Follet (1903), estrenat al Liceu estrenat el 6 d'abril en català, cosa excepcionals donat que a aquest teatre en aquell temps tot es cantava en italià, , i amb Morera (La barca). Per altra banda aquell mateix any la compositora Carme Karr (col·laboradora de la revista "Joventut") posà música a unes Cançons amb lletra d'en Mestres.

Al 1906 el trobem treballant amb el Espectacles-Audicions Graner proporcionant els textos de Nit de Reis, d'en Morera, Gaziel (2 de novembre del 1906), d'en Granados, Pierrot el Lladre (30 de novembre de 1906), de Celestí Sadurní, Joan de l'Ós ( 27 de setembre de 1907) o La viola d'or d'en Morera, La presó de xauxa (1910) de Joan Borràs de Palau, Liliana (1911) d'Enric Granados, Una vegada era un rei, de Cassià Casademont, Margaridó
d'Amadeu Vives, no estrenada,entre d'altres. Al mateix temps segueix amb el seu ofici de dibuixant en el que sobresurt pel seu lirisme i humor i es manté en la poesia i el teatre, El sense cor o La rondalla de l'amor.

En 1914 es quedà cec, el que el limità com a dibuixant, tot i que aquest any es l'estrena de la seva La viola d'or, rondalla catalana amb música de l'Enric Morera, estrenada als jardins de Can Tarrés a la Garriga el 1914. En 1920 va morir la seva esposa, Laura Redénez, a qui va dedicar dos llibrets que són una meravella: In Memoriam, amb dibuixos d'ella, i Semprevives, i a partir d'aquest moment es dedica a completar els seus quaderns de cançons, entre els que hi trobem cançons, madrigals balades i cançons infantils tots amb la mateixa senzillesa i lirisme dels seus dibuixos.

En la música molts son els autor que utilitzaren els seus textos, a més dels ja esmentats Rodoreda, Goula, Granados, Morera, Casademont, Vives, Borràs de Palau, i Pedrell també cal fer esment dels Barbieri (Visca la pau, estrenada al teatre Novedades, de Madrid, el 18 de març de 1884), Francesc Montserrat Ayarbe, Casals (un recull de dotze cançons Els mesos, del 1897, que Conxita Badia estrenà, en part, el 1935), Alberdi, Alió, Altisent, Cassadó i Valls, Lambert, Joan Lamote de Grignon, Francesc Pujol, J. Salvat, Pahissa, i molts d'altres. Ell mateix es l'autor de més 200 cançons com títols tant populars com Cançó de taverna, Camí de la font, El poll i la puça, La dona d'aigua, Els frares encantats, Toc d'oració, L'espiga i la rosella, La puput, La filadora, Sota l'ombreta, La filla del rei, La puntaire, El cavallet, Una vegada era un rei..., etc., en molts casos ell dictava la melodia i músics professionals la transcrivien al pentagrama, com Joan Massià i Frederic Lliurat. Aquestes cançons deuen molt la seva fama a cantants com l'Emili Vendrell (que estrenà a la cèlebre sessió a can Masriera els primers reculls que incorporaven cançons de molts anys enrera), Pilar Rufí, Mercè Plantada, Francesca Callao, i molt especialment Conxita Badia, que estimava com una filla a qui deia "les meves cançons cantades per tu, fins semblen boniques!". Ell deia de si mateix que "No m'agrada que em diguin músic, músic és el que és capaç de compondre cors, simfonies, sarsueles, òperes ... Jo no sóc més que un cançoner." Potser que si, però són d'una senzillesa tant bonica que emocionen.

Coma prosista també conreà els records, Records i fantasies (1896), Qüentos bosquetans (1908), Llegendes i tradicions del Montseny (1927), i d'altres. Un dels seus llibres més curiosos es Volves Musicals (1927), en el que fa un recull de crítiques i biografies de personatges il·lustres apareguts anteriorment a la Revista Musical Catalna (1916,1922 i 1924), i que acompanya amb dibuixos d'alguns dels biografiats i articles fets amb molta gràcia irònica com El mestre "Freixini", o El contrabaix invisible, o l'ingenu i preciós El gos filharmònich.
Una mostra de la seva ironia el trobem a la dedicatòria d'aquest llibre "Al excelent musicògraf y excelent amich FREDERICH LLIURAT únic culpable de que jo hagi escrit aquestes VOLVES. Cayguin, donchs, sobre'l séu cap elogis ò censures"..

Al 1926 acollí els Jocs Florals a casa seva donat que estaven prohibits per la dictadura de Primo de Ribera. Fou condecorat amb la Legió d'Honor francesa per la seva postura enfront el conflicte bèl·lic de la Primera Guerra Mundial.

L'Apel·les Metres morí el 19 de juliol de 1936, en un moment tant desgraciat sols l'acompanyaren a seva última llar, el Cementiru Nou de Montjuïc, uns pocs amic; ell mateix havia pronosticat que moriria en un dia de llamps i trons dient que "Quan jo mori, en passarà una de grossa!", sens preveure la malaurada realitat, fou premonitoria la poesia que va escriure durant la Primera Guerra Mundial amb el títol "Canço dels invadits" amb les celebres frases de "No passareu!", enla trobada d'intel·lectuals i artistes, a Perpinyà, el 1916, amb un àmbit prou diferent l'aprofitaria mes tard el cap del govern espanyol, Negrin, convertint-la en símbol de la resistència.

Va rebre molt títols i honors, que ell no cercà mai. Fou proclamat Mestre en Gai Saber, l'any 1908, als Jocs Florals de Barcelona. Per la seva actuació en favor dels Aliats durant la Guerra Europea, el Govern francès li atorgà la Creu de la Legió d'Honor, que li fou posada pel mariscal Joffre personalment. L'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i la de Belles Arts de Sant Jordi l'escolliren com a membre i, finalment, presidí els Jocs Florals de Barcelona, en una cerimònia intima, a casa seva, l'any 1926, a causa de les prohibicions de la Dictadura.

Els amics li havien tributat diversos homenatges: el Centre Català l'any 1890, l'Orfeó Gracienc el 1922, un grup d'amics diversos, i al Palau de la Música Catalana el 1925. L'homenatge popular previst amb motiu dels seus vuitanta anys no se celebrà pels fets del mes d'octubre de 1934, però l'any següent, per iniciativa dels seus admiradors Octavi Saltor i Lluís Duran i Ventosa, li era concedida la medalla d'Or de la ciutat de Barcelona. El mateix any es col·locà una làpida commemorativa prop de la casa on havia nascut, que ja no existia.

Mort Apel·les, l'any 1938 s'inaugurà un senzill i digne monument de marbre al parc de la Font del Racó, al peu del Tibidabo, amb la seva imatge i una breu inscripció, que deia:

"A Apel·les mestres, l'amic dels infants,
de les flors i dels ocells"

Bibliografia:

Diccionario de la Música Española e Hispanoamericana, dirigida per Emilio Casares, SGAE, Madrid 2000
Gran Enciclopèdia de la Música (vol. 5è), Enciclopèdia Catalana , Barcelona 2001
Diccionari Biogràfic, Albertí Editor, Barcelona 1969
Enciclopèdia Catalana, S.A., Barcelona 1977 (Volum 10)
Dietario Musical .- Josep Mª Javaloy, A. Moró i Bachs, Barcelona 1948-50 (Sense editar, dipositat a la biblioteca de l'Associació Musical de Mestres Directors, Barcelona)
Dolça Catalunya (Gran Enciclopèdia Temàtica Catalana), Volum XII (Biografies II). Editorial Mateu S.A., Barcelona 1980.
Diccionario Biografico de la Música .- J. Ricart i Matas, Editorial Iberia, S.A., Barcelona 1986.
Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear, Volum IV (Del Modernisme a la Guerra Civil- 1900-1939). Edicions 62, Barcelona 1998
Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear, Volum X (Diccionari I-Z). Edicions 62, Barcelona 2003
Apel·les Mestres (1854-1936) En el cinquantenari de la seva mort (1936-1986) .- Josep M. Ainaud de Lasarte, Francesc Fontbona, Xosé Aviñoa, Joaquim Molas. Nadala de la Fundació Jaume I, Barcelona 1985.

VOLVES MUSICALS (Anecdotes y recorts) (Il·lustrades amb croquis del natural per l'autor) .- Apeles Mestres, Salvador Bonavía, Llibreter, Barcelona 1927.
Totes les cançons .- Apel·les Mestres, Biblioteca Selecta, Barcelona1948
Coros .- (Visca la pau, Los Olivaters, !Avant!, Las orenetas) Cuadern II .- Apeles Mestres. Establiment Tip.-Lit. de Celestí Verdaguer, Barcelona 1884
La Nit al Bosch (Idili dramàtich) Música de Josep Rodoreda, Lletra d'Apeles Mestres, Establiment Tip.-Lit. de Celestí Verdaguer, Barcelona 1883
Catalunya Música-Revista Musical Catalana núm. 231